1. Història
del
Món
Contemporani
IPM
/
Jordi
Manero

2. A partir del 1973 el món
va viure una profunda
recessió econòmica:
Crisi energètica (Crisi del petroli).
Crisi del sistema monetari
internacional (inflació del dòlar).
Aquest context de crisi coincidí amb
les converses de desarmament
entre les dues superpotències i el
final de la guerra del Vietnam.
La Guerra Freda
arribava a la seva
fi?
A partir del 1979,
el conflicte es
reactiva!
Revolució Iraniana.
Revolució Sandinista.
Invasió soviètica d’Afganistan.
Tornada de la
tensió entre els
blocs
Boicot als Jocs Olímpics de Moscou
(1980) i Los Ángeles (1984).

3. Es desplegaren nous míssils i els Estats Units decidiren
iniciar el projecte de la Guerra de les Galàxies.
La cursa d’armaments es reactivava.
Anys 80:
EUA:
URSS:
Conservadurisme i
patriotisme (R. Reagan).
Intervencions militars a
Grenada, Hondures,
Panamà...
Discurs profundament
anticomunista.
Guerra de les Galàxies.
P r o f u n d a c r i s i
econòmica i social
(Gorbatxov).
Reformes (Perestroika).
Converses de pau amb
els EUA.

4. Finalment, el bloc comunista caurà, a partir del 1989,
desintegrant-se la mateixa URSS (1991).
El poder internacional de la
Federació Russa, hereva de
l’URSS, es va veure disminuït.
Igualmant, patí una profundíssima
crisi econòmica.
Es donaren profundes
reformes econòmiques.
Es passà del comunisme al
capitalisme “salvatge”.
Una minoria molt beneficiada. Oligarques
russos.
Misèria generalitzada de la
majoria de la població.

5. La Federació Russa, després de Boris
Ieltsin ha passat a estar controlada
per Vladímir Putin.
Al poder des del 2000.
Rússia, teòrica democràcia, a la
pràctica es controlada amb mà de
ferro pel seu president i el seu partit
(Rússia Unida).
Persecució sistemàtica i violenta de
crítics i opositors.
El líder opositor Borís Nemtsov va ser
assassinat el febrer del 2015.

6. Vladímir Putin ha recuperat el
d i s c u r s d e c i m o n ò n i c
expansionista rus.
Rússia ha de recuperar el seu
imperi i occident és l’enemic.
D’aquesta manera:
S’amaga una situació política pseudo-democràtica.
S’amaga una situació econòmica molt complicada.
Annexió de Crimea
(2014), intervenció a
l’est d’Ucraïna.
Excessiva dependència
de l’exportació de gas i
petroli.
L a b a i x a d a d e
preus provoca un
caos econòmic.

7. El conflicte amb Ucraïna i l’annexió de
Crimea són una clara mostra de
l’irredemptisme rus.
- Transnistria.
- Est d’Ucraïna.
- Crimea
- .../...Evidencia clarament els problemes
originats durant l’època soviètica:
- Deportacions massives de població.
- Trasllat de poblacions russes per
“russificar” els territoris.
- Manca de sensibilitat per les qüestions
nacionals.

8. La Federació Russa:
Veu amb recel l’expansió occidental (UE, OTAN) en les
Països Bàltics i l’est d’Europa (tradicionals zones
d’influència russa).
Ha rebut sancions econòmiques per l’annexió de Crimea
i el recolzament als pro-russos de l’est d’Ucraïna.
Veu com ha baixat molt el preu del gas i del petroli (en
determinats moments pot continar fent-ho –fracking-).
T o t p l e g a t f a
augmentar el discurs
bel·licista rus.
Retorn de
la Guerra
Freda?

9. La qüestió és què comportaria una desestabilització total de
la Federació Russa:
Estat amb multitud de conflictes ètnics i polítics:
Segona potència nuclear del món.
Txetxènia, Ossètia,
Daguestan...
Inmensos recursos naturals (combustibles fòssils)
Alguns clarament vinculats
amb l’integrisme islàmic.

