Democratitzar la comunicació política, comunicar la democràcia

1. DEMOCRATITZAR
LA COMUNICACIÓ,
COMUNICAR
LA DEMOCRÀCIA
CLÀSSIC El periodisme a inici del segle XXI o la difícil navegació entre dues crisis / El PSUC en els mitjans de comunicació,
és a dir, premsa, ràdio i televisió Antoni Ribas | DIAGNÒSTIC Comunicació política: de l'espectacle mercantil a l'àgo-
ra democràtica? Josep M. Vallès | Mitjans de comunicació i estructura de propietat: la clau democràtica Núria Almiron | Tertú-
lies polítiques en els mitjans públics Marc Rius i Ana Sanz | Els reptes de futur de la CCMA Josep Viñeta | La conques-
ta d'Internet: nous mapes per als nous territoris Ismael Peña | La neutralitat de la xarxa i el dret d'accés a un Internet obert
Cristina Cullell | EXPERIÈNCIES Vúdeo Merche Negro | Periodistes per la Pau José Luis Palomo | Actuable: la fona per
fer caure gegants Francisco Polo | La política 2.0 José Luis Palomo | Comunicar en perspectiva de gènere, el gran repte Mar-
ta Corcoy | ENTREVISTA Conversa amb Genís Roca sobre la comunicació a Internet José Luis Palomo | RECURSOS
204 Any 51 2012
Preu: 6'25 €

2. TITOL
D2 ¶Entrada
¶Texto primer parafo
¶Texto parafos
siguientes
¶Articulo subtitulos
NOUS HORITZONS 204 | 2011
¶Texto primer parafo
¶Texto parafos
siguientes

3. PRESENTACIÓ
Democràcia i comunicació són avui dos conceptes més lligats que mai. Comunicació política, políti-
ca mediàtica, democràcia d’audiència, política 2.0., etc. són aproximacions diferents que reflecteixen
un mateix fenomen: l’existència d’un circuit politicomediàtic que condiciona la manera d’entendre
el funcionament del nostre sistema polític. Avui potser podem parlar de comunicació sense parlar
de política, però ja és impossible parlar de política sense parlar de comunicació.
Aquesta perspectiva és la que explica les diferents aportacions de la secció Diagnosi. Així,
els articles de Josep Maria Vallès i Núria Almirón volen disseccionar l’entramat político-mediàtic-
empresarial, la relació entre democràcia i mitjans de comunicació, ja sigui en relació a les elits que
els dirigeixen, ja sigui en relació a la propietat dels mateixos. En segon lloc, la relació entre llibertat,
neutralitat i xarxa són objecte d’anàlisi dels articles de Cristina Cullell i Ismael Peña. Perquè si bé és
cert que la xarxa s’ha presentat com una eina al servei d’una millor política, també és cert que existei-
xen debats complexos sobre els seus límits o si representa un espai diferent que per definició fa polí-
tica diferent. Finalment, una aproximació a la realitat catalana a través dels articles de Josep Viñeta i
Marc Rius i Ana Sanz serveix per copsar quin és el model i futur de la CCMA, ara recent reformada, i
fer una primera reflexió sobre la naturalesa de les tertúlies en els mitjans públics. La perspectiva més
periodística ens ve de la mà de la secció Clàssic, realitzada per Antoni Ribas, amb un article de l’any
1986 i una reflexió actual en perspectiva de l’anterior. Dues fotografíes que mostren dos contextos
diferents amb un comú denominador: la necessitat del compromís del periodisme amb la dignitat.
La secció Experiències recull quatre projectes innovadors en el món de la comunicació. Es trac-
ta de dues plataformes digitals, Vúdeo i Actuable, exemples d’activisme social i polític a la xarxa. En
el cas de Vúdeo, amb una clara vocació d’articular un espai de participació ciutadana més enllà del
consum informatiu. En tercer lloc, la iniciativa Després de la pau, un projecte d’un grup de periodis-
tes que vol donar valor i visibilitat al periodisme que analitza “el dia després” dels conflictes bèl·lics.
Finalment, trobem una aproximació a l’activitat 2.0 d’ICV. L’entrevista a Genís Roca, especialista en
2.0, complementa aquestes experiències amb una reflexió global sobre l’impacte de la xarxa.
Marc Rius, coordinador del número
Oriol Costa, director

4. El paper utilitzat per a la impressió d'aquesta revista està certificat com a FSC. La certificació FSC, promo-
guda pel Forest Stewardship Council, garanteix la conservació dels boscos, que es gestionin de manera
responsable i que els productes que n'obtenim, com ara el paper, mantinguin la traçabilitat o cadena
de custòdia. La marca FSC és un sistema de gestió ambiental que visualitza el compromís a favor de la
sostenibilitat.
Consell de redacció: Disseny original:
Dolors Camats, Oriol Costa, Sandra El espacio
Cruz, Maria Freixanet, Ricard Gomà,
Alfons Labrador, Pablo Martinelli, Disseny i maquetació: Els continguts escrits d’aquesta
Sara Moreno, Zaida Muxí, Daniel Àngels Manent publicació, mentre no s’expressi
Polo, Daniel Raventós, Marc Rius, el contrari, estan subjectes a
Correccions i traduccions:
Raül Romeva, Josep Vendrell una llicència Reconeixement-
Àngels Manent
NoComercial-CompartirIgual
Director: Subscripcions: 3.0 de Creative Commons. Se’n
Oriol Costa Dpt. de Subscripcions, permet la reproducció, distribució
Nous Horitzons. i comunicació pública sempre que
Coordinador del número:
Tel. 93 301 06 12 se’n citi l’autoria i la titularitat dels
Marc Rius
fundacio@noushoritzons.cat drets (autor o autora i revista Nous
Correu electrònic: Horitzons) i no se’n faci un ús
fundacio@noushoritzons.cat
Subscripció: comercial. Si transformeu aquesta
per un any (2 números): obra per generar una nova obra de-
Administració: Espanya: 18 € rivada, heu de distribuir-la amb una
Ptge. del Rellotge, 3 Resta del món: s´hi afegiran les llicència igual a la que regula l’obra
08002 Barcelona despeses de correu original. La llicència completa es
Tel. 93 301 06 12 Dispòsit legal: B-37.808/77 pot consultar a:
ISSN: 0213-1366 http://creativecommons.org/
Edita: NH és membre de l'APPEC licenses/
Fundació Nous Horitzons
by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca
Impremta:
Cevagraf, S.C.C.L.

5. SUMARI
CLÀSSIC
El periodisme a inici del segle XXI o la difícil navegació
entre dues crisis | Antoni Batista 6
14
El PSUC en els mitjans de comunicació, és a dir, premsa, ràdio
i televisió | Antoni Batista
DIAGNÒSTIC
Comunicació política: de l'espectacle mercantil a l'àgora democràtica?
Josep M. Vallès 22
Mitjans de comunicació i estructura de propietat: la clau democràtica
Núria Almiron 28
Tertúlies polítiques en els mitjans públics | Marc Rius i Ana Sanz 36
Els reptes de futur de la CCMA | Josep Viñeta 46
La conquesta d'Internet: nous mapes per als nous territoris
Ismael Peña 54
La neutralitat de la xarxa i el dret d'accés a un Internet obert
Cristina Cullell 60
EXPERIÈNCIES
Vúdeo | Merche Negro 68
Periodistes per la Pau | José Luis Palomo 76
Actuable: la fona per fer caure gegants | Francisco Polo 78
La política 2.0 | José Luis Palomo 82
Comunicar en perspectiva de gènere, el gran repte | Marta Corcoy 86
ENTREVISTA
Conversa amb Genís Roca sobre la comunicació a Internet
José Luis Palomo 94
RECURSOS 102

