1. <<EL DIBUIX INFANTIL I LA SEVA
INTERPRETACIÓ SEGONS ELS TESTS
EVALUATIUS. EL TEST DE LA FIGURA
HUMANA>>
Judit Jorba Oleart
Laboratori audiovisual – B3
Universitat de Barcelona 2012
-Diego Marchante-
3. INTRODUCCIÓ
El dibuix és una forma d’expressió gráfica amb la qual es plasmen
imatges o formes en un espai pla i bidimensional; és considerat el
llenguatge gràfic universal ja que desde la prehistòria la humanitat l’ha
utilitzat per transmetre les seves idees, projectes, o fins i tot, la seva
cultura. El dibuix molts cops s’ha emprat per a expressar conceptes o
idees complexes, els quals amb les paraules serien difícils d’explicar o de
transmetre. És per aquest motiu que el dibuix ha sigut objecte d’estudi de
la psicologia durant aquest últim segle.
Molts psicòlegs s’han interessat per la part personal i íntima que
“entreguem” als nostres dibuixos, han investigat i estudiat els processos
mentals que fan que els nostres dibuixos estiguin completament
impregnats per les idees del subconscient les quals expliquen coses de
la propia persona. En el segle XX psicòlegs com Howard Gardner, Lev
Vygotsky o Sigmund Freud, varen realitzar diferents apunts els quals han
estat importants per a començar a construir el que avui dia es coneix com
a psicologia de l’art. D’altres com Rudolph Arnheim varen realitzar
importants contribucions per a la comprensió de l’art visual i d’altres
fenómens estètics així com també va publicar diferents llibres sobre la
psicologia de l’art, la percepció de les imatges i l’estudi de la forma.
Els estudis realitzats que busquen el significat dels dibuixos i les formes
s’interessen des de les obres de grans artistes com poden ser Matisse,
Degas, Picasso o Braque, fins aquelles primeres expressions que
realitzem quan som infants. El dibuix infantil ha sigut i és objecte d’estudi
de diferents materies com la pedagogia o la psicologia. Des d’aquesta
última ciència, molts psicòlegs han investigat el dibuix infantil com a mitjà
per a obtenir una resposta objectiva del nen o nena, amb la fi d’estudiar,
no el dibuix en si sino, a través del dibuix, les característiques o els trets
de la persona que ha realitzat el dibuix.
4. DIBUIX INFANTIL I LA SEVA INTERPETACIÓ
El dibuix, entenent el concepte
en un sentit ampli (gouache,
collage, llapis, etc.), és una de
les activitat més freqüents dels
infants, és per aquest motiu
que s’han dedicat nombrosos
estudis a observar les
característiques, el significat i
el desenvolupament d’aquests.
Algunes psicòlogues com Elisabeth M. Koppitz o Lauretta Bender han
elaborat diferents tests amb els quals es pot hipotetitzar sobre les
capacitats i competències cognitives i intelectuals dels nens. Aquests
tests s’utilitzen com eines d’evaluació amb els infants ja que aquests no
tenen la capacitat d’expressar-se verbalment per a dir realment que els hi
passa de manera que el dibuix es converteix en l’eina perfecte per a
realitzar diagnóstics ja que és el canal de comunicació entre l’infant i el
món exterior. No obstant però, aquests tests només poden ser realitzats i
interpretats per persones especialitzades ja que s’han de seguir uns
protocols per a aquest fi. A l’hora de sotmetre a qualsevol infant a alguna
d’aquestes eines d’evaluació i abans de diagnosticar s’ha de tenir sempre
en compte la condició biogràfica i familiar així com la seva historia
personal ja que aquests dos punts serveixen de marc de referència.
Els principals tests d’evaluació psicològics que inclouen el dibuix com a
mètode d’expressió per part de l’individu a observar o diagnosticar son:
— Test de la figura humana (DFH) de Elisabeth M. Koppitz.
— Test de Bender de Lauretta Bender
— Test H.T.P. (Casa-Arbre-Persona)
— Test de la casa
5. — Test de l’arbre
— Test de la familia
La majoria d’aquestes pràctiques es tracten de tècniques projectives, és
a dir, l’infant ha de realitzar un dibuix amb l’única premisa que
l’especialista li dicta (la casa, l’arbre...) sense tenir cap altre imatge de la
qual copiar. El test de
Bender, en canvi, és l’unica
prova la qual és fonamenta
en copiar unes imatges que
el psicòleg et proporciona.
Les primeres proves son
d’orientació psiconanalítica
ja que es basen en com
l’individu plasma l’essència
de la seva personalitat, les
seves emocions i sentiments
en un paper d’una manera
totalment inconscient amb
una única premisa; el test
Exemple: Test de l'arbre
de Bender en canvi es
fonamenta en la orientació
gestàltica ja que l’autora es va basar en els principis d’aquesta teoria per
a construir aquest test evaluatiu.
Aquesta diferència d’orientacions psicològiques també es reflexa en els
resultats que s’esperen de la prova. Les técniques projectives van
enfocades com ja diu el propi nom a que el subjecte es projecti en el
dibuix. D’alguna manera s’intenta obrir la ment de l’infant de manera que
l’especialista pugui analitzar la seva personalitat o les seves emocions.
