Presentació per a la matèria de Història de l'Art de 2n de Batxillerat

1. EL RENAIXEMENT:
ARQUITECTURA
Júlia López Valera
Presentació basada en les del professor Salvador Vila Esteve i altres

2. Júlia López Valera (Institut Banús)

3. QUATTROCENTO
Júlia López Valera (Institut Banús)

4. QUATTROCENTO (SEGLE XV)
CONTEXT HISTÒRIC
 En el segle XV l’organització feudal entrava en crisi i la burgesia
incrementava, encara més, el seu poder econòmic, un nou concepte de l’home
i de la vida es perfilava a l’horitzó europeu.
 Els primers símptomes d’aquest humanisme es donaren a Itàlia, on el
feudalisme havia arrelat menys. El substrat de l’Antiguitat Clàssica, dins la
cultura medieval italiana, va ser el que va nodrir de formes i solucions el
pensament i l’art del Renaixement.
 L’arquitectura renaixentista -estil a l’antiga- va sorgir a Florència a principis del
segle XV.

5. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (I).
Els materials utilitzats són la pedra (marbre, calcàries,
sorrenques, granits), fang cuit (rajoles i teules) i fusta.
Es construeixen fonamentalment esglésies i palaus,
però també ajuntaments, hospitals, universitats, viles,...
Es trenca radicalment i conscientment amb l’arquitectura gòtica
(verticalitat, arcs apuntats, excessos decoratius, efectes de llum,...).
Influència de
l’arquitectura clàssica
Reinterpretació i reutilització dels elements
formals o llenguatge clàssic.
Racionalització de l’espai o recerca de la unitat espacial
(l’edifici com un tot), la proporcionalitat i l’harmonia
matemàtica amb l’espai en què s’insereix (urbanisme).
Júlia López Valera (Institut Banús)

6. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (II):
REINTERPRETACIÓ I REUTILITZACIÓ
DELS ELEMENTS FORMALS CLÀSSICS.
Es tornen a utilitzar els cinc ordres clàssics (dòric, jònic, corinti, toscà i compost).
Utilització de l’arc de mig punt.
Com a suports utilitzen el mur, la columna de fust llis
i la pilastra, rematades amb capitells clàssics
(corintis i compostos sobretot)
El mur recupera la seva importància com a superfície massissa i element sustentant,
amb un aparell regular perfectament treballat (sovint encoixinat) i disposat
amb un ordre geomètric que és expressió de la visió geomètrica de l’edifici.
Importància de les estructures arquitravades: entaulaments i frontons recuperen el seu lloc.
Com a cobertes utilitzen voltes de canó i d’aresta (sovint
amb cassetons) i sostres de fusta decorats amb cassetons.
Utilització de les cúpules de mitja esfera, revaloritzant les cúpules com a element constructiu.
Recorren a motius decoratius clàssics (medallons, garlandes, grotescs,...).

7. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (III):
LA RACIONALITZACIÓ DE L’ESPAI.
Els edificis són concebuts com una unitat en què les parts es supediten al resultat en conjunt.
Les mesures de l’edifici s’han d’adaptar a la mida humana i dotar d’utilitat
a l’edifici: horitzontalitat, caràcter funcional i il·luminació integral .
Predomini de la línia recta sobre la corba i de l’horitzontal sobre la vertical.
La unitat, la simetria i la proporció són els elements claus.
Importància clau de les formes geomètriques bàsiques en el sistema de proporcions:
el cercle i el quadrat en plànol i l’esfera i el cub en el seu alçat (recerca de lleis matemàtiques
de proporció de validesa universal).
La proporció numèrica es plasmarà en els mòduls de forma cúbica
que s’utilitzen de base en la construcció dels edificis.
La simetria i la regularitat es plasmen en les línies de perspectiva que guien
la mirada de l’espectador i li atorguen a l’espai amplitud i profunditat .
Les plantes longitudinals tendeixen a la simplificació i les estructures diàfanes
(la planta basilical clàssica com a model) i s’incorporen les plantes centralitzades.
En l’arquitectura és bàsica la teorització: es reflexiona sobre ella i s’escriuen tractats.
Aquesta teorització s’aplica a cada edifici a través dels projectes:
abans de construir es fa un projecte detallat del que es vol fer .
L’edifici ha de ser harmònic amb el context urbà en que
s’insereix: es recupera l’urbanisme com a disciplina.

8. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (IV):
LA DECORACIÓ.
La decoració canvia a mesura que avança el segle XV.
En la primera meitat és més senzilla i es basa en destacar els elements constructius
(columnes, cornises, columnes emmarcades,...), els marbres de colors i els medallons.
En la segona meitat la decoració es fa molt més abundant, amb garlandes, grotescs
(combinació d’elements vegetals, animals i humans),... d’inspiració clàssica.

9. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (V):
EL PALAU RENAIXENTISTA.
Es posen les bases del model de palau renaixentista.
Són edificis concebuts com a blocs tancats (mòdul de proporcionalitat i perspectives) sense
les torres gòtiques i amb una forma cúbica i senzilla, però perfectament integrats en la ciutat.
El caràcter tancat i el predomini de la línia horitzontal i el mur
li donen una aparença de solidesa, només trencada per les finestres.
L’aparell dels murs es mostra encoixinat a l’exterior, on les
quatre façanes reben el mateix tractament i importància.
Solen tenir tres pisos o nivells perfectament diferenciats per la utilització de diferents ordres
clàssics superposats i altres elements decoratius i separats per motllures horitzontals.
Els vans de les façanes solen estar emmarcats i decorats amb elements arquitectònics
d’arrel clàssica (pilastres, frontons,...) que es repeteixen de forma rítmica .
En l’interior els palaus s’estructuren a partir del pati interior envoltat
de lògies (galeries d’arcs de mig punt sobre columnes obertes al pati).

10. FILIPPO BRUNELLESCHI (I).
“El caudillo del grupo de jóvenes artistas florentinos fue un
arquitecto, Filippo Burnelleschi (1377-1446). Él fue el encargado de
terminar la catedral de Florencia. Era de estilo gótico, y Brunelleschi
És un exemple d’home del Renaixement: no sols és arquitecte i escultor,
tuvo que dominar totalmente los principios que formaron disseny.
sinó que també és la que aquella les matemàtiques, la mecànica i el parte de la en
tradición a un estudiós de pertenecía. Su fama, en efecto, es debida
parte a principios de construcción y de concepción que no habrían
Se’l considera el primer arquitecte renaixentista: trenca amb el gòtic i posa les bases
sido posibles sin su conocimiento del sistema gótico de abovedar.
de la nova arquitectura, basant-se en els elements clàssics i reformulant-los . Los
florentinos desearon que su catedral fuera coronada por una cúpula
enorme, sistemàtica els elements clàssics:
Utilitza de formapero ningún artista era capaz de cubrir el inmenso espacio
ordresabierto entre los pilares sobre los que debía descansar aquella
clàssics, columnes, arcs de mig punt, entaulaments,...
cúpula, hasta que Brunelleschi ideó un método para realizarla.
Cuando fue requerido para planear tant en iglesias y otros
L’edifici es disposa de forma clara i ordenada, nuevasplanta
edificios, decidió dejar a un lado el estilo tradicional, adoptando el
com en alçat, predominant la línia recta i horitzontal. renacimiento de la
programa de aquellos que añoraban un
grandiosidad romana. Se dice que se trasladó a esta ciudad y midió
Elabora les seues de templos y a partir d’un mòdul matemàtic sus formas y
las ruinas construccions palacios, sacando apuntes de
proporcionat que repeteix al llarg de tot l’edifici.
adornos. Nunca fue su intención copiar esos antiguos edificios.
Difícilmente hubieran podido ser adaptados a las necesidades de la
La seva idea de bellesa iXV. Lo que se propuso fue conseguir un nuevo matemàtica
Florencia del s. perfecció es basa en una teoria de la proporció de base
elaborada a partir de les dues figures geomètriques bàsiques (cercle i quadrat)
modo de construcción, en el cual las formas de la arquitectura
clásica se empleasen libremente con objeto de crear modalidades
El respecte a la de bellezaal mòdul d’origen arriba al punt d’afegir un tros d’entaulament
nuevas proporció i y armonía.
dalt de les columnes per evitar que la seva altura sigui es que realmente logró
Lo que sigue siendo más sorprendente major que la distància entre columnes.
imponer ese programa. Durante casi cinco siglos los arquitectos
La simetria i regularitat dels elements constructius i la unitat del conjunt
de Europa y América siguieron sus pasos”.
es materialitzen en les línies de perspectiva, que guien la mirada de
E. GOMBRICH
l’espectador i atorguen a l’espai amplitud i profunditat.