7. C
CLÀSSIC
C
C

8. EL PERIODISME A INICI
DEL SEGLE XXI O LA DIFÍCIL
NAVEGACIÓ ENTRE DUES CRISIS
C6 Recuperem en la secció Clàssic un text d’ara fa vint-i-sis anys, al qual hi hem afegit
una relectura des de l’actualitat. Es tracta de l’article “El PSUC en els mitjans de
comunicació, és a dir, premsa, ràdio i televisió”, del periodista Antoni Ribas, publicat
al llibre “Nuestra utopia, PSUC. Cincuenta años de historia de Catalunya” l’any
1986. Els dos textos d’Antoni Ribas són un bon reflex de l’evolució de la professió
periodística, dues fotografíes que mostren dos contextos diferents amb un comú
NOUS HORITZONS 204 | 2012
denominador: el compromís del periodisme amb la dignitat.
La meva filla vol estudiar periodisme, què li dic? té papers damunt la taula i encara menys no lle-
Ho pregunta una noia que treballa a l’àrea geix diaris o revistes. “La pantalleta ja és el pre-
de gestió d’un diari de Barcelona en sortir d’una sent”, diu. Fa anys que en el àmbits universitaris
reunió de negociació del conveni. Hi ha uns i d’estudiants superiors no es venen diaris ni
segons de silenci, Després sorgeixen diverses opi- revistes, però ara ja comença a ser un fet massiu
nions. Que sí, sí; que potser; que vés, que millor... l’ús de nous receptacles o suports de la informa-
La pregunta té un punt de retòrica i conté molta ció. El que mor és el paper.
angoixa. La negociació del conveni –ella és una En els mateixos dies en què vivim aquestes
veterana delegada sindical– no pinta gens bé i ve dues anècdotes, Pere Portabella, en rebre el premi
precedida d’una trajectòria de tensions laborals. honorari del cinema català, el Gaudí d’honor, el
D’aquí la retòrica: ella sap molt clarament que dia 6 de febrer, en l’ espontani –que no pas no
avui dia en l’àmbit dels mitjans de comunicació rumiat– breu parlament que fa des de l’escenari
pinten bastos i hi ha un futur professional incert, de l’Artèria Paral·lel (el vell teatre Espanyol, en el
punt que li produïa l’angoixa. que encara es deuen sentir notes perdudes de les
És ben cert que ara, a inicis de 2012, tots cançonetes dels Vienesos...) hi ha paraules d’es-
els mitjans de comunicació travessen una etapa, perança: el cinema no mor, ara més que mai és
a Catalunya i a la resta de l’Estat i també a Euro- universal, ve a dir, perquè en un desert amb una
pa, d’extrema feblesa de mercat, i que el negoci pantalleta (i va punxar amb l’índex de la mà dreta
s’aprima. A totes les redaccions –i tallers i uni- el palmell de la mà esquerra com marcant en
tats tècniques i sectors de gestió– les passen una pantalla) es pot veure una pel·lícula i es pot
magres. Ben magres. Només un detall: els con- saber què passa al món, no estem incomunicats.
venis del sector que es firmen a l’Estat, tots són Portabella té tota la raó. La gran aportació
a la baixa. de la ciència i la tècnica actuals possibilita una
comunicació global, sense fronteres. Però... al
Pantalla versus paper costat de Portabella, en la mateixa gala cinema-
En aquest context, un company del sindicat és tes- togràfica, amb glamour, catifa vermella i conyeta,
timoni d’un fet diferent. Ha quedat per xerrar als un dels màxims premiats, en Kike Maíllo, direc-
menjadors universitaris de Pedralbes i descobreix tor del film Eva, va acabar el seu discurs d’agraï-
que allà tots els estudiants que hi ha utilitzen ment amb un crit agònic: “Neu al cinema! Neu al
pantalles –iPad, iPhone, Android, etc.– ningú no cinema!”. Abans, altres premiats havien blasmat,

9. Antoni Ribas, periodista. Ha treballat als diaris El Correo
Catalán, Avui i El Periódico de Catalunya, i també a TVE
(Miramar i Opinió). Va ser comentarista i tertulià de
Catalunya Ràdio. Ha estat vocal i secretari del Col·legi de
Periodistes de Catalunya. Afiliat a CCOO des de 1975, n'és el
coordinador general i vocal estatal del sector de Mitjans de
Comunicació, Cultura, Oci i Esports (Federació de Serveis a
la Ciutadania) des de 2011. antoni.ribas@hotmail.com
essent fidels a l’esperit de denúncia i rebel·lia suplències...–. “Vosotros mismos...”, els espetegà el C7
dels actors, les retallades econòmiques que els director general, en castellà. Era de Madrid. Per
polítics infringeixen a les produccions culturals acabar la història d’aquest conveni, a tall d‘anèc-
i la necessitat que els creadors no hagin de treba- dota, es pot explicar que van trigar un any a fir-
llar de franc per mor de la roberia... mar-lo per obtenir un augment de l’IPC passat i
Si s’hagués tractat d’una festa de mitjans alguna coseta menor...
de comunicació, hagués pogut succeir el mateix. És entorn de 2005 quan es palpa fort aques-
“Compreu diaris”, haguessin pogut clamar peri- ta crisi als mitjans escrits, especialment. Mentres-
odistes i editors, o “Estigueu disposats a pagar tant, ha nascut i crescut l’ús d’Internet i el ciuta-
per entrar als web”... dà viu de ple que pot tenir cada dia informació
Aquests fets i molts d’altres mostren, no i diaris totalment de franc accedint des del seu
és cap secret, la crisi profunda que pateix la pro- PC als web. Àdhuc entre diaris es competeix per
ducció de béns culturals-informatius i la seva veure qui fa una edició digital més àgil, atractiva
poca vitalitat al mercat. I els professionals que i visitada. Però no feien ni cinc de calaix. Els més
treballen en aquests mitjans culturals-informa- llestos imposen algun peatge o limiten els acces-
tius suporten les conseqüències d’aquesta con- sos, però de bon principi van ser titllats de gasius.
vulsió: han d’adaptar-se a un món tècnic nou i
alhora al fet que al calaix de les empreses en les La publicitat, mare dels ous
que treballen no entren prou doblers per pagar No es tracta de fer aquí una tesina sobre la crisi
bé la seva feina. –ja n’hi ha alguns estudis seriosos sorgits del
centres universitaris–, però cal recordar que els
L’ensulsiada del 2000 mitjans de comunicació pateixen ara una doble
Un company d’un comitè d’empresa d’un diari crisi. D’una banda, la pròpia, que els ve donada
d’un gran grup de comunicació d’aquí, explicava per l’adaptació a un nou model tècnic que coin-
per allà el 2004 que el director general del grup, cideix amb la baixada de la publicitat, i de l’altra
en iniciar la negociació del conveni col·lectiu, la crisi financera general, que vés a saber on ens
els havia passat un power point –llavors era una duu...
novetat i després el power point ha estat el tro que Els mitjans de comunicació de masses, o
inicia una tempesta...– en el qual els va fer un socials, del segle XX basen la seva subsistència,
sil·logisme comercial senzill. La promoció no fins i tot els seus beneficis, en la publicitat que
puja, és a dir, no es venen més diaris que abans; insereixen en les seves emissions o pàgines. Els
la publicitat tampoc no puja, perquè som més a ingressos de venda d’exemplars, per subscripció
repartir i no augmenten els pressupostos gene- o al quiosc, són una part notable, però insufici-
rals de les empreses; i els costos, especialment ent per aguantar ells sols el cost de la producció.
els de personal, creixen. A més a més, la ràdio i la televisió són d’oferta
L’ergo que conclou els sil·logismes era fàcil gratuïta.
de deduir: no hi ha d’haver més augment de sou, Això tan senzill, quan estudiàvem perio-
ni el vegetatiu que està escrit al conveni –l’an- disme a les velles escoles –de la Rambla o de la
tiguitat, els canvis de categories establerts, les Via Augusta a Barcelona, o a la pionera facultat de

