1. RESUM CONFERÈNCIA MIQUEL ÀNGEL ESSOMBA “L’EDUCACIÓ
INTERCULTURAL EN TEMPS DE CRISI”
10 / 02/ 2010
La interculturalitat es dóna en un context urbà i implica un canvi de discurs i
pràctica.
Què? La interculturalitat com a model de gestió de la diversitat cultural
És un model de gestió de la diversitat cultural. Procés social que es fonamenta
en tres pilars:
- concepció dinàmica de la cultura
- diversitat radical
- identitat flexible
La cultura és dinàmica, però no tot val, ni és relatiu. La interculturalitat promou
identitats flexibles. L’educació ha de sensible a promoure identitats flexibles.
La diversitat es redueix a l‘esquema simple nosaltres i ells. Parlem d’ells com
un tot homogeni, però són molt diversos. Hem de superar el discurs de
nosaltres i ells. Tots som nosaltres i tots nosaltres som diversos.
La interculturalitat com a pràctica ciutadana
Els ciutadans d’orígens diversos no coexisteixen, sinó que conviuen. La
interculturalitat implica una necessitat de reconeixement, reconeixement de
valor positiu. Els ciutadans d’origen estranger poden veure’s reconeguts en la
vida de la comunitat. Perquè hi hagi reconeixement ha d’haver-hi coneixement,
però no ens podem quedar en aquest estadi.
Hem de fer un esforç a l’hora d’eliminar prejudicis i estereotips sobre els altres.
Però la garantia de convivència i diàleg passa necessàriament per la millora de
les condicions de vida. No podem construir la interculturalitat en un entorn on
les mancances econòmiques són molt elevades.
Un projecte educatiu intercultural
1. Coneixement i descoberta - conèixer les coses des d’altres paràmetres.
Promoure la curiositat i l'obertura cap a noves realitats culturals.
Explorar, investigar la riquesa de les múltiples formes que l'ésser humà
ha adoptat per a interpretar la vida i adaptar-se a ella activament.
2. Reconeixement i vincle – Posseir una actitud de reconeixement davant
la diversitat cultural en general, i cultural en particular, entrar en contacte
amb realitats diferents a la pròpia mitjançant un procés empàtic que
desperta el desig de sentir-se immers en un context intercultural. Allò
que fa, pensa, sent l’altre, pot tenir a veure amb allò que jo faig, penso i
sento.
3. Gestió de la convivència- Experimentar aquest aprenentatge, en un
clima d'acció pedagògica que promogui projectes densos i intensos,
projectes amb activitats que posin a prova els diferents recursos
personals i col·lectius per a conviure en grups multiculturals.
1
2. Models de desenvolupament curricular intercultural (Banks 1998)
1. Estadi de les contribucions. Es comença a “escalfar motors”; ex:
setmana intercultural.
2. Estadi additiu. Al currículum hi afegim interculturalitat, però aquesta no
és l’estratègia final.
3. Estadi transformatiu. L’educació intercultural no exigeix fer més coses,
sinó que les coses que fem, les fem diferents. Ex: parlar des duna òptica
menys etnocèntrica.
4. Acció social. El centre educatiu ha transformat el seu propi currículum i
va a la recerca de transformar la pròpia comunitat. El que pensa la
comunitat és molt significatiu; implicaria que el centre educatiu esdevé
constructor d’opinió social en el seu entorn.
ON? La diversitat com a causa i efecte de la construcció de la ciutat
El fenomen urbà divers ha existit sempre. És la realitat social la que ha canviat
o la mirada social que fem a aquesta realitat?
La importància no està en el que jo ensenyo, sinó en el que l’alumne aprèn. La
diversitat deixa de ser un problema, sinó una oportunitat.
No hem de confondre diferència amb desigualtat.
Hem de vetllar pel pas de l’aula d’acollida a l’aula ordinària. La normalitat és
un bon indicador de diversitat.
COM? Com podem orientar les polítiques públiques d’atenció a la
diversitat?
Canviar el discurs, és un primer pas per canviar la pràctica. El discurs el
centrem a partir de la pregunta: “Què necessiten els immigrats? Què
necessiten els grups socials minoritaris? Què necessiten que no necessiti la
majoria social?
En funció de com es plantegen les preguntes, les actuacions seran diferents.
La forma com elaborem el discurs canviarà en funció de les preguntes
plantejades.
“Quin model de gestió de la diversitat hem d’adoptar?” o pot ser la pregunta és
“Quina societat volem d’aquí 30 anys?” Si la pregunta que ens fem és del
present i no del futur, caurem en la immediatesa, en el pedaç, hem de fer
prospectiva.
Quines mesures adoptem amb els grups majoritaris?
Cal que treballem amb tots, no només amb uns quants per poder arribar a la
inclusió.
Perquè el nostre projecte sigui intercultural ens hem de plantejar què hem de
prevenir, corregir i realitzar. Perquè els nostres centres esdevinguin
interculturals hem de pensar en l’alteritat, què hem de canviar de les nostres
2
3. estructures, i fer un pas més, a part d’aquest qüestionament col·lectiu, hem de
plantejar-nos què canvio jo de la meva pràctica; això implicarà una
transformació.
L’escola del segle XXI serà intercultural o no serà. Serà oberta al món, l’escola
entra i connecta amb el món.
No ens podem equivocar de via.
Preguntes plantejades:
Respecte a la pregunta si hi ha algun país que se n’hagi sortit més bé respecte
al model de gestió de la diversitat cultural, val a dir que molts països tenen més
experiència que nosaltres perquè el fenomen de la immigració en el nostre
país és encara molt recent. Així alguns països, com Anglaterra, ja van pel
tercer model de gestió de la diversitat cultural. En M. Àngel Essomba no
s’atreviria a citar un país que hagi superat el repte amb èxit. En molts països
s’han fet i concentrat grans esforços en els immigrats, i no s’ha treballat amb
els grups majoritaris, la qual cosa ha fet que els resultats no fossin els desitjats.
3