10. Una de les grans novetats geopolítiques
de les darreres dècades del segle XX i
inicis del XXI va ser el brutal creixement
de la importància econòmica i política de
Xina.
La futura superpotència del segle XXI?
- Enorme potencial demogràfic.
- Importants recursos naturals.
- Brutal creixement econòmic en les darreres
dècades.
- Important desenvolupament tecnològic.
- ...

11. El 1911 una revolució antidinàstica i
antiimperialista derrocà l’últim emperador, Pu
Yi, i proclamà la República de la Xina.
L’ideòleg i primer president va ser Sun Yat-zen
fundador del Guomindang (P. del Poble)
democràtic liberal.
Entre el 1927 i el 1937, Chiang Kai-shek, cap
del govern i del partit, implantà una dictadura
sense fer cap reforma.
El 1921 es fundà el Partit Comunista Xinès a
Xangai, enfrontat al govern. Chiang Kai-shek
ordenà la seva persecució i extermini.

12. La repressió del govern obligà a
la marxa dels comunistes del sud
al nord i interior (Llarga Marxa)
U n e s 1 0 0 . 0 0 0 p e r s o n e s
recorreren 10.000 km a peu entre
1934 i 1935.
El 1937 Japó envaí gran part de Xina. El
Guomindang i els comunistes s’unirem als
aliats per derrotar-los.
Després de la caiguda
de Japó el 1945, a la
Xina tornà la guerra civil.

13. L’1 d’octubre de 1949 els
comunistes de Mao ocuparen
P e q u í n , p r o c l a m a n t l a
República Popular de la Xina.
El Guomindang i Chiang Kai-
shek crearen una república
nacionalista a Formosa
(Taiwan), fins avui en dia.
Nou país incorporat al bloc
comunista, tot i que el 1958
Mao trencà a l’URSS.
República de Xina o Xina Taipei.

14. El règim comunista de Mao inicià tota
una sèrie de reformes adreçades a
transformar Xina en un país comunista.
Es pretenia deixar enrera la Xina
ancestral, modernitzar-la.
A partir del 1950 s’ocupà el Tíbet,
considerat actualment per Xina
una província més.
Repressió brutal
sobre els tibetans.

15. La RPX adaptà el model soviètic de col·lectivització de la
terra i prioritzar la indústria pesant.
No funcionà, creant-se un dèficit
alimentari i descontent popular.
El 1958 Mao anuncià el Gran
Salt Endavant: el pagesos
serien els protagonistes de la
revolució.
Es crearen les comunes. En
elles es combinava l’agricultura,
l’artesania tradicional i les
petites indústries.

16. Els resultats catastròfics del gran salt endavant (milions de
morts per la fam) generaren importants tensions internes:
- Mao volia radicalitzar encara més la revolució.
- Altres líders comunistes (Deng Xiaoping) volien certs
canvis polítics i econòmics.
Entre 1966 i 1969 es produí l’anomenada
Gran Revolució Cultural Proletària, que
enfrontà els dos sectors.
Mao acabà imposant-se, en
bona mesura gràcies a la
creació de la Guàrida Roja.
El conflicte però ocasionà un gran
nombre de víctimes.

17. Mao Morirà el 1976, essent substituït
per Deng Xiaoping, que acabà amb la
Revolució Cultural.
S’inicaren profundes transformacions
econòmiques, incorporant pràctiques
econòmiques capitalistes. Ara bé, no
es modificà el règim polític.
S’arribà a la Xina Actual. - Economia capitalista.
- Dictadura comunista.

18. Es crearen àrees especials
situades en la zona costanera,
com ara Xangai, que havien
d'atreure inversió estrangera i
promoure el comerç exterior.
S’impulsà la política
de portes obertes.
Tot i que l'Estat mantenia la seva
funció planificadora, amb el PCX, es
començà a fomentar la creació
d'empreses privades.
Igualment, es volia fomentar l'entrada de capital estranger,
necessari per tal de crear les infraestructures i la base
industrial que necessitava la Xina, en aquell moment
encara molt pobre.

19. La mesura va ser un èxit total, i els
inversors estrangers van arribar en massa
a la Xina:
Condicions laborals “avantatjoses”:
S a l a r i s b a i x o s , a b s è n c i a d e
conflictivitat laboral, manca de drets...
Grans avantatges legals: Manca de
regulación mediambiental, impostos
baixos...
Reducció despesa productiva.
Millora brutal del transport i de les
comunicacions.
El món s’inunda
de productes
“Made in China”.