10. C8 Bellaterra– ens ho explicaven a les classes d’eco- I van venir els ERO
nomia del periodisme, i una de les conclusions Una companya del diari on vaig treballar un
ens la passàvem hores discutint, imbuïts de l’es- grapat d’anys, bregada en les lluites dels anys
perit del maig del 68: era com evitar que la publi- setanta al Grup Mundo –l’imperi periodístic de
citat condicionés la informació, el relat periodístic Sebastià Auger que editava Mundo Diario, 424,
de la realitat. I ens en sortíem o no. El cert és que Catalunya express, entre altres– comentava a la
NOUS HORITZONS 204 | 2012
ja a les acaballes dels anys 90 vam haver de plan- primavera de 2003 que se li havien posat “los
tar cara i no ens en vam sortir del tot quan vam pelos como escarpias” quan un company del
topar amb la pressió que un gran centre comerci- comitè d’empresa exposava a un petit grup que
al va fer als mitjans barcelonins per evitar que es potser caldria rebaixar-se el salari. L’empresa del
relacionés el nom de l’empresa amb el gran hiper- diari en qüestió havia plantejat fer un Expedient
mercat que havia sofert l’impacte malèvol del ter- de Regulació d’Ocupació (ERO). Era la primera
rorisme i havia causat una mortaldat que encara vegada de veritat que en aquella redacció tocaven
ara fa feresa. L’empresa en qüestió era un gran campanades a mort... Anecdòticament, l’empre-
anunciant. Potser perquè hi havia tot això, els sa va fer la proposta abans de Setmana Santa i
periodistes com a col·lectiu vam manifestar-nos, no van començar-se les negociacions fins pas-
amb pancarta i tot, contra aquest atemptat... sada la Pasqua. Simbolisme o no, tot era indici
La publicitat, doncs, va començar a no créi- d’un sacrifici expiatori: calia salvar el diari, calia
xer. Però era tan gran el mercat que encara s’ata- mantenir els llocs de treball, calia mantenir,
laiava que és a partir de 2000 que apareixen els especialment, el negoci. Com que l’expedient va
diaris gratuïts, que venien a engreixar el panora- resoldre’s amb baixes voluntàries incentivades i
ma d’informació regalada... I al seu costat, tots els prejubilacions força ben pagades, no va haver-hi
mitjans comercials feien mans i mànigues per massa sang. I la periodista veterana no va veure
obtenir més publicitat: descomptes fabulosos, els seus cabells convertits en claus de ganxo.
compensacions, ràpels... i empraren tota mena Però després van venir més ERO. Arreu.
d’astúcies per mantenir les quotes de mercat. La Molts més. Va passar-se de la fase de voluntari-
competència va ser ferotge. etats per plegar i rebre quaranta-cinc dies d’in-
Encara es van produir alguns miratges més. demnització, a les baixes forçoses –les llistes
Un de ben sonat fou el de la publicitat en els d’acomiadats que tan de mal fan, fins i tot entre
mitjans de comunicació digitals. És a dir, l’anunci companys...– i ara, a inicis de 2012, estem ja en
en les pàgines web dels diaris... Inicialment van la fase de les dràstiques reduccions salarials per
demanar-se quotes fabuloses, seguint els barems poder subsistir. Amb els pèls com claus de ganxo
de la publicitat impresa i televisiva. Va ser un fra- o escarpias, o pelats al zero. A tall de panoràmi-
càs. Les grans marques i les grans companyies ca ràpida, a començament de 2012, en l’àmbit
publicitàries no van poder seguir aquest ritme i català, tanca el diari gratuït ADN, Público obre
van frenar. Va ser el primer avís. concurs de creditors, es signa un nou ERO a El
Després la publicitat es va anar estroncant. Punt-Avui, es parla de reduccions de sou a El 9
La mare dels ous deixava de pondre. I amb la crisi esportiu, 25 TV, El Periódico-grup Z, i fan vaga
general, aquesta mamella va deixar de rajar... un grup de treballadors a La Mañana de Lleida

11. C9
perquè fa cinc mesos i mig que no cobren, i no el sou!”, deia un noi d’una trentena d’anys, d’un
fa massa setmanes s’ha signat un conveni amb diari esportiu. I a altres els vénen basques en
aquest contingut reduccionista a La Vanguardia haver d’enfrontar-se a aquesta decisió.
i al grup de la CCMA (TV-3, Catalunya Ràdio) D’altra banda, a l’angoixa d’inestabilitat
també es mouen en la mateixa línia, TV de Gavà professional o al difícil accés a la professió –on
i de L’Hospitalet ha plegat i la ràdio municipal es paguen sous baixos!–, hi ha tots els canvis tèc-
es salva pels pèls, a Mataró també passen una nics que la nova realitat demana i demanarà, que
mala estona, a TV Badalona... i hi ha moviments per a la gent jove són naturals, i fàcils, en certa
d’unificació empresarial entre Com Ràdio, les manera, i per als més grans representen un camí
agències de notícies ACN i XAL, lligades a Pre- de formació permanent.
sidència de la Generalitat i a la Diputació de Bar- Quan fa un any, entre diversos companys
celona. del sector de mitjans de comunicació de CCOO
estàvem redactant l’informe per a la 1a confe-
Els professionals estan... rència del sector, amb caràcter fundacional, ana-
Amb aquest panorama, aconsellaríeu a la mare litzàvem aquesta situació i la definíem així: “El
que el seu fill o filla estudiés periodisme? Els pro- moment present és angoixós. Hi ha poca espe-
fessionals estan ben espantats. La camisa no els rança i aquesta s’ha d’afermar en una sòlida raó
toca el cos. Els qui tenen feina s’arrapen al lloc que, amb tots els esforços col·lectius que calgui,
de treball i fan sortilegis perquè la crisi els passi restableixi un camí d’avenç per als qui hi treba-
de llarg. “Jo abans de perdre la feina em redueixo llen (...). La dialèctica històrica ens aporta el con-

12. Ara, possiblement, és el moment en venciment que el futur brollarà de les dificultats
què cal que hi hagi una trobada entre del viure actual”. És el que, amb coneixements
els grans empresaris de continguts millors i paraules més clares, ha escrit Josep
i les companyies que es dediquen Fontana arran de la publicació del seu immens
a investigar i posar en servei grans estudi Por el bien del Imperio: “Ara ja sabem que
xarxes de comunicació. I juntes trobar la idea que el progrés és el motor de la història és
el camí de l’ús massiu dels nous un engany i que el que realment ha creat progrés
suports per difondre l’actualitat i el per al conjunt dels homes i les dones han estat
pensament i, alhora, obtenir-ne un les lluites col·lectives” (conferència Més enllà de
guany, ja sigui material o ideològic.” la crisi, feta al local de CCOO de Barcelona, al
gener de 2012).
Negatiu i positiu
Seguint el fil de l’informe sindical citat, doncs,
constatem que arran de la doble crisi als mitjans
de comunicació –i també al món de la cultura–
s’han manifestat aspectes negatius i positius
que els professionals han de tenir en compte.
Els aspectes negatius anotats són: canvi genera-
cional accelerat a les plantilles de professionals,
lluita aferrissada per mantenir el lloc de treball,
multifuncionalitat violenta i trencament de la
unitat de les plantilles de treballadors.
Analitzant-los més detalladament, podem
observar que pel que fa al canvi generacional s’ha
tendit a eliminar el professional gran, de més de
cinquanta anys, perquè ha acumulat massa sou;
amb la seva pèrdua es limita l’experiència i la
capacitat de memòria dels col·lectius humans.
Amb la lluita per mantenir el lloc de treball es
propicia el treballador que s’ajup a les preten-
sions de les empreses, especialment les ideolò-
giques, i esdevé un informador que s’emmotlla
al vent que bufa i no planta cara. En el camp de
la multifuncionalitat s’accepta acríticament pro-
duir continguts amb molts suports i tots alhora
(això és el pa que es dóna a les agències informa-
tives), amb el risc de superficialitat. I amb el tren-
cament de la unitat de les plantilles es separa els

