1. Unitat 3. Revolucions Liberals, Restauració i Nacionalisme (1789-1870)
Història del Món Contemporani
IPM / Jordi Manero

2. Les revolucions liberals són les que, dirigides per la burgesia il·lustrada, es donaren a Europa i les seves colònies a finals del segle XVIII i durant la primera meitat del XIX.
Acabaren definitivament amb l’Antic Règim i possibilitaren la implantació del liberalisme.
Significaren el pas cap el món contemporani.
Liberalisme
Moviment contradictori:
Revolucionari, car lluita contra l’Antic Règim.
Conservador, car no vol ni la igualtat econòmica ni la social.
Inicialment lluitarà contra l’Antic Règim, després contra el Moviment Obrer.

3. El liberalisme polític te tres principis bàsics:
Sobirania Nacional:
Expressada en el sufragi.
Universal (tots els homes majors d’edat)
Restringit (s’estableix un criteri per votar)
El principal és el censatari
Divisió de Poders:
Legislatiu (Parlament).
Executiu (Govern).
Judicial (Jutges i Tribunals)
Llibertats individuals:
Igualtat davant la llei.
Aquests principis es recullen en una Constitució.

4. Declaració de la Independència
G. Washington
Propicià la independència de les 13 colònies britàniques d’Amèrica del Nord, fou la primera revolució liberal.
Serví d’influència
per a les posteriors
revolucions eruopees.
La Constitució (1787) recollia els principis bàsics del liberalisme, creant una República basada en la Federació d’Estats.
Es feia una àmplia delcaració de drets (llibertat d’expressió, de premsa, de religió...).
Revolució Americana
(1776-83).

5. Revolució Francesa
(1789-99).
A finals dels segle XIX a França hi havia amplis grups que volien canvis profunds.
Cal destacar a la burgesia, inspirada en les idees de la il·lustració.
La causes de la revolució.
Causes estructurals.
Burgesia vol relacionar el seu poder econòmic amb el polític.
L’AR
no funciona
Conflicte Burgesia vs. Aristocràcia.
Aristocràcia boicoteja qualsevol intent de canvi.

6. Causes conjunturals.
Es donen importants crisis de subsistència, que afecten els pagesos i el baix poble urbà.
Situació econòmica crítica.
Les finances de l’estat es troben en fallida tècnica.
Endeutament.
El sistema fiscal de l’Antic Règim fa impossible millorar la situació.
Fam, misèria, atur...
Cal reformar-lo, fent pagar als privilegiats.
Es neguen.

7. A causa de
Lluís XVI
7
El boicot dels privilegiats obliga Lluís XVI a convocar els Estats Generals.
Inaugurats a Versalles el 5 de Maig de 1789.
El Tercer Estat demanà la doble representació, el vot per persona i les deliberacions conjuntes.
Era la forma d’imposar-se.
El Tercer Estat és constituí en Assemblea Nacional
(20 de Maig de 1789)
El 9 de juliol es constituí l’Assemblea Nacional Constituent.
El Rei es nega.
La Revolució Francesa ha començat.

9. Provoca una
El 14 de juliol es va prendre la Bastilla, símbol de l’absolutisme.
La burgesia, per evitar que es possés fi al procés, creà la Guàrdia Nacional.
Al camp es produí una intensa revolta antisenyorial (Grande Peur).
L’Assemblea Nacional (1789-1792).
La burgesia moderada té un doble objectiu:
Establir un règim liberal de monarquia parlamentària (Lluís XVI).
Establir la llibertat econòmica (capitalisme).
La pressió del poble, la burgesia radical i l’aristocràcia farà fracassar aquest projecte.

10. L’Assemblea Nacional Constituent (1789-1791), legislà per abolir l’AR.
S’abolí jurídicament el feudalisme. Els pagesos però, havien de “rescatar” les terres.
Aprovació de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (llibertat, igualtat, propietat, sobirania nacional).
Reformes econòmiques, administratives i socials:
Constitució del 1791.
Abolició de les duanes internes i els gremis, la unificació de mesures, la descentralització, un nou sistema fiscal, la nacionalització dels béns eclesiàstics, l’aprovació del divorci....