20. En molt poc temps, el PIB
xinès es disparà:

21. E n m o l t p o c t e m p s
l ’ e c o n o m i a x i n e s a
començà a assolir uns
nivells de creixement molt
destacats, i que encara es
mantenen
Així, avui en dia:
Segon PIB mundial.
Primer país en producció
de béns industrials.
País més contaminant
del món.

22. La Xina s’ha convertit en un gegant exportador, la qual cosa
li permet tenir un important superàvit econòmic, que
inverteix sovint en deute públic occidental (Espanya).

23. El creixement econòmic és inqüestionable. Ara bé, també
presenta importants problemes:
Grans diferències de desenvolupament
entre les regions costaneres i les interiors.
Brutals diferències socials.
Corrupció política destacadíssima.
Gran impacte ambiental.

24. La celebració dels Jocs Olímpics
del 2008 a Pequín posà de
manifest el poder creixent de la
Xina

25. Tot i aquests canvis econòmics, que han introduït el
capitalisme a la Xina, en matèria política l'estancament és
total.
Aquest fet fou evident amb els fets de la
Plaça de Tiananmen, el 1989.
El PCX continua controlant
el poder i ofegant tot intent
d'oposició o dissidència.
Durant la primavera d'aquell any, es
concentraren en aquella plaça mil·lers
d'estudiants reclamant millores socials i
una obertura política (democràcia).

26. Deng Xiaoping envià l'exèrcit, que
acabà amb la revolta a sang i foc.
L’actual president de la Xina és Xi
Jinping.
Ha estat nomenat pel
partit, sense cap mena
de pràctica democràtica.
La Xina continua sent
u n a d i c t a d u r a ,
denunciada per les
contínues violacions
dels drets humans i la
manca de llibertats.

27. La Xina es convertirà en la
propera superpotència?
La seva força provoca recels en els
EUA i Europa:
Estan negociant un gran acord
de lliure comerç.
La Xina està desenvolupant un gran programa d’armament,
per exemple naval.
A llarg termini, la manca
de democràcia i les
desigualtats socials
poden ser un problema.

28. La Xina vol acompanyar la seva
força econòmica d’un major poder
geopolític a nivell regional i global.
Per això ha incrementat
la presència en algunes
zones del món, com ara
l’Àfrica:
Recerca de primeres matèries,
imprescindibles per a la seva
indústria.
Ha augmentat les reclamacions sobre alguns territoris en
disputa amb alguns veïns, com ara el Japó o Vietnam.

29. Tot i l’impuls xinès i l’intent de
recuperació de la Federació
Russa:
Van haver de replantejar-se la seva política internacional:
Defensa del model econòmic capitalista.
Defensa del model polític democràtic.
Teòricament:
La defensa d’aquests
m o d e l s p e r m e t
l’intervencionisme
militar:
Guerra del golf, 1991; Bòsnia i
Herzegobina, 1995; Guerra
K o s o v o , 1 9 9 8 ; G u e r r a
d’Afganistan, 2002; Guerra
d’Iraq, 2003.
Els EUA resten com a
única superpotència.

31. Molt actiu i diversificat (nacionalista,
islamista radical, antisistema,...).
Sorgeix un nou enenemic: Terrorisme internacional:
L’11 de setembre de 2001 van tenir
lloc els atemptats de les Torres
Bessones, a Nova York.
Els atacs ràpidament s’atribuïren a
l’integrisme islàmic d’al-Qaeda.
C a l r e d e f i n i r
l’estratègia militar:
La lluita contra el terrorisme
internacional passà a ser una prioritat.

32. Així, el mateix 2001 iniciaren la guerra
d’Afganistan (controlat pels talibans i que donava
refugi a Bin Laden).
A Afganistan, un cop enderrocat el règim
prosoviètic, els talibans es van fer amb
el poder (1996).
S’instaurà aleshores un règim integrista
islàmic, basat en la seva interpretació de
la sharia, amb clares connexions amb el
terrorisme internacional.
Els EUA tenien
com a objectius:
“Democratitzar” Afganistan.
Karzai
Expulsar els talibans del
poder.