13. professionals de la informació dels que treballen En l’agilitat s’hi inclou que la reducció de C11
en les àrees de gestió, de publicitat o que fan una costos en la producció de missatges informatius
tasca tècnica... reduint la grandària i la força que o culturals pot facilitar la comunicació i afrontar
unitàriament poden fer entre tots. noves dimensions per explicar la realitat. És l’ex-
Tot això queda apuntat. Cada un d’aquests periència dels web informatius sorgits de petits
apartats pot estudiar-se més a fons. En síntesi, grups i iniciats amb quatre quartos. La tècnica
però, si es tendeix a aprimar, pel sou i les pres- de l’impremta era molt més cara i inaccessible.
sions, les tasques de producció comunicativa, la En l’informe esmentat es parla de diàleg
de cercar informació, elabora-la, divulgar-la, con- i interacció entre comunicadors i receptors de la
textualitzar-la... el que es farà serà posar les bases informació. Ara ja és possible, instantàniament.
perquè, més aviat que tard, s’informi poc o escas- En alguns mitjans seriosos això comença a tenir
sament i malament o es banalitzi el missatge. I gruix. Altres han optat per formes falagueres en
la conseqüència és una societat desinformada. O les quals l’anonimat del comunicador receptor
atordida per missatges interessats. ha generat un fals diàleg, fàcilment barroer, més
La crisi, però, té elements positius, hem emparentat amb la pulsió adolescent i el graffiti
dit. Entre aquests es poden assenyalar: darwinis- de porta de WC. En el nostre medi abunda més
me comunicacional, afinament dels objectius, aquest darrer, potser tot plegat és un reflex de les
agilitat, diàleg i interacció. I alguns més. Anem a tertúlies ràdiotelevisives. Com que en la majoria
pams, doncs. criden, es fa histrionisme, es diuen coses pel
En parlar de darwinisme comunicacional broc gros i no es tenen miraments, la resposta
potser en l’informe ens hem passat de periodistes generada és la forassenyada i xarona...
buscant el mot d’impacte. Es vol assenyalar que
de la crisi en sortiran aquells mitjans que s’ha- Els amos de la informació
gin adaptat bé a les noves necessitats del mercat Els propietaris de la informació en el futur, supe-
–oferta i demanda– comunicatiu. Mercat, en el rada la crisi, seran els mateixos que fins ara. No
sentit més net i també en el més brut o condici- cal repetir les beceroles que tan clarament va
onat. Els mitjans que sàpiguen oferir continguts exposar en Manuel Vázquez Montalbán en Infor-
amb els nous suports fills de la telefonia sense me sobre la información, escrit a la presó de Llei-
fils i la xarxa universal són els que se’n sortiran. da els anys 1962 i 1963... Han accedit a aquesta
Però seran els que sàpiguen oferir continguts esfera elitista els empresaris o les grans corpo-
que siguin aptes per a les col·lectivitats que els racions que tenen el control de les empeses de
reclamin. telefonia i de telecomunicacions i els qui tenen
Quan es parla de recentrar o afinar els el poder de fer instruments per navegar-hi. Han
objectius s’indica que aguantaran o es promoci- perdut pes els grans fabricants de paper, les fone-
onaran aquells mitjans que serveixin clarament ries de tipografia...
els objectius que s’han fixat i que tinguin una Ara, possiblement, és el moment en
demanda. Per exemple: els que sàpiguen explicar què cal que hi hagi una trobada entre els grans
bé el que passa al públic que hagin escollit per a empresaris de continguts –grans agències infor-
aquella informació. matives, grups multimèdia...– i les companyies

14. C12 que es dediquen a investigar i posar en servei
grans xarxes de comunicació. Les telefòniques
i les informàtiques, per dir-ho així. I juntes tro-
bar el camí de l’ús massiu dels nous suports per
difondre l’actualitat i el pensament i, alhora,
obtenir-ne un guany, ja sigui material –no per-
5è Congrés del PSUC, 1981 dre-hi diners, o guanyar-ne per reinvertir i viure,
no pas fer-se barba d’or– o ideològic.
En aquest moment es compten set grans
Anys enrere, el model de periodista
grups –Disney i els Window-Apple, entre ells–
era descriure el debat de l’Estatut
que són els amos i senyors del conjunt tecnolò-
de Catalunya, o seguir la immensa
gic comunicatiu i de la producció i emissió de
polèmica del cinquè congrés del
continguts dels missatges. En molts nivells fun-
PSUC... Ara, un jovenet deu pensar
ciona bé la mecànica freda de producció i obten-
a ser tertulià, a seguir el Barça, a
ció de guanys. A nivells inferiors, en àmbits ter-
tenir un espai de televisió, a dirigir
ritorialment més reduïts, no s’ha trobat encara la
un web... Models del mateix univers
formula que permeti amb l’ús de les noves tecno-
informatiu creat al nostre entorn. Al
logies mantenir el mecanisme de comunicació-
darrere de tots ells, hi ha una empresa
obtenció de beneficis.
de comunicació, uns amos i, més
Aquí torna a encertar-se –si mai havia
amunt, un senyors dels dominis. ”
desaparegut– el debat de si s’ha de fer negoci
amb la informació o de si les notícies han de ser
una mercaderia més subjecta a les lleis de l’oferta
i la demanda.
Mare, vull ser periodista
Quan l’adolescent diu a casa que vol ser perio-
dista, en què pensa? Cada noia o noi que desitja
accedir a aquesta professió deu pensar en uns
models determinats. Anys enrere, per a uns era
ser cronista a París, Roma o New York, o anar
a cobrir la guerra de Vietnam, o a deslliurar
de la presó de la dictadura a un eximi director
musical, o dirigir un gran diari o una important
cadena de televisió. O descobrir un Watergate.
O, a nivell local, descriure el debat de l’Estatut
de Catalunya, a Sau o a l’Ajuntament de Barce-
lona, o seguir la immensa polèmica del cinquè
congrés del PSUC... Aquí hi ha elements de la

15. meva joventut i maduresa professional, però jo cada dia, la dignitat que li atorga cercar les seves C13
ja sóc als primers graons de l’edat provecta. Ara, autèntiques responsabilitats amb el poble”.
un jovenet deu pensar a ser tertulià, a seguir el Lligant amb això, sempre m’ha impactat
Barça, a tenir un espai de televisió, a dirigir un un paràgraf escrit per un periodista més gran,
web... Models del mateix univers informatiu creat Fernando Martín-Sánchez Julià a La prensa en
al nostre entorn. Al darrere de tots ells, hi ha el Estado moderno:. “Quien paga, manda, y en la
una empresa de comunicació, uns amos i, més organización de la empresa periodística, como
amunt, un senyors dels dominis. en cualquier otro género de empresas, podemos
Ser periodista ara és el mateix que fa cin- exigir que los periodistas sean hombres dignos,
quanta anys. Siguem clars. Ara són més llestos i pero no podemos pedir que el padre de familia
abundants els qui surten formats de la universi- periodista sea un héroe todas las noches”. Pot
tat i eren, fins fa poc, més els mitjans on hi podi- induir al “tantmenfotisme” tan abundant entre la
en trobar feina. Actualment, la crisi emmascara professió, o al cinisme company de l’escepticis-
la realitat i estem fent una llarga travessia del me, propi de molts informadors, però en la refle-
desert cercant la deu d’aigua que ha de brollar de xió de Sánchez Juliá, i en la de Manolo Vázquez,
la roca, o cercant la roca.... l’accent s’ha de posar en la dignitat. I per sort de
Ser periodista ara vol dir estar millor pre- tots, n’hi ha molta en els professionals que avui
parat en tot l’ample món de la informàtica i de dia treballen.
valdre`s del medis que possibilita Internet i la És el que em comentava no fa massa un
comunicació telefònica. Saber molt anglès i altres company en jubilar-se: “Me’n vaig amb les mans
llengües, sense descartar el xinés, l’àrab i el cas- netes”.
tellà. Saber expressar-se per escrit, oralment i Oi que li podem dir a la mare Sí, que faci
televisivament, fins i tot tenir capacitat d’actuar. periodisme. Haurà de lluitar. Que sigui digna •
I després, el mateix de sempre: ser crític. Molt
crític.
Ha canviat la professió en vint-i-cinc anys?,
era la pregunta motiu d’aquest article. Sí, ha can-
viat. Però és la mateixa. Ara som més. Millor. Ara
no hi ha tanta facilitat de trobar feina per a tots.
Fomuda!
En Vázquez Montalbán –el seu llibre Infor-
me sobre la información va ser llibre de capçalera
de molta gent de la meva generació periodística–
deia en parlar, a final dels anys 60, en la segona
edició del seu llibre (1971), “Salti en paracaigudes
o informi retallant teletips, el periodista és un ser
sotmès a quasi totes les servituds i a qui només
li queda una grandesa: barallar-se amb tots els
condicionants (propietat, poder...) per recuperar,

