1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: EJI2
DUES HORES DESPRÉS
L’intermitent so del pulsòmetre diu que, tot i que greu, en Marc encara conserva un bri de vida,
un fràgil fil d’esperança que l’uneix a nosaltres, que esperem que l’allunyi del seu punt i final.
Esperem que ell tingui tanta confiança en sobreviure com nosaltres en que sobrevisqui. Encara
que després de l’accident, dubto que li quedi gaire força... - El vostre amic està greu, nois,
encara no sabem si s’haurà de quedar gaire temps a l’hospital. El millor que podeu fer ara és
marxar cap a casa i intentar oblidar el que ha passat aquesta nit. - Però se’n sortirà? –En Xavi
sempre es preocupa massa, sempre es posa en el pitjor. - -De moment només sabem que
s’haurà de quedar uns dies aquí. Tranquils, ja hem trucat als seus pares, ara vindran a veure
com està. Aquestes paraules ens fan fer sentir culpables. Si no li haguéssim deixat agafar la
moto, no hagués passat, això... Nosaltres ja vam veure en quin estat estava, l’havíem d’haver
aturat... DUES HORES ABANS - Marc! Marc! Marc, digues alguna cosa! – La Marta tenia
llàgrimes als ulls. La respiració del Marc s’afeblia lentament mentre els altres ens apropàvem al
seu cos, amb la por dins nostre. Poc a poc, vam anar veient la destrossa causada per l’esperit
temerari del Marc. Es podien sentir les llàgrimes dels presents caient contra el fred asfalt,
mentre algunes veus, trencades pel plor, es lamentaven. - Que algú truqui a una ambulància!
Ràpid! – La veu de l’Eloi va ressonar per sobre de tots els plors, tot i que la seva veu semblava
la més afectada de totes. Pel mal que em causa, prefereixo no relatar com ens vam sentir fins
que va arribar l’ambulància. Només diré que va ser un dels pitjors moments de la meva vida.
Les quatre del matí. Per fi, l’ambulància va arribar, i es va emportar ràpidament en Marc. La
preocupació que sentíem en aquells moments ens engolia i no ens deixava respirar tranquils.
Sembla estrany que ara en Marc pugui estar hospitalitzat i en un estat tant greu, mentre feia
només sis hores tenia un somriure radiant a la cara, i semblava impossible que res li anés
malament. SIS HORES ABANS - Ei, Marc! Com estàs? – Semblava feliç, llavors, els ulls li
brillaven de l’entusiasme. - Hola, noi! Doncs bé, molt bé, estic emocionat. Avui toca el meu grup
preferit, em penso posar a primera fila. A més, tinc diners per a unes quantes copes i els pares
no m’han posat hora per arribar a casa. Què més t’he de dir? Sóc feliç, aquesta nit! Certament,
estava emocionat. Una cervesa a la mà, les expectatives de la nit... a més, tenia entès que
també venia l’Aina. Suposo que això encara el feia més feliç. Bé, almenys aquesta estona va
estar feliç... Era la una i mitja quan l’escenari es va veure envaït per sis figures armades amb
instruments musicals. Quan van començar a tocar, tothom cantava, fins i tot jo, calmat com sóc,
em vaig deixar emportar per l’eufòria. L’Eloi, de sobte, em va donar un cop amb el colze, i em
va assenyalar a una noia prima i rossa que arribava d’entre un grup de gent bastant nombrós.
Aquí arribava l’Aina... - Ei, Aina! Aquí! – En Xavi li va fer senyals amb la mà, i ella es va apropar
a nosaltres. - Marc... Mira qui hi ha! – Li vaig dir en to burleta, després de tot, sabia que a ell li
agradava molt. La cara del Marc es va tornar molt vermella. Poc a poc, va anar agafant
confiança en si mateix i va estar parlant amb ella molta estona. La cara de l’Aina estava radiant
d’emoció i felicitat, gairebé tant com la d’en Marc. Passades les dues, van marxar sols a un lloc
més apartat. Nosaltres ens vam quedar gaudint de la festa, i interiorment, desitjant-li sort al
Marc. El grup va acabar de tocar, i en Marc i l’Aina encara no tornaven de dins el poble. Jo, en

2. canvi, no havia tingut tanta sort, la Maria no havia vingut. Bé, almenys algú de nosaltres era
feliç. A les tres i mitja van tornar a la festa, els seus ulls brillaven d’alegria. No feia falta saber
què havia passat allà darrere, però semblava que sí que havia tingut sort. Mai hauríem pensat
que mitja hora després la seva vida podria haver canviat tant... -Nois, marxo! Cuideu-me l’Aina,
i parlem demà! – Se li notava que estava bastant begut, però no el vaig aturar, no volia ser jo
qui li esgarrés la nit, trucant als seus pares. Va agafar la moto, i el va engolir la foscor. Estic
tant penedit de no haver-lo aturat... UNA SETMANA DESPRÉS Avui ens han donat la notícia.
En Marc, finalment, ha deixat d’estar entre nosaltres. Segons sembla, una hemorràgia cerebral
massa forta ha acabat amb ell. El seu últim record era el d’una nit perfecta amb l’Aina, així que
tinc el consol de que almenys va acabar la seva vida feliç. Ara, les llàgrimes mullen les tecles
de l’ordinador, amaren el meu món, i no em deixen pensar amb claredat. Tot se m’ha tornat
fosc, i el meu món ha deixat de tenir sentit. Ja no sé com enfocar el futur, ara que sé que un
segon és suficient per a perdre-ho tot. Ni tan sols sé perquè estic relatant aquest tros negre del
meu passat. No sé res, ni em plantejo res. No vull un futur. No vull saber què em depara la vida
ni vull saber què faré demà. Només em preocupa l’ara. El present. Perquè ho fa això la vida?
Perquè ens roba a les persones que més estimem? No són els únics afectats. Nosaltres estem
passant el pitjor moment de la nostra vida. Suposo que d’aquí un temps estaré bé, però avui, el
món i la vida no tenen sentit. Com no en té que continuï amb el suplici d’estar explicant aquest
negre moment.