33. Els EUA van rebre el recolzament de
diversos països en aquesta intervenció
(Espanya).
Malauradament, la situació al país
continua sent molt convulsa.
El 2014 el president Obama declarà la
guerra finalitzada.
La presència militar es mantenia però,
amb la intenció d’ajudar i entrenar el nou
exèrcit afganès.
Ghani
El règim “democràtic” afganès és molt
d è b i l , i e s q ü e s t i o n a l a s e v a
supervivència un cop es retirin les tropes
internacionals.

34. La Invasió de l'Iraq de 2003 va ser una guerra
entre l’Iraq i una coalició de països liderats
pels EUA.
Va causar la caiguda del govern de
Saddam Hussein.
Va suposar l'ocupació d’Iraq per part de tropes nord-
americanes i de la coalició.
Després de la guerra entre Iran
i Iraq (1980-1988), la situació
iraquiana era desesperada.
Guerra del Golf (1991).
A m b u n a e c o n o m i a
col·lapsada, el règim de
Saddam optà per envair Kuwait
(2 d’agost de 1990).

35. El 16 de gener de 1991 una coalició internacional liderada
pels EUA i sota mandat de l’ONU inicià la intervenció
militar.
La Guerra dels Golf va ser breu, i acabà amb la desfeta
militar total dels iraquians.
Tot i la desfeta i les sancions internacionals, el règim de
Saddam continuà al poder.
La principal raó era la incertesa
que provocava la seva caiguda:
Es dividiria Iraq?
Començaria una guerra civil?
Es desestabilitzaria tota la regió?...

36. El president d'Estats Units G.W. Bush va situar a L'Iraq
dins del que va anomenar ”eix del mal”, acusant al govern
de l'Iraq de mantenir una gran quantitat d’armes de
destrucció massiva.
Els EUA impulsaren una coalició
internacional, que el 20 de març de
2003 va començar la invasió de l‘Iraq.
La ràpida caiguda del règim de
Saddam Hussein (jutgat i
executat el 2006), portà la
coalició liderada per Estats Units
a proclamar la seva victòria.
La realitat era molt diferent.

37. Tot i l'èxit militar de la invasió en si, s'ha produït una llarga
postguerra que dura fins a l'actualitat.
L'exèrcit ocupant va patir gran
quantitat de baixes entre morts i
ferits a mans de la resistència
iraquiana i de grups estrangers
vinguts a combatre contra els
americans.
Les tropes internacionals abandonaren el país el 2011.
Tot i això, la situació a l’Iraq
és molt inestable.
Els atemptats són continus.
Tensions ètniques (kurds).
Te n s i o n s r e l i g i o s e s
(sunnites i xiïtes).

38. D’altra banda, el terrorisme islamista radical ha utilitzat la
invasió i posterior ocupació de l'Iraq com a argument en els
seus atacs arreu del món, en especial a Madrid i Londres.
Aquest terrorisme
actua en tot el
món.

39. A b a n d a d e l e s
intervencions en Iraq i
Afganistan, un altre factor
clau de desestabilització ha
estat la guerra de Síria.
Inicialment (2011) una revolta pro-democràtica contra el
dictador, Baixar al-Àssad.
Actualment, situació molt complexa.
Intervencions estrangera (encobertes).
Augment importància Estat Islàmic.
Sagnant guerra civil (més de 200.000
m o r t s , m i l l i o n s d e r e f u g i a t s i
desplaçats).

40. Des de setembre de 2015,
intervenció directa russa.
Pro- Baixar al-Àssad.
Rússia té a
Síria la base
naval de
Tartus.
Por a
l’expansió
islamisme
radical

41. Por a
l’expansió
islamisme
radical
Sobretot zona del Caucas
Txetxènia, Daguestan....

42. Així, la guerra de Síria
s’està convertint en una
guerra a diverses bandes:
Partidaris del govern de Baixar al-Àssad.
Rebels contraria a Baixar al-Àssad.
Estat Islàmic.
Kurds.