16. EL PSUC EN ELS MITJANS
DE COMUNICACIÓ, ÉS A DIR,
PREMSA, RÀDIO I TELEVISIÓ
C14 La relació del PSUC amb els mitjans de comuni- D'altra banda, se situava dins de l'òrbita
cació –premsa, ràdio i televisió– pot trobar-se en del partit a persones que no ho eren però que
molts àmbits, des del doctrinal del partit fins a la havien tingut una actitud contestatària en defen-
quotidianitat de les informacions, els impactes de sa de les llibertats d'expressió, de sindicació o de
les imatges i la repercussió de la notícia generada. companys. Curiós miratge.
Existeix, no obstant això, un àmbit soterrat que L'existència del Grup Democràtic de Peri-
NOUS HORITZONS 204 | 2012
pot descriure's com una pel·lícula o una novel· odistes, nascut el 1966, facilitarà la creació d'una
la. És la presència dels homes i de les dones del plataforma unitària de periodistes progressistes.
PSUC en els mitjans de comunicació. S'estava aquí per defensar les llibertats essenci-
Fins a 1977, data de la legalització del par- als, la qual cosa podia donar lloc a ser refugi d'in-
tit, la història hauria d'escriure's en clau d'espio- terpretacions polítiques.
natge. Les coses anaven així. Es coneixia la pre- Dins del partit hi havia, certament, un
sència, en mitjans periodístics, de persones que nucli sòlid de militants: el front de premsa, ràdio
eren del partit, però s'ignorava la seva identitat i televisió, que creix a partir de 1975. Però es
i, en qualsevol cas, se'ls buscava o descobria per movia amb totes les precaucions de la clandesti-
indicis. S'ajudava a tal operació de les associaci- nitat. La prudència obligava al fet que no se sabés
ons de veïns, es parlava de tal temàtica social, es que s'era del PSUC. En canvi, des de l'anonimat
connectava amb despatxos laboralistes, es conei- de la militància s'impulsaven accions, es donava
xien informacions de les que no es publicaven... suport a activitats que fessin avançar la democrà-
I, com a màxim, només apareixien algunes refe- cia. Com la protesta que des de l'àmbit sindical es
rències molt concretes respecte a una o dues va organitzar el 1976 per aconseguir un augment
persones. S'actuava així perquè, naturalment, en de sou a partir de l'apujada del preu de venda
les redaccions podia originar-se una certa caça de dels diaris. O l'impuls a la creació del Sindicat
bruixes si la militància hagués estat massa cone- Unitari de Treballadors de Premsa de Barcelona,
guda. que va naufragar sota l'impuls de militàncies
sindicals més vigoroses. Naturalment, la gent del
partit tenia doble militància, la de Comissions i
la del sindicat de premsa.
Dins del partit hi havia, certament, En un altre àmbit de lluita, es va aconse-
un nucli sòlid de militants: el front de guir la presència de professionals progressistes
premsa, ràdio i televisió, que creix a en l'Associació de Premsa de Barcelona. Aquí es
partir de 1975. Però es movia amb totes pretenia un doble objectiu: l'entrada de professi-
les precaucions de la clandestinitat. onals del Grup Democràtic en l'associació, i que
La prudència obligava al fet que no hi hagués entre ells gent del PSUC. Els dos es
se sabés que s'era del PSUC.” van aconseguir. Era l'any 1975.
L'estiu de 1976 va ser un moment àlgid.
L'organització de professionals de la informa-
ció ja era llavors notable; potser es va arribar a
la quarentena de militants o més. El partit, en

17. Antoni Ribas
anar guanyant la llibertat, anava sortint al carrer. Montalbán i Antoni Gutiérrez Díaz entorn de la C15
En el marc del quaranta aniversari de la funda- figura de Josep Tarradellas, mentre parlaven de
ció del PSUC es va decidir convocar un dinar temes profunds, emetent judicis sobre la qualitat
de periodistes. Va haver-hi una gran expectativa del vi blanc que Tarradellas havia obtingut de les
perquè en totes les redaccions s'esperava que vinyes, ja venudes, de Saint Martin le Beau.
sortiria a la llum l'organització del PSUC. Es Un altre moment fort va ser la vaga de
creia que, per fi, anava a saber-se qui era qui. premsa d'abril de 1977. Va ser, emocionalment,
Seria inútil negar que hi havia certa morbositat la gran vaga de premsa. La gent estrenava lliber-
en l'ambient. La decepció va ser considerable, ja tat i aquella situació tenia, en conjunt, un regust
que només Andreu Claret es va significar en fer portuguès... Es reinvindicaba una quarta paga
el brindis. Josep Solé Barberà, Jordi Solé Tura i anual a partir de l’apujada del preu de venda dels
Miguel Núñez van ser els amfitrions de l'àgape, diaris. I es va organitzar la vaga –comitè de vaga
que va pagar religiosament cada comensal. inclòs– a partir dels comitès de cada empresa. El
Tot això només s'entén tenint en compte Sindicat Unitari de Premsa va quedar desbordat,
com anaven les coses l'estiu de l'any 1976. Per- i per sota dels comitès van actuar, com a prova de
què la veritat és que hi havia caça de bruixes i, foc, els sindicats que pugnaven per la seva lega-
malgrat tot, el PSUC estava present en totes les lització. Existia el nucli fort de Comissions i va
redaccions. aparèixer amb força la CNT. Tots els altres també
La tardor de 1976, i fins a la convocatòria estaven presents, ni que fos en forma minorità-
de les eleccions de 1977, va ser una temporada ria. En una de les grans i multitudinàries assem-
plena d'esdeveniments. La presència del PSUC blees, Andreu Claret va tenir una intervenció
en les informacions periodístiques era notable, contundent per explicar l'anàlisi que els comu-
a causa de la dinàmica política dels fets. En nistes feien de la vaga i va haver de suportar les
aquest moment sorgien dos tipus de crítica cap crítiques que el PSUC o Comissions trencaven
als comunistes: la de la dreta i centre, que tenia les vagues. La posició del partit en les moltes
por del perill roig o volia controlar-lo i, des de reunions que es van fer en el pis de la Gran Via
l'esquerra, els que retreien el que es considerava amb el quasi secretari general Antoni Gutiérrez
pactisme i claudicacions. Llavors, la direcció del Díaz era la d'evitar una vaga indefinida que podia
PSUC va decidir mantenir una reunió setmanal arruïnar el sector.
amb els periodistes del partit per informar de En aquesta època de legalitzacions de par-
com anaven les coses i el que podia fer-se. En tits i de preparació de les primeres eleccions va
un pis de la Gran Via, propietat de Pere Ignasi haver-hi múltiples actuacions a tots els nivells.
Fages, considerat llavors com un dels portaveus S'intentava popularitzar la imatge del partit a
del partit –cada setmana o quinzena passava partir de fets reals, tant en la premsa escrita com
per les redaccions i comentava la jugada amb en la ràdio i la televisió. Joan Busquet, llavors
els directors o sotsdirectors–, que servia lla- director de Treball, va participar en el cicle que es
vors de despatx de l'executiva, s'intercanviaven va desenvolupar en l'Associació de Premsa sobre
informacions. Un moment de tensió va ser l'en- les Terceres Vies en la Informació i va explicar la
frontament momentani entre Manuel Vázquez doctrina que tenia el partit.