11. FILIPPO BRUNELLESCHI (II).
Rebutja la decoració excessiva: es basa en destacar els elements arquitectònics
(gris sobre blanc) i alguns elements senzills d’origen clàssic com els medallons.
A ell es deu la revalorització de la cúpula i la invenció de la gran cúpula renaixentista a
Santa Maria dei Fiori: sobre un tambor octogonal situa una doble cúpula, apuntada o
parabòlica per fora i semiesfèrica per dins, per a contrarestar els pesos, construïdes
amb rajoles buides per dins i deixant un espai buit en mig de les dues cúpules per
alleugerir el pes, cobrint-les amb una llanterna.
Recupera el model basilical romà en les esglésies, encara que en planta són de creu llatina.
Fa el projecte del palau Pitti, base del model de palau renaixentista:
façana massissa en tres nivells, encoixinat, absència de torre,...
Totes les seues obres les realitza a Florència: cúpula de Santa Maria dei Fiori, esglésies
de Sant Llorenç i el Sant Esperit, palau Pitti, hospital dels Innocents i capella Pazzi.

12. Hospital dels Innocents (1419-27)

13. Basílica de Sant Llorenç (1421-28)

14. Capella Pazzi (1429-61)

15. Basílica del Sant Esperit de Crist (1434-46)

16. Palau Pitti (segles XV i XVI)

17. LEO BATTISTA ALBERTI (I).
També és un prototip d’home polifacètic renaixentista: poeta,
teòric de l’art, arquitecte, urbanista, arqueòleg i estudiós.
També és de Florència, però igualment treballa a altres ciutats com Màntua, Rímini o Milà.
És el gran teòric de l’arquitectura renaixentista: sistematitza el llenguatge arquitectònic
a partir de la influència clàssica (Vitruvi), dels avanços científics de l’època i de les
aportacions del seu mestre Brunelleschi i ho difon amb tractats com Re Aedificatoria .
Té una clara inclinació classicista en els seus tractats i obres.
Estableix una estètica arquitectònica basada en els models clàssics i en les relacions
matemàtiques existents entre les diverses parts d’un edifici (la proporció àuria).
Intenta trobar el ritme de les masses basant-se en l’exactitud de les proporcions:
distribució rítmica dels vans, funció decorativa de les columnes, arcs de mig punt
descansant sobre pilastres i utilització de la cúpula.
Construeix palaus com el palau Rucellai, on fixa el model iniciat per Brunelleschi: bloc
cúbic tancat integrat en l’espai urbà, ordenació al voltant del pati interior, tres nivells en la
façana amb un sòcol a la part baixa, pilastres d’ordes clàssics superposades per contrarestar
l’excessiva horitzontalitat dels entaulaments i gradació del volum de l’encoixinat.

