1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Marc i Lluís
Va obrir els ulls. Una llum enlluernadora el va deixar cec durant els primers segons però, un
cop recuperada la vista, es va adonar que no era a casa seva. On era, llavors? Va observar
detingudament el seu voltant. A l’esquerra, una simple cortina verd fosc que separava
l’habitació en dues estances. Ignorava què o qui hi havia a l’altre costat, tant era. A la paret que
es trobava just davant seu, hi havia un televisor diminut, que donava just per poder deduir les
siluetes dels presentadors dels informatius, que comentaven un accident de trànsit, de
matinada, amb un mort i un ferit greu a la carretera entre Argentona i Mataró, dos dies enrere.
A la seva dreta estava la porta d’entrada, un lavabo i una dona que dormia en un clarament
insuficient sofà. Reconeixia aquesta dona, era la seva mare. Al seu costat, hi va veure una
màquina connectada a ell, la funció de la qual desconeixia completament. No hi havia cap
dubte, estava en un l’hospital. Però per què? Va provar de posar-se dret, però li va ser
impossible. Per què no li responia el cos? Potser se li havia adormit. Sí, segurament era això.
Com que tenia gana i no podia moure’s va haver de despertar la mare, que feia ganyotes
davant d’un somni incòmode i gens reconfortant. - Mama? Perdona que et desperti però... –va
xiuxiuejar, encara que el fil de veu que li va sortir era fàcilment equiparable al silenci que un
moment enrere vetllava per la tranquil•litat de la cambra. Tot i això, la dona es va despertar. -
Albert? Ai, gràcies a Déu que estàs bé. Pensava que no te’n sortiries... han sigut uns dies molt
durs... No m’ho tornis a fer això –sanglotava. La tensió acumulada des del dia que van
ingressar el seu fill va sortir d’ella en forma de llàgrimes mal dissimulades. Després d’aquesta
emotiva mostra d’afecte, van haver de fer front a la situació. L’Albert era a l’hospital, ingressat
des de feia dos dies, per motius majors. La mare li va explicar que, aproximadament a les tres
de la matinada del dissabte anterior, va rebre la trucada dels Mossos d’Esquadra, dient que el
seu fill havia tingut un fort accident de moto. La van informar de que l’ambulància el portaria a
l’hospital de Mataró, on els metges s’encarregarien de fer tot el que estigués a les seves mans
per salvar la vida del seu fill. Ella, desesperada, va agafar el cotxe de seguida i va volar
pràcticament cap allà. Quan va arribar, els metges de guàrdia ja estaven fent-se càrrec d’ell i li
van comunicar que havia patit un cop molt fort a l’esquena i que, a causa d’això, tenia diverses
vèrtebres trencades, fet que probablement provocaria una paraplegia de les extremitats
inferiors, tenint en compte per on s’havia trencat la columna. A part d’això, hi havia un problema
més. L’Albert havia arribat a l’hospital en coma, del qual no s’esperava que pogués sortir en
poc temps. Per sort, només havien passat dos dies i ja s’havia despertat. Un cop escoltada
aquesta explicació, l’Albert va veure com el seu món s’enfonsava en una espiral de dubtes, por,
canvi i negació. Tot el que era, tot el que podria haver arribat a ser, ara ja no tenia sentit. Va
veure el seu futur molt fosc. Diuen que els temps poden ser difícils, però que pots tornar a
veure la llum sigui el que sigui que t’hagi passat. Per a ell no era així. No hi havia cap indici de
lluminositat en aquell forat negre que era ara la seva vida. Va mirar la seva mare amb els ulls
plens de llàgrimes, preguntant-se interiorment per què ell havia de patir una cosa així. Va voler
parlar, però el nus que tenia al coll no el deixava respirar. Sentia com s’ennuegava amb les
paraules que volien sortir de la seva gola. Va voler cridar, cridar fort, deixar aquell hospital i
tornar a casa. Despertar d’aquell malson. Però estava despert, era la crua realitat que li jugava
una mala passada de la que no es podria desfer mai més. Va provar de moure les cames, però
res. Ni tan sols es podia incorporar. La mare va veure el seu esforç per demostrar que la seva
paràlisi era mentida i li va dir que podria ser pitjor, podria haver-se quedat tetraplègic o fins i tot
haver mort a l’accident. Ell es preguntava com podia ser pitjor morir. Tant de bo no m’hagués
despertat mai del coma, pensava, així no hauria de patir més. De cop, va recordar la nit de
dissabte: havia quedat amb els seus amics per beure. Estaven molt borratxos, no sabien què
feien. L’Arnau tenia una moto nova, la volien provar. Només tenia un casc, i li va deixar a ell.

2. L’Arnau anava sense cap protecció. Estava molt fosc, un cotxe va aparèixer del no res i... I va
lligar caps. La notícia que estaven donant abans per la televisió era el seu propi accident. Un
ferit greu i un mort. Un ferit greu... i un mort. Ell era el ferit greu. L’Arnau? On era l’Arnau? -
L’Arnau... –va dir, en part a sí mateix, en part a la seva mare, en busca de respostes.
Respostes que no volia conèixer. Però havia de saber. Què havia passat amb l’Arnau? - Petit,
ell... –la mare contestava amb cautela, vigilant molt les paraules. Donades les circumstàncies,
el seu fill es trobava en un estat psicològic molt inestable i confús. Va sospirar lleugerament,
decidida a dir-li la veritat. –Fillet, els metges van fer tot el possible per reanimar-lo, però quan
va arribar a l’hospital ja era tard. La seva mare ha... Va deixar d’escoltar, només la sentia com
un soroll molt molest de fons. No sabia què dir. No s’ho creia. L’Arnau, tan jove, tan amable,
amb tantes ganes de viure i menjar-se el món. Feia poc, una altra nit, a casa de la Paula, ell i
l’Arnau van estar parlant. El seu millor amic li va dir que, quan complís els divuit en pocs
mesos, s’aniria lluny de Catalunya, a visitar França, potser. A Alemanya. Volia visitar la
Toscana i veure la guàrdia suïssa del Papa de Roma. Volia viatjar a l’Àfrica i fer de voluntari
durant un any. Volia... volia fer tantes coses. L’alcohol el va matar. La imprudència. Per què no
es podien esperar a un altre dia, pel matí i ben desperts, amb dos cascs, sense alcohol a la
sang? Per què? Per què ell vivia i l’Arnau no? - Mama, ell hauria de continuar viu –i després, va
plorar com un nen perdut en la boira, de la qual, pensava, ja no en sortiria mai més.