1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: posera
Empastillat i sense casc L’Oriol va agafar les claus de sobre la tauleta de nit que hi havia al
costat del llit, amb les presses no va veure el casc que tenia sobre l’escriptori. Va obrir la porta
de la seva habitació i es va dirigir cap a l’entrada de la casa travessant el passadís. Va obrir la
porta i va baixar l’escala fins el primer pis on va obrir la porta que accedia al garatge, es va
dirigir cap a la moto, la seva estimada moto, després de pujar-hi li va venir al cap el casc, que
s’havia deixat sobre l’escriptori, i no li va donar importància. Va obrir la porta del garatge i va
emprendre el camí fins al bar que inauguraven aquella nit, on havia quedat amb els seus
amics. Després d’aparcar la moto a l’altra banda del carrer, va arribar al bar. Va aixecar la vista
cap a l’entrada del local, la multitud que s’acumulava a la porta li va impedir reconèixer els seus
amics. Després d’una llarga estona intentant distingir-los els va aconseguir veure. Estaven tots
aplegats en una de les cantonades de l’edifici. Va travessar la carretera i es va dirigir al grupet
que havien format, només arribar el Sergi es va girar i li va dir:“Ja em pensava que no venies”.
Després de parlar una estona el Pau va tallar la conversa: “Entrem o no?”. Tots li van
respondre amb afirmació amb el cap. Van entrar al bar, estava ple de gom a gom, esmunyint-
se entre la gent es van dirigir cap a la barra on van demanar tots la mateixa beguda menys
l’Oriol que no es trobava gaire bé. Un dels seus amics i va insistir però ell no va voler, després
d’insistir i insistir van aconseguir que cedís, suposadament només ho va fer perquè callessin. Al
cap d’una estona d’haver begut, va haver de dirigir-se al lavabo amb molta rapidesa, el mal de
estòmac no el deixava viure. Va obrir la porta del lavabo i va caure a terra abatut, va aixecar la
tapa del vàter i va vomitar fins que no va poder més, li va semblar que vomitava tot el que havia
menjat durant la setmana. Va sortir del lavabo i es va dirigir a la taula on seien els seus amics,
els hi va dir que es trobava malament, i que valia més que se n’anés a casa a dormir. El Sergi
va fer un rialleta al Pau i va treure una pastilla de la butxaca dels pantalons i li va donar i li va
dir que se la prengués que es trobaria millor, l’Oriol es va refiar de els seus amics i la va agafar,
es va demanar un got d’aigua per empassar-se-la. Era rodona, d’un color blanc tirant cap a
grogós i sense pensar-ho dos cops se la va empassar. El mal de panxa no li va disminuir ni
molt menys, els marejos cada vegada eren més freqüents. Fins que va arribar a un punt que no
podia ni sortir del lavabo. Quan va poder sortir, es va dirigir amb penes i treballs a la taula on
seien els seus amics. Estaven tots beguts, el Sergi estava estirat al terra, semblava mort, però
respirava, els altres reien mentre es miraven entre ells sense cap sentit. Ell els va demanar què
era aquella pastilla que li havien donat i tots es van posar a riure sense saber massa del que
reien. L’Oriol els hi va dir que havia de marxar a casa, no es trobava massa bé, es marejava i
vomitava cada dos per tres. L’Oriol va agafar la jaqueta i va sortir a fora el carrer, els marejos
cada vegada eren més forts. Es va arrepenjar a la paret i va vomitar. Els seus amics van sortir
del bar es van acostar a ell i li van dir entre rialles: “On vas, si això acaba de començar”, se’ls
va mirar i els i va dir mig cridant: “Us ho acabo de dir allà dins, a casa!!”. l’Oriol es va girar i va
marxar caminant, quan de sobte el Sergi li va dir :“I la moto?? Llest”. L’Oriol es va girar i els va
dir que era millor que no l’agafés es trobava malament i no estava per conduir, a més a més no
tenia casc se l’havia deixat a casa, a sobre l’escriptori. El Sergi amb un to burleta va començar
a imitar el soroll d’una gallina i tots els seus amics li van seguir la burla. L’Oriol decidit es va
girar i es va dirigir cap a la moto travessant la carretera i va pujar, la va engegar i va marxar

2. sense dir res, ni els va mirar a la cara. Agafava les corbes mig de tort els marejos li continuaven
i l’aire, li xocava a la cara, les parpelles se li tancaven, era impossible conduir així pensava. Va
arribar a una recta, els ulls se li tancaven però ara no era pas pel vent si no la son i el
cansament que portava a sobre, la corba era cada vegada més a prop i no podia evitar tancar
els ulls, de sobte un cotxe de color vermell va aparèixer del no res darrera la corba, per sort el
conductor del vehicle amb gran agilitat va aconseguir sortejar-lo i cadascú va continuar el seu
camí, seguia la carretera que el portaria fins a casa, els ulls se li seguien tancant cada vegada
més freqüentment, l’aire era fred i la son augmentava. Cada vegada era més a prop de casa i
cada vegada li era més difícil conduir, quan mentre s’esperava en un semàfor, la son el va
véncer i va quedar endormiscat. Quan es va posar verd, un dels conductors que portava al
darrera li va tocar el clàxon ell va aixecar el cap i va continuar el seu camí. Va arribar a un
encreuament i va passar sense mirar, quan de sobte un camió, va aparèixer del no res. I el va
envestir amb tanta força que ell i moto van sortir disparats i va caure a l’asfalt. El cop va ser
brutal. L’Oriol va quedar inconscient perdia molta sang i no es podia moure. El conductor del
camió va obrir la porta del vehicle i es va dirigir cap a ell veloçment. L’Oriol obre els ulls i va
veure el conductor que l’estava intentant ajudar a aixecar-se, però l’esforç va ser inútil, l’Oriol
estava trinxat, intentava moure les cames però no podia, tenia la cara destrossada d’haver-la
arrossegat per l’asfalt. Va fer servir les seves últimes forces per demanar ajuda al conductor. El
camioner va treure un mòbil de la butxaca dels texans i va marcar el número de l’ambulància, i
va demanar ajuda. No va tardar a arribar, els camillers el van ajudar a estirar-se a la llitera i el
van carregar a l’ambulància. El soroll de la sirena li atordia el cap, era insuportable cada
vegada era més fort, va obrir els ulls i unes llums li dificultaven la vista els metges el van avisar
que no estaven gaire lluny de l’hospital més proper, i allà intentarien avisar a un familiar. Van
arribar a l’hospital, allà ja els esperaven. El van carregar a una llitera amb rodes i el van
empènyer a dintre. L’Oriol amb prou feines podia obrir els ulls, van travessar passadissos i
passadissos portes i portes, sense parar fins que el van fer entrar en una sala. Allà hi havia dos
homes amb bata blanca, dos metges Desprès d’una llarga estona de mirar-se’l i tocar-li les
zones més afectades un dels metges el va observar i amb un to burleta li va dir que estava
completament trinxat. Al final l’Oriol es va aconseguir adormir. Quan va despertar, va obrir els
ulls i va veure la seva mare assentada mig adormida a la butaca que hi havia al costat del llit.
La seva mare en veure’l despert si va tirar a sobre, ell va respondre amb un gemec, i es va
mirar el cos. Estava tot embenat, completament trinxat com havia dit el metge. De reüll va
veure el seu pare, que parlava a l’altra banda d’una paret de vidre, amb el metge. El pare i el
metge van entrar a la sala i se’l van mirar tots dos amb cara de llàstima, el metge va somriure i
li va dir: “ESTÀS VIU”.