43. Darrerament, la situació
s ’ h a c o m p l i c a t a m b
l’aparició de l’ISI.
L’aparició de l’Estat Islàmic
cal ha desestabilitzat
profundament una regió ja
molt convulsa.
Radicals sunnites.
Forta presència a Síria i
Iraq.
Han proclamat un califat, amb aspiracions
d’estendre’l per tota la regió.

44. Persecucions i matances
è t n i q u e s c o n t r a l e s
minories religioses de la
zona, especialment els
yazidites i els cristians.
Radicals sunnites, amb
una interpretació molt
rigorosa de l’Islam:
Inicialment vinculats a
Al-Qaeda.
Ara, desvincultas d’Al-Qaeda, són
dirigits per Rashid al-Baghdadi.

45. A Nigèria, el grup radical
islàmic Boko Haram, ha
p r o c l a m a t l a s e v a
submissió al califa Rashid
al-Baghdadi.
Boko Haram significa
"l'educació occidental o no-
islàmica és un pecat“.
Fou fundada al nord de Nigèria
el 2002 per Mohammed Yusuf.
Avui en dia està dirigida per
Abubakar Shekau.
S’ha fet tristament famòs pels
segrestos de dones i nenes.

46. Un dels conflictes que més distorsiona les relacions entre el
món musulmà i occident és el que enfronta a palestins i
israelians.
Des de la partició de Palestina en dos per part de
l’ONU (1947).
4 guerres:
Tota Palestina sota autoritat
israeliana (palestins sense Estat).
Els Palestins lluitaren amb
organitzacions com l’OAP (dirigida
per Arafat), que practicava el
terrorisme.

47. Els Palestins tenien el recolzament dels altres països àrabs.
Creació d’una “franja
de seguretat”.
Israel atacà els campaments de
refugiats palestins al Líban, que
finalment envaí del 1982 al 2000.
Les accions terroristes (com la Matança
de Munic de 1972), feien el diàleg
impossible.
L’OAP, als anys 70, decidí deixar la
lluita armada i va ser reconeguda per
l’ONU, el 1974.

48. Tot i l’evident conflicte entre àrabs i israelians, es donaren
també moments de distensió, que propiciaren l’acord
històric entre Egipte i Israel.
Amb els acords de Camp
David, Egipte (Anwar al-
Sadat) reconeixia Israel
(Menajem Beguin), i aquest
abandonava el Sinaí.
Malauradament, els
radicals d’ambdues parts
no volen realment aturar
el conflicte.

49. El 1987 l’OAP impulsà als territoris ocupats de Palestina
una insurrecció popular anomenada Intifada (la guerra de
les pedres).
La Intifada ocasiónà un
reposicionament de l’opinió
pública internacional.
D’altra banda, el món
s’encaminava cap a la fi de
la Guerra Freda.
Era possible iniciar veritables
converses de pau entre palestins i
israelians.

50. El 1991 s’iniciaren
les converses amb
la Conferència de
Madrid.
S ’ a c o r d à c o n t i n u a r l e s
negociacions, que fructificaren en
els Acords d’Oslo (1993)
“Pau per territoris”.
Els palestins renuncien a la
violència i a la destrucció
d’Israel.
Israel atorga un govern
a u t ò n o m a G a z a i
Cisjordània (ANP).
El procés de pau havia de conduir a la creació
d’un Estat Palestí.

51. Existian problemes, que encara perduren,
que fan que els acords no hagin prosperat:
- Qui controlarà les fronteres del futur estat palestí?
- Què passarà amb els colons jueus que viuen a Gaza i
Cisjordània?
- Què passa amb els refugiats palestins?
- Quina serà la situació de Jerusalem?
- …/…
Cap dels dos bàndols
hi vol renunciar.

52. Malgrat els acords, i davant alguns incompliments per part
d’Israel, l’any 2000 es donà la segona intifada.
El detonant va ser la visita
del polític conservador Ariel
Sharon a la zona de la
mesquita al-Aqsa.
E l p r o c é s d e p a u e s t a v a
naufragant.
Molts a Israel creien que no garantia la seva seguretat.