11. Constitució del 1791.
Elaborada i promulgada en un context de tensió i manca de consens.
Monarquia constitucional.
Divisió de poders.
Drets individuals.
Sobirania nacional.
Atorga un paper preponderant a la Corona.
Igualtat davant la llei.
Sufragi censatari indirecte.
Fracassà, la Revolució es radicalitzarà i la monarquia caurà.
Massa canvis:
Canvis insuficients:
Aristocràcia, clergat refractari, potències estrangeres absolutistes.
Burgesia radical i sans-culottes.
Moderada

12. Lluís XVI:
Fugida de Varennes, juny 1791.
Complicitat amb les potències absolutistes que lluitaven contra la França revolucionària.
La seva actitud acabà amb l’assalt a les Tulleries (10 d’agost), l’arrest del rei i la convocatòria d’eleccions per sufragi universal masculí.
Intenta bloquejar legalment el sistema.
La Monarquia parlamentària cau, comença la República (20 de setembre de 1792).

13. La Convenció Nacional (1792-1795).
La Convenció Girondina(1792-1793).
Els girondins són moderats, liderats per Danton.
Lluís XVI guillotinat el 21 de gener de 1793.
Nova coalició de potències absolutistes (Anglaterra, Àustria, Prússia, el Papa, Holanda i Espanya).
Situació econòmica crítica.
El clergat refractari i els nobles recolzaren la insurrecció camperola de la Vendée (Guerra civil).
Els sans-culottes reclamaven reformes econòmiques i socials igualitàries.
Juny del 1793, jacobins arrestaren i executaren els principals líders girondins i ocuparen el poder.

14. La Convenció Jacobina: El Terror (1793-1794).
Els jacobins són radicals, liderats per Robespierre.
Es redactà una nova constitució (1793).
Democràtica (mai entrà en vigor).
S’establí un govern revolucionari, que va suspendre les garanties constitucionals i instaurà el Terror.
El govern, dirigit per Robespierre, i estava dividit en:
Comitè de
Salvació Pública.
Comitè de
Seguretat Nacional.
Concentrà el poder polític, l’exèrcit, el poder local.
Lluitava contra els anti-revolucionaris.

15. S’iniciaren grans reformes socials i econòmiques.
Tardor del 1793, gràcies a la Llei de Sospitosos i als Tribunals Revolucionaris.
Democràtiques: ensenayment universal i gratuït, assistència als ancians, reglamentació dels salaris...
El Terror.
Més de 50.000 execucions.
Acabarà generant una forta oposició.
27,VII,94, cop de Termidor.
Robespierre
i els seus col·laboradors
són detinguts i executats

16. La Convenció Termidoriana (1794-1795).
La burgesia moderada torna a ocupar el poder, i desmantella la tasca del jacobins.
S’acaba el Terror, finalitza la influència de jacobins i sans-culottes.
S’elaborà una nova constitució (1795), moderada.
Un cop aprovada, es produí la dissolució de la Convenció, donant pas al Directori.

17. El Directori (1795-1799).
La burgesia moderada torna al poder (República dels Propietaris).
Constitució del 1795
Sufragi censatari.
Poder executiu, Directori (5 membres).
Poder legislatiu, en dues cambres:
Consell dels 500.
Consell d’Ancians.
Època de gran inestabilitat política.
La crisi econòmica portà revoltes (Babeuf).
Els reialistes guanyaren les eleccions del 1796 (anul·lades pel Directori).
L’exèrcit obté importants èxits exteriors.
Cada cop més prestigi (Napoleó).

18. L’època
napoleònica
(1799-1815).
El 18 de Brumari de 1799 (9 de novembre) Napoleó farà un cop d’estat, acabant amb el Directori.
La revolució havia finalitzat dins de França, i ara calia extendre-la fora.
Consolat (1799-1804).
Imperi (1804-1814).
Consolat.
Sufragi universal, indirecte i no secret.
Poder executiu, Cònsols (3).
No hi ha declaració de drets.
Constitució del 1800.
Molt moderada.