18. C16 Aquesta doctrina era, en síntesi: crítiques des del sector dur de la realització de
Per a la premsa escrita es defensa la supres- Treball.
sió de la Llei de Premsa de Manuel Fraga i subs- El cas d'Arreu va ser diferent. No va ser
tituir-la per la protecció legal de la clàusula de mai una revista o setmanari del PSUC, però la
consciència i el secret professional; es defensava veritat és que hi havia moltes persones del partit
al paper que els professionals havien de jugar que eren responsables de l'experiència, tant en el
NOUS HORITZONS 204 | 2012
davant les empreses a través dels Consells de sentit del finançament com en la direcció i orien-
redacció; es volia reforçar la premsa comarcal; es tació. Una persona que llavors estava en la direc-
volia donar caràcter públic a la premsa de l'Es- ció del PSUC ens ha comentat ara que "la revista
tat, que procedia de l'antiga cadena de Prensa del va ser encoratjada per la direcció, però no tenia
Movimiento. cap compromís amb ella". Arreu, que ha demos-
Quant a la ràdio, es respectaven les empre- trat una realització molt encertada i dinàmica, va
ses privades i es volia reforçar el caràcter públic suportar el que va poder i va haver de combatre
de les emissores estatals, catalanitzant Radio les acusacions de sectarisme. Al final, el quiosc
Nacional. També es defensava l'existència d'una va ser advers a Arreu.
xarxa d'emissores públiques locals i una xarxa
autonòmica. En el món de la ràdio
S'estava en contra de la televisió privada En el cas concret de la ràdio, així com en el de
i es defensava el manteniment de la televisió la televisió i el de la premsa, el PSUC ha defen-
de propietat estatal, però fent-la un ens públic sat propostes doctrinals i ha tingut professionals
i democràtic, amb una millora de la produc- en aquests mitjans que han estat militants, hi
ció pròpia per salvaguardar la cultura del país militen o en són simpatitzants. Però el PSUC no
enfront de la presència de les produccions de les ha tingut cap emissora, com la que tenia –eren,
multinacionals del mass media. També es defen- concretament, emissions– durant els anys de la
sava la catalanització del segon canal i que fos guerra civil.
autonòmic; que pogués existir un tercer canal No obstant això, mereix la pena consig-
autonòmic i, a més, que hi hagués un quart canal nar l'experiència que va representar el progra-
de caràcter local. ma cultural La palabra en el viento, emès per
En aquest moment també es fa l'esforç Radio España el 1956. Al programa, que portava
d'obrir Treball a la societat i fer-ne un setmana- Ramon Amposta, hi van col·laborar persones
ri útil al militant i al ciutadà d'esquerres, alhora com Joaquim Horta, Joaquim Molas, Francesc
que es viu l'experiència de la revista Arreu. L'ex- Rodon, Feliu Formosa i d’altres que llavors inte-
periència de Treball, del qual es tiraven uns trenta graven una de les cèl·lules del front cultural del
mil exemplars en 1977, i que, no obstant això, PSUC. Amb la connivència i la tolerància dels
es van reduir a tres mil l'any 1981, va ser diver- responsables de l'emissora, van aixecar el sos-
sa. D'una banda, es va obrir a la societat i, per tre del programa i van introduir-hi la divulgació
una altra, va comportar unes tensions en el si del de la poesia d'Espriu, de Pere Quart, de Bertolt
Comitè Central que es van anar capejant com es Brecht... música de categoria d'autors prohibits...
va poder. Durant el V Congrés va haver-hi fortes Fins que un dia es va comprovar l'obertura que

19. C17
això representava i van ser expulsats. Encara avui I perquè quedi per a la història, anem a
ho recorda Joaquim Horta com una experiència dir també que, davant la possibilitat d'obtenir lli-
meravellosa i insòlita. I creu que les emissions cències de freqüència modulada, el PSUC es va
de La palabra en el viento van ser pioneres en plantejar la possibilitat de demanar-ne una, no
molts aspectes. com a partit sinó com una societat integrada per
Més recentment, s'ha d'esmentar la sego- persones del partit.
na experiència: la de les ràdios municipals. Anto- Una altra iniciativa que no va arribar a rea-
ni Esteve, regidor del PSUC a Arenys, l'any 1979, litzar-se va ser l'intent de fer un programa per a
va ser un dels pioners en aquest camp. Des Radio Miramar en una altra emissora, titulat El
d'Arenys va emetre la primera ràdio municipal. PSUC de la vida. Però també va quedar-hi en la
Després van venir Radio Cardedeu i Radio Rubí, llista dels projectes.
en un municipi amb majoria comunista, eme-
tent des de l'edifici que albergava la caserna de la L'informe Miramar
Guàrdia Urbana. Van seguir Canet, Camprodon, En el mes d'abril de 1980 apareixia un llibre, que
Esparreguera, Sant Boi de Llobregat, Vilassar es va donar als diputats del nou Parlament de
de Mar, Ripoll i Parets. La presència dels partits Catalunya i a les noves autoritats autonòmiques,
polítics als ajuntaments, a partir d'abril de 1979, titulat Informe per a una televisió nacional de Cata-
va possibilitar aquestes iniciatives. Després, les lunya. Els autors, segons constatava la mateixa
EMUC (Emissores Municipals de Catalunya) han publicació, eren "un grup de professionals de
tingut una activitat prodigiosa. I entre elles, sense RTVE a Catalunya pertanyents a diversos sectors
cap forma d'èmfasi, quantes persones, joves i de l'empresa".
grans, vinculades o tocades pel PSUC! En total eren vint-i-sis pàgines, en les
I també va existir Radio Obrera, de Comis- quals es feia una crítica a la televisió existent en
sions. Va emetre dies i dies. Va lluitar. I va sofrir aquells moments a Catalunya i s'aportava una
també en el seu si el que va ser la dolorosa batalla proposta per reordenar la programació i fer-la
de 1981... útil per als interessos nacionals de Catalunya.

20. C18 L'informe es va presentar públicament; es va res-
senyar la proposta a les pàgines de la premsa i va
significar un toc d'atenció per a molts ciutadans
i polítics.
L'informe havia sorgit de la tasca d'un
grup de professionals, del qual alguns militants
NOUS HORITZONS 204 | 2012
del partit no n’eren aliens. No va ser una aporta-
ció directa del partit. Va ser un treball col·lectiu
de professionals preocupats per com anaven les
coses en la televisió que es feia llavors a Cata-
lunya i que volien canviar-les. L'informe partia
de dos fets considerats greus: la falta d'una pro-
gramació global i uns horaris marginals de les
hores de gran audiència. Davant aquesta realitat,
la proposta era millorar la programació i dotar-la
d'uns objectius cívicament útils, tant per a la pro-
moció cultural com lingüística del català.
Abans d'aquesta proposta, alguns mili-
tants comunistes van estar en la lluita que es
va produir per demanar la destitució del que
havia estat director de RTVE a Catalunya, Jorge
Arandes, a partir del conflicte obert al programa
Giravolt. I es va participar en la vaga de TVE al
desembre de 1978.
Com a aspectes més marginals, però de
gran impacte, cal tenir en compte els espots
televisius de les campanyes electorals –alguns
dels quals han causat impressió–, realitzats per
professionals de la publicitat i de la informació
vinculats al PSUC. També hi ha experiències
de televisió local (Badalona, 1984, sota man-
dat comunista) i de televisió "pròpia" del partit
durant la Festa de Treball de 1983 i en les nits
d'eleccions •

