1. Gaudim amb Contes
SORT O DESGRÀCIA
(ADAPTACIÓ PARTICULAR d'un conte de tradició popular)
En Lluís es va passar mig estiu estudiant per recuperar les
matemàtiques i va arribar, tal com tot arriba quan és el seu moment,
els exàmens de setembre. I en Lluís va pensar sovint en la conversa
tant estranya amb el seu professor quan li va demanar revisar l’examen
de juny i va rellegir varies vegades el conte que li va regalar. (veure el conte
“Regals que val més no acceptar”)
Era que tant sensitiu i intuïtiu com la seva mare i al mateix temps
també era molt mental i racional quan alguna cosa no la veia clara, i li
donava voltes i voltes, com el seu pare.
Evidentment, l’examen li va anar molt bé i la nota d’excel.lent li va
semblar un just premi a tot el seu esforç i sobretot trobava s’apropava a
la seva capacitat real. A més, sabia que el proper curs les matemàtiques
serien una de les assignatures més dures a superar; tenien fama de
servir com a filtre per saber quins alumnes seguirien fent el batxillerat i
quins no passarien.
Va demanar revisar l’examen. El professor el va rebre amb afectuositat i
amistat, i el noi, primer de tot, es va disculpar per la seva conducta
durant la darrera entrevista.
- Sento molt haver perdut l’oremus i sobretot, haver desconfiat de
la teva professionalitat i, encara més, de la teva bonhomia. Ets un bon
professor i crec que el suspens de juny va ser encertat i sobretot ha
estat molt positiu per a mi. Ara estic molt més preparat per afrontar les
matemàtiques del proper curs.
- Això pensava jo. Em va costar no aprovar-te ja que estrictament
havies tret suficient nota durant el curs. Però un 5 justet tampoc és el
teu nivell, i sobretot, no està a l’altura de les teves possibilitats. A més,
segur que durant l’estiu no vessis fet res i et costaria molt més afrontar
el nou curs.
- Jo també penso així ara. Bé, la meva mare m’ho va fer veure al
tornar de la darrera entrevista amb tu. Em vas regalar un conte que ella
et va enviar i ara jo et vull donar un altre que també és d’ella, és clar. El
seu títol és SORT O DESGRÀCIA, i diu així
“Es diu, es conte i comenten que hi havia una vegada, fa ja molt i molt
de temps, uns camperols que vivien de la terra. Eren gent molt humil,
però al mateix temps, amb una saviesa que neix de la tradició heretada
i del contacte amb la natura i amb les forces vives de la terra i de
l’Univers. Tenien un fill adolescent que treballava amb el seu pare els
camps que els hi donaven el just per a viure.
Un dia, el jove va anar a veure el seu pare tot esvarat.
-Pare, pare, quina desgràcia. El cavall ha marxat i ara ja no podrem
conrear els camps. Ens morirem de fam.
-Per què li dius desgràcia, fill meu?. Ja veurem que ens porta el temps,
mai se sap si el que ens passa és sort o desgràcia.

2. Als pocs dies d’aquesta conversa, va tornar el cavall amb una euga. I el
fill va anar corrents al seu pare, cridant
-Mira, pare, quina sort que tenim. Ha tornat el cavall amb una egua. Ara
els podrem fer criar i podrem vendre els poltres. Com tu deies no ha
estat una desgràcia, és una gran sort
- Vols dir? Ja veurem el que ens porta el temps. – Va contestar altre cop
el seu pare
Als pocs dies, el jove va intentar colcar l’euga i domar-la i aquesta, no
acostumada a ser muntada es va encabritar tirant-lo a terra, trencantse
el jove una cama.
- Quina desgràcia més gran, pare. Ara no podré sembrar l’hort ni
ajudar-te amb la sega. I venen temps de molta feina!
Altre cop, el seu pare li va dir:
-Per què li dius desgràcia? Ja veurem que ens porta el temps
- Ara si que no t’entenc – va saltar el jove amb ràbia i dolor -. Estic amb
la cama trencada, la collita se’ns podrirà al camp i saps que això voldrà
dir que passarem fam a l’hivern, i encara dius que no saps si és o no
una desgràcia?
Ara, als pocs dies, quan van passar els soldats del rei buscant joves per
endur-se’ls a la guerra, va veure ben clar la saviesa del seu pare. En tot
el poble, a l’únic jove que no es van endur a una mort quasi segura en
el camp de batalla, va ser a ell, postrat com estava al llit sense poder
caminar ni muntar el cavall.”
Com el jove del conte, jo pensava que el suspens de juny era una gran
desgràcia per a mi, i ara he vist ben clar que ha estat una gran sort. El
temps sempre posa en el seu lloc les coses, i mai hi ha res que sigui
absolutament una desgràcia o una sort. Sempre hem de donar temps al
temps. Per això li estic molt agraït, professor.
I en Lluís va marxar cap a casa seva, amb un molt bon nivell de
matemàtiques gràcies al suspens de juny i sobretot, molt més savi que
feia uns mesos.
Jordi Gutierrez Jané.
Psicòleg.
http://gaudimambcontes.blogspot.com