6. No obstant, cada test està orientat cap a una direcció, per exemple, en el
Test de l’arbre es tracta d’un anàlisis més interior ja que en el resultat es
reflexa la vertadera personalitat de la persona així com també apareixen
plasmats en el paper els elements més bàsics del jo; el Test de la casa
mostra diferents aspectes del temperament de l’infant pero també es pot
observar com l’infant es relaciona amb el món extern; o en el Test de la
família en el qual el nen o la nena reflexa els diferents sentiments cap al
seu nucli familiar total així com també la relació que té amb cadascun
dels seus membres. El test de Bender en canvi s’utilitza en la exploració
de la inteligència infantil i en diversos diagnòstics clínics de discapacitat
mental, afasia, desordres cerebrals orgànics, psicosis, etc. Amb aquest
test es poden veure indicis de transtorn mental, neurològic i inclús,
emocional.
EL TEST DE LA FIGURA HUMANA
El Test de la figura humana (DFH) també és una tècnica projectiva amb
la qual es plasma de forma indirecta la essència de la personalitat de
l’infant però a part, també és pot hipotetitzar sobre les capacitats
cognitives i intelectuals de l’individu que el realitza segons els elements i
les característiques del dibuix. Aquest test junt amb el Test de la familia,
el de l’Arbre i el de la Casa son dels més utilitzats i coneguts.
Segons Elisabeth M. Koppitz, l’autora del Test de la figura humana, es
pot aplicar colectiva o individualment encara que, puntualitza que es
preferible realitzar-lo individual per a veure i observar l’execució que fa
del dibuix l’infant. Per a obtenir uns resultats objectius, la psicòloga va
realitzar un anàlisi de les característiques de la figura humana estudiant
la presencia de diferents elements segons la edat i el sexe. Koppitz va
diseccionar la figura humana en 30 parts a els quals va anomenar items
evolutius, aquestes elements van apareixent en major part a mesura que
l’edat de l’infant es major. Aquests items Koppitz els classifica en
7. esperats, comuns, bastant comuns i excepcionals; com indica el seu nom
van relacionats amb l’edat dels infants.
Per a l’aplicació d’aquest test s’ha
d’asseure el nen amb un full en blanc,
un llapis i una goma. Se li ha d’indicar la
premisa: “Dibuixa en aquest full una
persona sencera, completa, i no una
caricatura o una figura de pal”. En
aquest test no hi ha límit de temps així
com el nen pot esborrar, rectificar o
canviar el que està dibuixant. La autora
d’aquest test suggereix l’observació de
l’execució per part de l’individu del
dibuix i observar COM dibuixa, a QUI
dibuixa i el QUE el nen esta narrant Exemple: Test de la figura humana
mentres dibuixa.
Un cop realitzada l’evaluació, Koppitz va idear un quadre de puntuació en
el qual apareixen els ítems evolutius, l’edat i el sexe junt amb les
instruccions per a puntuar.
A part de la puntuació donada per la taula, hi ha altres indicadors
emocionals que fan referència als elements del dibuix i que son
orientatius. Així doncs hi ha indicadors generals que fan referència a trets
generals del dibuix com el sombrejat, l’asimetria, la mida de la figura, etc.
I també hi ha indicadors específics els quals es refereixen a elements
menys destacats del dibuix. Depenent del que l’individu ha dibuixat i
consultant amb els indicadors s’obté un resultat orientatiu de l’estat
emocional i sentimental.
8. CONCLUSIÓ
El dibuix és una eina d’expressió gràfica la qual ens serveix, a algunes
persones, per a alliberar-nos de tensions, problemes, emocions i
sentiments però alhora és un mitjà amb el qual els especialistes son
capaços d’obtenir conclusions de la nostra personalitat i del nostre
subconscient. Després de investigar sobre aixó, me’n he adonat que en
la nostra societat i la nostra cultura s’infravalora el dibuix, no se li dona la
importància que es mereix, a l’escola quasi bé no t’ensenyen a
expressar-te mitjançant el dibuix però podriem dir que tampoc ens els
ensenyen a llegir. Crec que el dibuix, i la imatge en general, és un mitjà
de comunicació amb el que podem explicar moltes coses ja que penso
que si ho fem de forma indirecta, si es realitzessin estudis més profunds,
el poder com a mitjà del dibuix seria molt més fort ja que crec que les
imatges ens arriben molt més directe a la ment. Penso que és un error
infravalorar el dibuix i no donar-li la mateixa importància que a la llengua
o la historia, penso que arrel d’aquesta ignorància generalitzada sobre la
comprensió visual ens manipulen amb el tractament de les imatges, dels
colors, inclòs amb els missatges subliminals que sovintment inclouen en
les imatges.
9. BIBLIOGRAFIA
— Koppitz, E. M. (1987). El dibujo de la figura humana en los niños.
Buenos Aires: Guadalupe.
— Vives Gomila, M. (2005). Test proyectivos:Aplicación al diagnóstico y
tratamientos clínicos. Publicacions y edicions UB.
— Belver, M. H.; Mendez, M. S. (2000). Educación artística y arte infantil.
Fundamentos.
— www.psicodiagnosis.es
— Apunts de l’assignatura “Psicologia evolutiva” del grau de Psicologia
de la UAB.