18. LEO BATTISTA ALBERTI (II).
Crea el model d’església renaixentista.
Parteix de la utilització i reinterpretació dels elements clàssics (solidesa i grandiositat
clàssiques) i de les necessitats del culte i la litúrgia cristianes (lluminositat).
S’inspira en les formes geomètriques bàsiques per la seva perfecta
regularitat i racionalitat (cercle, quadrat, cub, esfera i cilindre).
La dinàmica lineal i ascendent del gòtic queda definitivament
desplaçada per la lògica claredat classicista .
La riquesa decorativa és molt major que en la primera meitat del segle amb Brunelleschi.
Per a les façanes crea el concepte de pòrtic monumental, basat en els arcs de triomf
romans: tres parts separades per enormes pilastres (normalment corínties), amb un
enorme arc de mig punt a la part central (i volta de canó per a l’entrada) i tot rematat per
un enorme frontó triangular, podent-se afegir un podi d’accés (Sant Andreu de Màntua).
També és un precedent de la posterior església jesuítica: planta d’una sola
nau amb capelles laterals i creuer amb cúpula, concentrant la llum en el
creuer i el presbiteri i graduant-la a mesura que s’apropen a ells.
També la façana de Santa Maria Novella tindrà molt influència en el barroc:
la remata amb un cos rectangular amb rosassa coronat per un frontó triangular,
unint tot aquest remat amb la part baixa mitjançant dos enormes volutes.

19. Església de Sant Francesc o Temple Malatestià (Rímini, 1446-55)

20. Palau Rucellai (Florència, 1446-65)

21. Façana de Santa Maria Novella (Florència, 1456-70)

22. Sant Andreu de Màntua (1472-94)

23. ARQUITECTURA QUATTROCENTO

24. CINQUECENTO
Júlia López Valera (Institut Banús)

25. CINQUECENTO (SEGLE XVI, ALT RENAIXEMENT)
CONTEXT HISTÒRIC
 Itàlia és el principal focus artístic d’Europa, però després de la presa de Milà pels
francesos (1499) i del període de Savonarola a Florència (1494-1498), la
capitalitat de l’art passa, el segle XVI, a la Roma papal (centre polític, econòmic i
artístic, lloc idoni perquè els artistes puguin desenvolupar els seus projectes) i
Venècia serà el centre pictòric.
 Intervenció militar i política de les grans potències de l’època: França i Espanya
(saco de Roma, 1527).

Ruptura de l’Església Catòlica (Reforma protestant i guerres de religió).
 Inici de la Contrareforma (Concili de Trento, 1545-63).
 Decadència relativa d’algunes Repúbliques italianes (Florència). Florència
continua essent el bressol de grans artistes: Leonardo o Miquel Àngel, però no
tindrà la primacia artística.
 Recuperació política del Papat: els papes successius (Pau II, Sixt IV, Juli II, Lleó X,
Clement VII, Sixt V) esdevenen els nous mecenes.

26. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (I).
El focus principal entre 1500 i 1527 (saqueig) passa a ser Roma, amb el mecenatge dels
papes Juli II i Lleó X: el nord d’Itàlia continua sent important, però es veu molt afectat
per les guerres entre França i la monarquia hispànica per fer-se amb el seu control.
És l’època del classicisme ple: es sistematitza totalment la teoria de l’arquitectura
i es perfecciona aprofundint en els estudis dels edificis clàssics de Roma.
La importància de la teorització i sistematització matemàtica es plasma en la multitud de
tractats que es publiquen (Palladio, Serlio, Vignola) i en la major importància de l’urbanisme.
L’equilibri, la perfecció, la proporció, l’harmonia i la simetria continuen sent
els principis bàsics, buscant-se la màxima proporció i harmonia constructiva.
Es trenca la perspectiva lineal monofocal del quattrocento i les perspectives es multipliquen.
Tendència a la monumentalitat: els edificis es fan més solemnes i monumentals,
ja que si no es fan de grans dimensions, intenten aparentar-les.
Els arquitectes es centren en el volum de les seves obres, per la qual cosa
intenten que siguin exemptes per a ser observades des de tots els llocs.
Es deixa de banda qualsevol tipus de decoració que no sigui la pròpia arquitectura:
els efectes de les masses i les línies constructives són les que creen el ritme.