53. Els radicals d’amdues bandes sabotejaren els acords.
Isaac Rabin, primer
ministre israelià, va ser
assassinat el 1995.
Organitzacions terroristes
com Hamas i la Gihad
Islàmica continuaren actuant.
El 2002 Israel reocupà Gaza i Cisjordània.
L a t e n s i ó v a e n f o r t i r
l’organització Hamas, en
detriment de l’OAP.
Entre el 2008-2009, i un altre
c o p e l 2 0 1 4 I s r a e l
bombardejà Gaza.

54. La situació al món islàmic és molt diversa.
Tot i això, presenta
problemes comuns:
Governs autoritaris.
Dependència tecnològica.
Endarreriment econòmic.
Manca de llibertats (dones).
Inestabilitat social.
Grans contrastos socials.

55. Una part important del
món islàmic pateix
governs autoritaris i
corruptes.
Contra ells s’inicià el 2011
la “Primavera Àrab”.

57. La població, que pateix en general una situació de manca
de llibertat i pobresa, demandava canvis.
Les protestes s’inicaren a Tunísia, extenent-se
ràpidament.
Cauen les dictadures de Tunísia, Líbia i Egipte.
Ben Alí (Tunísia). Gaddafi (Líbia). Mubarak (Egipte).

58. En alguns països les revoltes van ocasionar tímides
reformes (Marroc) o desembocaren en un conflicte molt
important (Síria).
Malgrat les espectatives,
els resultats no han estat
els esperats.
- La democratització ha
fracassat.
- La millora social no s’ha
produït.
- La situació econòmica
sovint ha empitjorat.
Com a exemple, Morsi,
p r i m e r p r e s i d e n t
democràtic d’Egipte, va
ser deposat pel general Al
Sisi i condemnat a mort.

59. Egipte, des del 1981, era governat
dictatorialment per Hosni Mubarak.
La corrupció, la pobresa generalitzada…
propiciaren fortes protestes el 2011, que
obligaren Mubarak a deixar el poder.
Es celebraren eleccions democràtiques,
2012, que guanyà Mohamed Morsi, dels
Germans Musulmans.
Teòricament, Egipte era governat per un partit islamista
“moderat”.
A la pràctica, el govern de Morsi va ser breu, condicionat per
la crisi econòmica i social, així com per reformes legals que
tendien a augmentar el seu poder i “islamitzar” Egipte.

60. El 2013 la situació es tensà, amb
massives i violentes manifestacions anti
i pro-Morsi.
La situació podia acabar
en un conflicte civil.
Finalment, el mateix 2013, el cop
militar del general Al Sisi acabà amb
la presidència de Morsi.
L’experiència democràtica egípcia ha
fracassat.
- Torna ha haver-hi un govern
dictatorial.
- El primer president democràtic
es troba en la presó condemnat a
la pena de mort.

61. El fracàs de la Primavera Àrab ha
donat ales a l’integrisme islàmic.
Els exemples més
clars es troben en
Síria i Líbia.
A Líbia, el 1969 un cop d’estat
derrocà el rei i instaurà un nou
govern, liderat per Gaddafi.
Instaurà un règim
d’orientació socialista.
Donà recolzament a
diversos grups terroristes
que actuaven a occident.

62. A inicis dels 80 del segle passat els EUA trencaren
relacions amb el règim libi.
El 1986 Reagan ordenà
bombardejà objectius
militars i terroristes a Líbia.
El 1988 la relació es tensà
més degut a l’atemptat
terrorista de Lockerbie,
obra d’agents libis.
EUA i els seus aliats, juntament amb l’ONU, decretaren
tota una sèrie de sancions econòmiques sobre Líbia.

63. A finals dels 90 Líbia acceptà l’entrega dels responsables
de l’atemptat. Poc després acceptà indemnitzar les
víctimes (2004).
Les sancions cessaren. Les relacions diplomàtiques
es normalitzaren.

64. El 2011, amb la primavera àrab, s’iniciaren a Líbia tota una
sèrie de protestes.
Una part de la població líbia s’aixecà contra el dictador, que
respongué amb atacs indiscriminats contra la població civil.
El país iniciava una
violenta guerra civil.
La salvatge repressió serví d’excusa per a una intervenció
militar exterior, liderada pels EUA, GB i França.
Bombardejaren posicions de
l’exèrcit libi.

