1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: LEC
El dolor invisible Vaig tancar els ulls amb un sospir desesperat, mirant d’asserenar-me. Vaig
visualitzar mentalment l’esglaó que havia de pujar. Vaig obrir els ulls i vaig fer girar les rodes.
Aixecant una mica les del davant el vaig aconseguir pujar. Alleujat, la meva mirada es va dirigir
al següent esglaó, el que mai podia pujar. “Va, – em vaig dir a mi mateix – només és un esglaó.
Supera’t”. Vaig tirar endavant, intentant deixar la ment amb blanc. D’on ho havia tret això? És
clar, d’un llibre de religió budista. Per què me l’havia llegit, si mai havia entrat a una església
cristiana i se suposava que aquesta era la meva religió? Una altra resposta que sabia. Durant
aquests sis eterns mesos no havia tingut gaire res més a fer. Si tingués la Bíblia suposo que ja
me l’hauria polit. El cas és que el llibre deia que el millor per relaxar-se i desprendre’s de la
tensió era no pensar en res mentre feies aquelles rares posicions. Però jo no podia fer-les, i
potser això va fer que no pogués pujar l’esglaó. Vaig tornar enrere maleint l’esglaó i la cadira de
rodes, amb un fort desig d’aixecar-me i marxar corrents, difícil de reprimir. Però només era això,
un trist desig que mai més es faria realitat. Una llàgrima traïdora es va escolar per la galta.
Recordava com si fos ahir el dia que vaig destrossar la meva vida i la de la Irina. Les dotze
menys vint de la nit. Dissabte. La televisió, la PlayStation 3, el FIFA, en Lluc i jo. Barça –
Madrid. Cada un movia el comandament frenèticament. En Messi tenia la pilota i s’anava
acostant a porteria. Es va driblar en Ramos i va xutar. “Goooool! – vaig deixar caure el
comandament mentre en Lluc celebrava el gol - Menja’t aquesta!” La seva mare ens va fer fora
de casa, dient que a aquestes hores de la nit no podíem estar enganxats a la Play. Nosaltres
no ens vam fer pregar. Deien que a Girona avui s’hi feia una de les millors festes de l’any, i vam
agafar les nostres motos rumb a Girona. Abans però, vaig trucar a la Irina: “Irina, amor, en Lluc
i jo anem a Girona de festa. Vols venir?” No volia, però al final la vaig mig obligar a venir, de
tant que insistia. La festa era bestial. Es celebrava a un descampat on havien muntat un
escenari improvisat, i el DJ punxava una música enganxosa. Hi havia alcohol per donar i per
vendre. Moltes combinacions, masses. No sabies ni què et ficaves a la boca, però aleshores
aquell detall era insignificant. La música i l’alcohol et feien perdre el control. A més, tot i que no
ho he volgut reconèixer, per allà també corrien pastilles, i alguna em va caure a les mans. No
era conscient de res. La Irina em va treure dels meus pensaments: “Sisplau, tornem a casa. No
em trobo bé”. Feia molt mala cara. No estava acostumada a veure i avui havia fet un accés.
Vaig voler anar a acomiadar-me d’en Lluc, però estava una mica enfeinat jugant amb la llengua
d’una rossa que no coneixia de res. Vam marxar. Pujar a la moto en l’estat amb què em
trobava va ser l’error més gran que he comés mai. Les llums es tornaven borroses, les línies es
doblaven i els braços de la Irina se’m clavaven al tors mentre els meus dits premien amb força
l’accelerador. No vaig veure el cotxe, i ell tampoc em va veure a mi. Segurament anava igual
que jo. Vam sortir volant pels aires, moto, Irina i jo. La Irina em va deixar anar, i jo vaig cridar el
seu nom. En aquell moment se’m va aclarir la ment. Com havia pogut posar la vida de la Irina
en perill? Vaig impactar contra el terra, i quasi em vaig desmaiar del dolor que em feia
l’esquena i el cap. Se m’enterbolia la mirada, però vaig poder aixecar el cap en direcció a la
meva estimada i vaig mussitar un fluixet “Irina...” abans de caure inconscient sobre el dur i fred
asfalt... Em vaig despertar una setmana després a l’hospital, amb una lesió medul·lar i el cor
trencat. La Irina no havia sobreviscut. Per culpa meva havia mort. Era un monstre. I el meu
càstig era viure mort en vida. I ho recordaria sempre. Cada dia, al despertar-me i voler-me
aixecar, em vindria al cap la meva imprudència que tant de mal havia fet. Vaig girar el cap, i allà
hi havia l’esglaó. Semblava que es mofés de mi, que se’n rigués de la meva desgràcia. Vaig
recordar el somriure de la Irina, els seus ulls brillants de l’emoció mentre em mormolava
“T’estimo...” a cau d’orella. I després, amb un somriure murri, em deia “Va, que tu pots amor”,
de la mateixa manera com m’animava quan en Lluc em marcava un gol al FIFA i ella em deia

2. que remuntaria el partit. Vaig avançar, girant les rodes lentament. Quan vaig ser a tres metres
del maleït esglaó, vaig pensar amb la Irina i vaig avançar. Vaig aixecar les rodes davanteres i...
Bingo! Per primera vegada en sis mesos havia aconseguit pujar el coi d’esglaó, i tot gràcies a la
Irina. Potser ella ja m’havia perdonat. O potser no. La veritat és que em poso massa trist quan
penso en ella i, sobretot, en aquella nit, perquè realment l’única cosa que deixen les drogues al
cap i a la fi són conseqüències. Recorda: si has begut o consumit drogues, no agafis la moto.
No cometis el mateix error que jo.