27. CARACTERÍSTIQUES GENERALS (II).
El mòdul té una importància capital que es plasma als dissenys o projectes:
la repetició del mòdul marca el ritme i la magnificència de l’obra.
La cúpula i les plantes centralitzades prenen encara més importància, destacant
la major importància del cercle com a símbol platònic de la perfecció de l’univers.
Utilització dels dístils o columnes disposades en parelles, element de clara influència romana.
Ús de l’ordre gegant que recorre tota la façana.
Edificis: junt a les esglésies i palaus, cal destacar la importància que prenen les vil·les.

28. DONATO BRAMANTE
Encara que la seva obra està a cavall entre els segles XV i XVI, és el primer arquitecte
del Cinquecento, evolucionant l’arquitectura anterior i influint en deixebles com
Rafael, Peruzzi, Sangallo el Jove o Sansovino.
Influït per Alberti i les restes romanes, porta la simplicitat arquitectònica al màxim:
elimina quasi tota la decoració i es centra en l’estructura arquitectònica, sent el
mestre de la composició arquitectònica.
Per a ell l’arquitectura és ordre, mesura i proporció,
sent un mestre de la simetria, la proporció i el volum.
Té un estil monumental i sever, de gran claredat i senzillesa:
aconsegueix transmetre monumentalitat a obres de petita
Mida i proporció a obres de gran mida.
Els seus edificis no són monofocals (un sol punt de vista des de la perspectiva lineal), sinó
que multiplica les perspectives, concebent-los quasi com a escultures exemptes (plasticitat).
Alterna les línies rectes i les corbes per a donar-li un major ritme arquitectònic a l’obra.
Els estudis geomètrics i el seu neoplatonisme el porten a considerar el cercle com a
figura més perfecta i símbol de l’univers i de Déu: cúpules i plantes centralitzades.
Entre les seves obres cal destacar el temple de San Pietro in Montorio i
el projecte per a la construcció de Sant Pere del Vaticà, tots dos a Roma.

29. San Pietro in Montorio (Roma, 1502)

30. Projecte per a Sant Pere del Vaticà (Roma, 1506)

31. Sant Pere del Vaticà (Roma, segles XVI i XVII)
BRAMANTE (1506)
PERUZZI (1520)
SANGALLO (1536)
RAFAEL (1514)
MIQUEL ÀNGEL (1546)
MADERNA (1605)

32. ANDREA PALLADIO
Treballa a la zona nord de Venècia i Vicenza (Véneto).
Està a cavall entre l’últim renaixement i el manierisme i representa el final del classicisme.
A més d’arquitecte, és un excel·lent teòric i la seva obra Els quatre llibres de l’arquitectura
tindrà una gran influència en tota Europa i, posteriorment, en Anglaterra i Estats Units.
La seva obra és tota una redefinició del classicisme, buscant noves proporcions
i noves harmonies: adapta les formes clàssiques a les necessitats modernes.
Utilitza l’ordre gegant: columnes clàssiques, però que abasten dos nivells o pisos.
Concep les seves obres a partir de les dues figures bàsiques: el quadrat i el cercle.
Té una especial preocupació pel volum i els efectes de clarobscur.
Encara que també va realitzar palaus i esglésies (a Venècia sobretot), destaca
per la construcció de vil·les que intenta integrar en el paisatge del camp.
A les vil·les sol utilitzar les plantes centralitzades cruciformes,
reutilitzant de manera molt original els elements clàssics.
Entre les seves obres cal destacar la Vil·la Capra o La Rotonda a Vicenza, les
esglésies de Sant Jordi i del Redemptor a Venècia i el Teatre Olímpic de Vicenza.

33. Basílica de Vicenza o Palau de la Raó (Vicenza, 1549)

34. Església de Sant Jordi el Major (Venècia, 1565)

35. Vil·la Capra o La Rotonda (Vicenza, 1569)

36. Església del Redemptor (Venècia, 1577)

37. Teatre Olímpic (Vicenza, 1583)

38. ARQUITECTURA CINQUECENTO