65. La intervenció militar internacional propicià la caiguda del
règim de Gaddafi.
El 2011, el mateix coronel
va morir assassinat.
Des del 2011 fins a l’actualitat
la situació a Líbia és molt
inestable.
Diverses faccions lluiten pel
control del país.
De fet, existeixen dos
governs que
s’autoproclamen
legítims.

66. Especialment, la guerra civil es va endurir a partir del 2014.
Situació de desgovern, amb
diverses faccions
enfrontades que proclamen
ser el govern legítim.
Intervenció internacional
d’EAU (bombardejà
posicions integristes) i Qatar
(armà i financià aquests
grups).
Les milícies integristes,
vinculades a Estat
Islàmic cada cop són
més poderoses.

67. El descontrol libi afavoreix el drama dels refugiats que
intenten deixar Àfrica i navegar fins a Itàlia.

68. En el proper i mitjà orient, a banda d’Israel, destaquen
dues potències regionals, amb un destacat paper en
l’estabilitat regional.
Iran
(Xiites).
Aràbia
Saudita
(Sunnites).
Clar enfrontament per aconseguir
l’hegemonia regional.
Iemen.

69. La tensió entre Aràbia Saudita
(Sunnites) i l’Iran (Xiites) està
propiciant profunds canvis en la
geopolítica de la zona.
Fins fa poc
impensables.

70. La República islàmica d’Iran és una potència regional
degut a la seva força demogràfica (80 milions d’habitants) i
econòmica (gran productora de petroli, d’on obté la major
part del seu PIB).

71. Iran és una república amb un sistema polític particular.
El poble iranià vota el seus representants i president
republicà, però per sobre d’ell hi ha el Líder Màxim, triat
per l’Assemblea d’Experts (clergues xiís).
A la pràctica el control polític
és en mans de clergat xií.
Alí Jameneí,
Líder Màxim.
Hassan
Rouhani,
president.
A la pràctica això es tradueix
en una manca de llibertats i
drets de la seva població.

72. En la regió, Iran sempre ha tingut relacions tenses amb
Iraq i amb Aràbia Saudita.
Igualment, les relacions amb Israel tampoc són fàcils.
Acusa Iran de financiar grups terroristes
anti-israelians, com Hezbollah.
Acusa Iran de desenvolupar un programa
nuclear per aconseguir bombes nuclears.
Per això els EUA decretaren
sancions sobre Iran, que
formava part de l’Eix del Mal.

73. Actualment (2015), i després
d’anys de negociació els països
occidentals (EUA) i l’Iran han
arribat a un acord base:
- Iran renuncia al seu
programa nuclear militar.
- Els països occidentals
acaben amb les sancions.
Israel però, desconfia
d’aquest acord.

74. El Regne d’Aràbia Saudita sorgí el 1932, i ocupa una gran
part de la península aràbiga.
Tot i tenir poc més de 30 milions d’habitants, la seva gran
producció de cru i, sobretot, les seves reserves provades
de petroli, li confereixen una gran força econòmica i
estratègica.
Igualment, té una gran
importància per al món
islàmic, car en el seu
territori hi és la Meca.
L’Aràbia Saudita practica el
wahhabisme, una variant
molt rigorosa de l’islam
sunnita.
Única religió que es pot
practicar en el país.

75. Políticament parlant, és encara una monarquia absoluta.
Es basa en una aplicació molt rigorosa de la sharia.
Les llibertats més bàsiques
es troben prohibides o molt
limitades:
- Les dones no poden
conduir soles.
- L’homosexualidad es
condemna amb la mort.
- …/…
El país rep denúncies
contínues per la violació
dels drets humans.

76. La seva importància estratègica fa que, tot i la manca de
drets i llibertats, sigui un aliat vital per als EUA i la UE.
Aràbia Saudita va permetre, el 2015, per primera vegada
el vot a les dones.
D’altra banda, es considera un dels països més corruptes i
que més penes de mort executen del món.

77. Què haria de fer el món àrab per superar aquesta
situació?.
- Separar clarament l’àmbit religiós i el polític.
- Superar la tradicional discriminació de les dones.
- Superar el victimisme.