19. Inicialment, els tres cònsols van ser Sieyès, Ducros i Napoleó
Durant el Consolat comença àmplia tasca reformadora (centralització i uniformització), continuada durant l’Imperi:
Codi Civil, Codi de Comerç, Codi Penal.
Llei d’enjudiciament civil, Llei d’enjudiciament criminal.
Concordat amb el Vaticà.
Reforma Fiscal.
Sistema educatiu centralitzat.
El 1802 Napoleó serà nomenat cònsol vitalici.
El 1804 coronat Emperador.

20. Imperi.
Es pretenia instaurar un imperi dominat per França, mentre es difonien les idees revolucionàries.
Malgrat els importants èxits, la resistència europea acabà amb l’imperi de Napoleó (1815, Waterloo).

21. Restauració
La derrota de Napoleó deixà pas a la restauració de l’absolutisme, que perdurà fins el 1848.
Sistema de la Resturació (Metternich).
Configurat al Congrés de Viena (1814-1815) amb la participació d’Àustria, Rússia, Prússia, Gran Bretanya i França.
Es defensava l’absolutisme, el legitimisme i es cercava l’equilibri territorial.
Cal perseguir el liberalisme i impossibilitar el seu triomf.
La Restauració serà un període inestable, enfrontada a les revoltes provocades pel liberalisme i el nacionalisme.
Aquests moviments cristal·litzaren en les onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848).

22. El Congrés de Viena reordenà el mapa europeu.
Equilibrar les forces de les grans potències, sense considerar els interessos nacionals dels pobles.

23. Les onades revolucionàries de 1820, 1830 i 1848.
1820.
Es donà entre el 1820 i el 1824.
El fet més destacà es produí amb el Trienni Liberal espanyol (1820-23).
Comença la guerra d’independència de Grècia i de les colònies llatinoamericanes.
Fracassen, car la burgesia moderada no comptava amb el poble.
L’exèrcit hi col·labora (pronunciaments).

24. A l’Europa occidental acabà amb el poder aristocràtic, que passà a la gran burgesia, moderada (sufragi censatari).
1830.
Es donà entre el 1829 i el 1839.
A l’Europa oriental fracassà totalment (continuà AR).
Independència i la instauració del liberalisme a Bèlgica (1830).
Independència de Grècia (1829-30).
La revolució més destacada va ser la de França, contra l’absolutismes de Carles X.
Cau l’absolutisme i arriba al poder una monarquia parlamentària (Lluís Felip d’Orleans).

25. 1848.
Fou el punt culminant de les revolucions del segle XIX, ja que suposà la fi definitiva del sistema Metternich i la irrupció classe obrera.
A l’Europa Occidental fou una revolta social i política, on apareixen idees més democràtiques (Sobirania Popular, Sufragi Universal).
A l’Europa Oriental fou una lluita anti-absolutista amb un component nacionalista.
No s’aconseguiren els èxits occidentals.
Els obrers són ja una força política independent, que reclama millores.

26. A França, la revolució s’incià a París el febrer de 1848, amb la participació de les masses i la mitjana burgesia.
Lluís Felip d’Orleans abdica, proclamant-se la II República.
Es creà un govern provisional (republicans moderats, republicans radicals, socialistes, un obrer).
Eleccions a una Assemblea Nacional Constituent (per sufragi universal).
Reformes: establiment del dret del Treball, limitació Jornada Laboral, creació de Mútues, creació dels Tallers Nacionals, dret de Vaga, eliminació pena de mort per als delictes polítics..

27. Les eleccions donaren la victòria als burgesos moderats, que iniciaren la liquidació de les reformes.
El juny dels 1848 es donà la segona fase de la revolució, que enfrontà a la burgesia (unida) i al proletariat.
És el primer enfrontament entre burgesos i obrers.
El desembre es celebraren eleccions presidencials, amb la victòria de Lluís Napoleó Bonaparte.
El 1851 es proclamà emperador, iniciant així el Segon Imperi.