21. Editorial d'Andreu Claret,
Treball n. 677, 1981
C19

23. DIAGNÒSTIC
D D
D

24. COMUNICACIÓ POLÍTICA:
¿DE L'ESPECTACLE MERCANTIL
A L'ÀGORA DEMOCRÀTICA?
D22 No hi ha hagut mai política sense comunicació, d’altres. Incideixen en el procés polític i busquen
sense espai públic d’intercanvi. Però aquest espai reorientar-lo. No són un termòmetre neutre que
públic ha esdevingut un escenari ocupat per un registra la temperatura ambient: són termòme-
grup reduït de professionals de la comunicació i tres sui generis que poden canviar les condicions
de professionals de la política. Ells són qui ges- del clima polític ambiental.
tionen la política-espectacle davant d’una audi- Amb la seva intervenció, els mitjans audio-
NOUS HORITZONS 204 | 2012
ència, de vegades escèptica, de vegades irritada, visuals han tendit a transformar el procés polític en
però limitant les opcions d’intervenció directa espectacle i a convertir la ciutadania en l’audiència
de la ciutadania. Internet, amb les xarxes socials, d’aquest espectacle. La conversió de la comunica-
podria fer esclatar aquest reducte reservat i recre- ció en entreteniment (en totes les facetes de l’àmbit
ar una àgora universal on la ciutadania fos prota- social) ha contaminat també les relacions políti-
gonista d’aquest diàleg democràtic. Però aquest ques: un “bon” debat polític, una “bona tertúl·lia”
resultat no serà l’efecte automàtic de l’aparició política és la que subministra espectacularitat, no
d’un recurs tecnològic nou. Serà, en tot cas, el resul- la que facilita arguments o dades.
tat d’una confrontació entre projectes polítics sobre Aquest espectacle –aquest “circ mediàtic”–
la utilització de la xarxa i la seva orientació. de la política contemporània és gestionat per una
coalició formada per alguns professionals de la
El punt de partida: algunes constatacions comunicació i alguns professionals de la políti-
La comunicació política és indispensable en la ca. Es pot parlar –impròpiament, si voleu– d’una
política de masses, com ho era ja en la política de “classe” politicomediàtica que comparteix el fet de
minories. Només cal recordar Pèricles, Demòste- viure només de la política i per a la política. Entre
nes o Ciceró. Avui la comunicació política “cara a els primers, cal comptar els propietaris i direc-
cara” és excepcional i té una presència marginal. tius dels grups empresarials de la comunicació i
Premsa de masses, cinema, ràdio, televisió, han els seus editors i responsables professionals (els
estat els instruments de la comunicació política denominats “líders d’opinió”). Entre els segons,
durant els segles XIX i XX. Des de mitjan l'últim hi figuren els aparells directius dels partits, els
segle, els mitjans audiovisuals –ràdio i tv– han seus assessors de comunicació i els seus consul-
disminuït la influència de la premsa escrita com tors externs.
a instrument principal d’aquesta comunicació. El resultat d’aquesta coproducció –per parlar
La seva potència i la seva força expansiva els ha en termes de la indústria de l’espectacle– respon
atorgat una funció que va més enllà de la seva a les respectives motivacions d’uns i d’altres. La
capacitat instrumental: no solament vehiculen els motivació dominant –no exclusiva– dels professi-
missatges d’altres, sinó que els formategen, els onals de la comunicació és maximitzar l’audiència
corregeixen, els complementen, els interpreten. que han de subministrar als seus finançadors que
Per això mateix, els mitjans més potents configuren un “complex mediàtico-publicitari”.
de la comunicació política actual són actors que Per la seva part, la motivació dominant –no exclu-
intervenen eficaçment en la política amb orienta- siva– dels professionals dels partits és maximit-
ció i estratègia pròpies. No són “notaris” que aixe- zar el rendiment electoral de les seves intervenci-
quen acta imparcial dels fets o de les declaracions ons en l’espectacle. Perquè aquest rendiment és

25. Josep M. Vallès. Catedràtic emèrit de Ciència Política de la
UAB. josep.valles@uab.cat
el que garanteix el seu accés als recursos insti- D23
tucionals o la continuïtat de la seva disposició La deriva de la comunicació
quan ja els controlen. política cap a l’espectacle ha tingut
La condensació d’aquesta dinàmica un efecte paradoxal. Ha generat
d’espectacularització del procés polític com- indiferència, desafecció o rebuig.
porta la reducció de la ciutadania a “audièn- Ha incrementat la incredulitat de la
cia”. Això es manifesta de manera privilegiada ciutadania envers la política i els seus
en les campanyes electorals. El seu format i professionals. Ha erosionat, en últim
organització són tributaris dels grans “videos- terme, la seva mateixa legitimitat.”
hows”. Els seus beneficiaris eventuals –a més
dels actors polítics que hi participen– són els
mitjans, que esperen augmentar la seva xifra
de publicitat i l’eventual creixement temporal
de vendes o d’audiència.
En la dinàmica d’aquesta “democràcia
d’audiència” (Mannin), es redueixen cada cop
més o es clausuren del tot els espais de debat
i de participació dels ciutadans en el procés
polític. Especialment, els partits van deixant
de ser centres d’elaboració de propostes de
polítiques i espais on es discuteixen i s’avalen
eventualment aquestes propostes. L’elaboració
dels programes electorals se sol convertir en un
ritual, subordinat a la cooptació de candidats i a
la subcontractació a experts de la confecció dels
eslògans que han d’identificar una campanya
electoral, el discurs d’un govern o de l’oposició.
El resultat d’aquesta deriva de la comuni-
cació política cap a l’espectacle ha tingut un efec-
te paradoxal. En comptes d’atreure l’atenció de
l’“audiència” buscada, ha generat indiferència,
desafecció o rebuig. Ha incrementat la incredu-
litat de la ciutadania envers la política i els seus
professionals. Ha erosionat, en últim terme, la
seva mateixa legitimitat. En conclusió: la comu-
nicació política de masses les ha mantingut
allunyades del procés de decisió política. Hi ha
comunicació de masses, però segueix havent-hi
política d’elits (d’elits politicomediàtiques).

26. D24 Com corregir la situació actual mitjans de nova creació, han de comptar amb el
Cal preguntar-se si la situació té possibilitat de reconeixement i el suport necessaris per conver-
correcció, avançant cap a un espai de comuni- tir-se en aquests espais públics.
cació política on sigui present el màxim nombre Finalment, ha de ser més efectiva i dissu-
de ciutadans, on s’ intercanvïin propostes i argu- asòria la intervenció pública per reclamar respon-
ments i on es formin les opinions que han de sabilitats i, si cal, sancionar en cas de vulneracions
NOUS HORITZONS 204 | 2012
portar a les decisions col·lectives. La resposta a del dret a rebre i emetre informació. L’experiència
aquesta pregunta té gran importància. Perquè no deixa clar que no basta ni una presumpta autore-
crec que sigui viable millorar la qualitat del siste- gulació dels mateixos mitjans, ni un control judi-
ma democràtic si alhora no es millora la qualitat cial que segueix interpretant el dret de comunicar
del sistema de comunicació, que en constitueix com a patrimoni dels mitjans i no dels ciutadans.
un suport indispensable. Hi ha mesures i pràctiques que permetri-
La tasca és molt difícil. No existeix la fór- en progressar –probablement, de forma gradu-
mula màgica. Però es poden traçar línies d’actua- al– cap a situacions menys deficients que l’actual,
ció de cara a uns objectius prioritaris. Per a cadas- obrint la possibilitat d’una millora en el procés
cuna d’elles, és possible comptar amb un repertori democràtic en el seu conjunt1.
d’actuacions en funció dels recursos disponibles
i dels actors compromesos. Quins són aquests L’efecte Internet i les seves possibilitats
objectius? Eixamplar l’espai del debat polític, afe- És inevitable preguntar-se si el panorama des-
blir la posició oligopolista dels seus protagonistes, crit ha quedat superat per la irrupció d’Internet i
incorporar el màxim de ciutadans a la deliberació. de l’instrumental tècnic que el dóna suport. ¿No
Respecte dels actors principals del moment s’han solucionat per aquesta via les limitacions
actual, cal limitar la posició dominant que alguns i les desviacions registrades? ¿No s’ha obert per
ocupen en el mercat, establint regulació i incen- fi un espai universal de comunicació política al
tius negatius a la concentració. A la vegada i pel qual tothom pot accedir-hi i des del qual tothom
que fa als mitjans de titularitat pública, convé pot informar i ser informat sense intermediaris?
“socialitzar-los”, és a dir, sostreure’ls al control És cert que s’ha obert la possibilitat de des-
quasi exclusiu que sobre ells solen exercir partits bordar la situació existent fins ara. Hi ha exem-
i gremis professionals i confiar aquest control a ples de la realització parcial d’aquesta possibilitat.
altres actors socials i ciutadans. La fórmula dels Però una bona part dels analistes suspenen enca-
Consells de supervisió o de gestió designats pels ra el seu judici definitiu sobre els beneficis apor-
parlaments en funció de quotes partidistes no ha tats per la xarxa a la qualitat de la democràcia. Per
acabat de funcionar. una banda, s’han obert alguns espais nous per al
Igualment, es fa necessari fer efectiu el debat i els fan accessibles a grups fins ara margi-
dret dels ciutadans a comunicar i debatre, i no nats. Però, per altra banda, cal tenir consciència
solament el dret a rebre passivament informa- que els usos d’Internet reforcen en molts casos
ció. Això comporta mantenir espais públics de les desviacions de la comunicació política con-
deliberació, amb les garanties i la qualitat neces- vencional en comptes de superar-les. Són més
sàries. Tant els mitjans ja existents com altres freqüents els seus efectes de reforçament dels

