1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: SCSalfa
DIARI D’UN INCONSCIENT
Rascades i més rascades, un munt de sang, una cama enguixada, diverses lesions greus,....
“no hem crec que sigui el meu fill”.
Això és el que sentia quan vaig començar a sentir veus, semblava la veu de la mare, però amb
prou feines vaig aixecar una mica les parpelles per comprovar-ho, em costava moure-les.
De fons es sentia, “Pip, pip, pip...” repetidament, i aleshores vaig saber que allò era un hospital.
Però que hi feia jo allà? M’havia desmaiat? Potser era la apèndix? No entenia res, i per més
que hi pensava, encara estava més atordit.
Vaig obrir els ulls, després de petits esforços ofegats, i aleshores vaig veure la mare, el pare, i
la meva germana Elisa, que estava ajaguda al terra amb la mirada perduda.
La mare va començar a cridar, mentre semblava que plorava d’alegria per veure’m. “Joan
carinyo! Sóc jo, la mare! Estaves inconscient! Pensava que no obriries els ulls!“
No entenia res, vaig demanar explicacions mig enfadat, degut a la sensació d’incertesa que
m’envaïa. Va haver-hi un gran silenci, que vaig interrompre, demanant una resposta.
Aleshores, l’Elisa que encara no havia parlat, va trencar el silenci amb un insult...”T’has canviat
la vida, l’has canviat als demés, i ens has fet patir molt!”
No sabia que dir, però abans de que pogués obrir la boca, va dir cridant que l’Ernest, el meu
millor amic, el de la infància, el que havia sigut el meu germà escollit, ja no hi era..... i que tot
era culpa meva.
Em vaig quedar mut, paralitzat, mirant un punt fix de la paret, sense gairebé respirar, i amb el
cor accelerat. No podia pensar, estava en blanc.
Dia 15 de març del 2012, avui he sigut capaç d’escriure el que va passar fa exactament un any.
La meva vida ha canviat, he perdut els meus amics, i he hagut de canviar de ciutat.
M’agradaria posar que tot això es un somni, que només es una redacció sobre civisme, alcohol
i drogues que ens fan a l’institut, i de les quals i mai en prestem atenció.
Si en algun moment , en aquella maleïda nit, en el moment en que només vaig pensar en el
“ara i aquí”, o ni tan sols podia pensar en l’estat d’embriaguesa que em trobava, hagués sigut
conscient i les hi hagués fet cas.... Mai l’Ernest hauria pujat a la meva moto, i mai hauria patit
aquest infern.
Arrepentir-nos està permès, però el que perdem, ja no tornarà mai més.