28. Nacionalisme
Té dues ideologies bàsiques:
Liberal (inspirada en la Revolució Francesa).
Conservador (Volksgeist, inspirada en el Romanticisme).
Moviment vinculat amb el liberalisme (llibertat individual i col·lectiva).
Moviment vinculat amb els interessos econòmics de la burgesia (creació d’un mercat nacional).
Força unificadora (Alemanya, Itàlia).
Força disgregadora (Imperi Àustro-Hongarès).
Vol constituir Estats que s’identifiquin amb nacions.

29. La unificació italiana.
L’actual Itàlia al segle XIX es trobava dividida en diversos territoris.
El territori protagonista de la unificació serà el Regne del Piamont, amb el rei Víctor Manuel II de Savoia i el seu primer ministre Cavour.
Projecte recolzat per la burgesia industrial del nord.

30. Diversos factor influïren en la unificació:
El Rissorgimento, un moviment intel·lectual lligat amb el romanticisme.
La burgesia del nord (industrial) vol un mercat nacional.
El debat polític:
Opció monàrquica de Cavour no unia revolució i unificació.
Opció republicana de Mazzini unia revolució i unificació.
Opció guerrillera de Garibaldi uneix revolució, república i democràcia.
Opció neogüelfa defensava el lideratge del Papa.

31. El 1849 arribà al tron Victor Manuel II (Cavour).
El Regne del Piemont impulsarà el liberalisme i la indústria, esdevenint el líder del projecte unificador.
El procés s’inicià el 1859, amb l’aliança amb Napoleó III (Plombiers, 1857).
La guerra contra Àustria possibilità l’annexió de la Llombardia.
Després es donaren revoltes antiautríaques a Parma, Mòdena i Toscana, que també seran annexionades.

32. El 1860, es donà una segona fase, amb la campanya de Garibaldi, qui conquerí el Regne de les Dues Sicílies.
Garibaldi però cecirà Nàpols (reafirmat en un plebiscit). Així es produí l’annexió de Sicília i Nàpols.
El 1861 Víctor Manuel es coronarà rei d’Itàlia.
El 1866, es produirà la tercera etapa. En la Guerra Àustro- Prussiana el Piemont serà aliat de Prússia, i així s’annexionarà el Véneto.
El 1870 el Papa perdrà l’aliança de Napoleó III i Itàlia ocuparà els Estats Pontificis.
El 1871, Roma passarà a ser la capital del Regne d’Itàlia.

33. El nacionalisme reclama els drets polítics d’una nació
La unificació alemanya.
L’actual Alemanya al segle XIX es trobava dividida en multitud de territoris.
Les revolucions liberals dels 20, 30 i 48 intentaren establir el liberalisme en els diferents territoris, tenint també un fort component nacionalista.
Malgrat el fracàs d’aquests intents d’unificació, el 1834 es creà el Zollverein o unió duanera.
Finalment, l’estat que liderarà la unificació serà el Regne de Prússia, amb Guillem I Hohenzollern i el seu canceller Otto von Bismarck (“canceller de ferro”).

34. Diversos factor influïren en la unificació:
Intel·lectualment, predominava el nacionalisme conservador (Volksgeist). Herder, Fichte, Hegel...
La burgesia prussiana (industrial) vol un mercat nacional (èxit del Zollverein).
Políticament:
El 1861 és coronat Guillem I rei de Prússia. El 1862 nomena canceller Otto von Bismarck.
Partidaris de la unificació des de dalt, via conservadora i autoritària.
Defensaven el pragmatisme polític (Realpolitik).
Atorgaven gran força a l’exèrcit (Moltke).

35. El procés s’inicià amb la guerra contra Dinamarca (Guerra dels Ducats),1863-65.
Annexió de Lauenburg i Schelesvig.
El 1866 es donà una segona fase de la unificació amb la guerra contra Àustria.
Annexió de Holstein, Hannover, Nassau i Hessen, i Frankfurt.
Es creà la Confederació d’Alemanya del Nord (1867) dirigida per Prússia.

36. El procés culminà amb la guerra contra França (1870-1871).
Annexió del sud, Alsàcia i Lorena.
El 1871, Guillem I va ser coronat emperador, creant-se el II Reich.