27. Quan s’examinen els èxits polítics
d’Internet es constata que consisteixen
sobretot en dinàmiques de mobilització
o d’agitació, generalment contra
el poder establert. Però encara no
s’ha manifestat de manera clara la
capacitat d’Internet per construir i
gestionar alternatives de govern de
forma més directament i obertament
participada per la ciutadania.”
prejudicis preexistents que no pas la modificació amb quina presència de la ciutadania, etc. Serà D25
d’aquests prejudicis com a resultat de l’exposició el desenllaç d’aquesta lluita a escala global el que
a opinions diferents, perquè es constata el tanca- anirà perfilant els efectes d’Internet.
ment freqüent dels intercanvis en “bombolles” o
“compartiments” sectaris. Qui pot ser l’agent promotor del canvi de
Al mateix temps, la xarxa no és la terra situació?
nullius que alguns esperaven trobar: en realitat, Internet ha entrat a formar part de la partida on
és un espai on hi ha actors més ben situats que es ventila una nova relació entre comunicació i
altres, amb més capacitat d’incidència o de con- política més favorable per a una democràcia de
trol sobre el tràfic de les comunicacions que s’hi qualitat. ¿A qui correspon la responsabilitat d’im-
transmeten. Empreses operadores, poders polí- pulsar aquest procés de millora? És una responsa-
tics, grups mediàtics tradicionals han vist relativit- bilitat que no pot carregar sobre un sol agent. I la
zada la seva influència, però alguns d’ells encara seva promoció ha de fer-se a escala global. Sobre
en conserven una part considerable i l’exerceixen. l’agent promotor, sembla clar que difícilment
Quan s’examinen els èxits polítics d’In- jugaran aquest rol els partits que s’han adaptat al
ternet es constata que consisteixen sobretot en sistema vigent i que se’n beneficien. Ni tampoc
dinàmiques de mobilització o d’agitació, gene- no ho faran la majoria dels actors privats que ocu-
ralment contra el poder establert. Però encara pen posicions còmodes o privilegiades en l’escena
no s’ha manifestat de manera clara la capacitat actual. No existeix, probablement, l’agent únic que
d’Internet per construir i, sobre tot, per gestionar pugui assumir la tasca.
alternatives de govern de forma més directament Cal pensar més aviat en un actor col·lectiu
i obertament participada per la ciutadania. amb format similar al de moviment social. És a
¿És massa aviat per emetre un judici defi- dir, una constel·lació coordinada d’iniciatives
nitiu sobre l’impacte d’aquesta nova realitat social amb un objectiu compartit. D’aquesta constel·
i els seus efectes transformadors sobre la política lació per a la reforma del sistema de comunicació
democràtica? Probablement. L’aparició accelera- en poden formar part grups de professionals crí-
da i successiva de noves formes de comunicació tics de la comunicació actual, organitzacions ciu-
basades en la xarxa poden aportar resultats per tadans i del tercer sector, associacions d’usuaris,
ara imprevisibles. L’ús de la xarxa no és el mateix experts, universitats i centres d’anàlisi i recerca,
avui que ara fa cinc anys. O menys. etc. Per la seva banda, altres moviments socials
Penso, però, que en qualsevol cas és neces- –ambientalista, feminista, altermundista, etc.–
sari tenir present que les possibilitats obertes per són conscients que l’actual sistema de comunica-
Internet i la seva projecció social s’acabaran defi- ció sol perjudicar la seva causa transformadora.
nint a partir d’una confrontació política sobre la Per això mateix, els convindria posar en comú
seva orientació. Internet i les xarxes s’han con- actuacions per corregir els aspectes menys demo-
vertit precisament en un nou objecte de disputa cràtics de la comunicació política actual i sumar-
política. És a dir, de confrontació entre concepci- se a aquesta constel·lació transformadora.
ons diferents sobre com organitzar la vida col· La seva acció, com la majoria de les acci-
lectiva, a quins valors últims s’ha de subjectar, ons polítiques avui, ha de situar-se en més d’un

28. La llibertat i la igualtat que inspiren
la convicció democràtica també han
de fer-se realitat en l’àmbit de la
comunicació política. No és creïble
la posició dels qui es queixen de la
baixa qualitat de les democràcies
i no es plantegen modificar les
seves dinàmiques mediàtiques.”
D26 nivell institucional. Ha de comptar amb iniciati- realitat en l’àmbit de la comunicació política. No
ves d’abast local o estatal. Però pot haver-n’hi d’al- és creïble –o és ingènua– la posició dels qui es
tres a escala on es mouen els grans protagonistes queixen de la baixa qualitat de les democràcies i
mercantils de la comunicació que condicionen no es plantegen modificar les seves dinàmiques
l’intercanvi d’informació i opinió polítiques. Res mediàtiques. O es resignen a acceptar-les.
de diferent del que reclamen altres esforços per Això obliga a una vigilància permanent per
NOUS HORITZONS 204 | 2012
modificar polítiques econòmiques, ambientals o protegir la llibertat de premsa contra la pressió,
culturals, que vulguin aconseguir alguns resultats la censura o el monopoli del poder polític. Però
perceptibles. avui també significa protegir la llibertat de comu-
nicar del ciutadà en un mercat mediàtic en el qual
En conclusió: un potencial a explorar determinats actors ocupen posicions d’oligopoli.
¿No és excessiva aquesta visió crítica de la situa- Una consideració de la comunicació política com
ció actual de la comunicació política? Hi ha argu- a bé subjecte a les condicions d’un mercat i des-
ments per afirmar que mai en la història de la tinat a un consumidor-espectador desnaturalitza
humanitat no ha existit un volum d’informació la seva condició d’element constitutiu de la demo-
disponible tan elevat, una quantitat tan gran de cràcia
subjectes amb capacitat d’accedir-hi o un impac- Per això, és indispensable garantir la igual-
te tan gran d’aquesta comunicació sobre la reali- tat en l’accés als recursos necessaris per al intercan-
tat política, per deficient que sigui. És cert. Però vi plural d’arguments, propostes i opinions. No es
també és cert que les possibilitats avui existents tracta solament de rebre lliurement informacions
–en l’instrumental tecnològic, en la formació i comunicacions, sinó d’emetre informacions i
cultural de la ciutadania i en la consciència dels comunicacions en llibertat i igualtat. És a dir, fer
seus drets– posen més en evidència la distància realitat la isegoria dels grecs: la capacitat d’adreçar-se
existent entre les carències de la situació present en igualtat de condicions a la comunitat política per
i el potencial que resta per explotar. A partir de part de tots els seus membres. Només d’aquesta
l’avenç constatable de l’evolució social –que hem manera s’acaba constituint l’àgora ciutadana i es
d’acceptar si adoptem una visió progressista i no pot anar més enllà de l’espectacle mercantil que
conservadora–, és obligat seguir avançant cap a avui dificulta el diàleg democràtic •
un horitzó ideal que contínuament es desplaça
més enllà. Satisfets pel que s’ha pogut assolir
amb penes i treballs, però insatisfets quan es con-
templa allò que encara resta per assolir. O quan
es fa present el risc de retrocessos, per temporals
que siguin.
Per això mateix, penso que tota pretensió 1 Una presentació més detallada d’algunes mesures
de canvi polític i social en sentit democràtic ha es pot trobar a Vallès, J.M.: Política democràtica
y comunicación: un rapto consentido. A Revista de
d’encarar alhora la reforma del sistema medià-
Estudios Políticos, n. 150 (2010) pp. 11-50. En l’article
tic dominant. La llibertat i la igualtat que inspi- es despleguen més extensament els arguments
ren la convicció democràtica també han de fer-se exposats aquí.

29. D27

30. MITJANS DE COMUNICACIÓ
I ESTRUCTURA DE PROPIETAT:
LA CLAU DEMOCRÀTICA
D28 El nom d’Abbott J. Liebling segurament us dirà europeus, entre els quals també hi trobem pio-
ben poca cosa, tanmateix aquest periodista i crític ners a casa nostra, com és el cas del text de Manu-
nord-americà dels mitjans ens va deixar una de les el Vázquez Montalbán, escrit a la presó franquista,
cites més conegudes en relació a la propietat dels Informe sobre la información (1963)2.
mitjans de comunicació: “Freedom of the press is Aquí defensem que es tracta d’un tema
guaranteed only to those who own one” (Liebling, amb profundes implicacions democràtiques, tan-
NOUS HORITZONS 204 | 2012
1960). O, el que és el mateix, “només els propi- tes que a la democràcia mateixa se li fa difícil
etaris de mitjans de comunicació tenen garantit abordar-lo amb transparència, perquè apunta al
el seu dret a la llibertat d’expressió”. Liebling no mateix cor de les relacions de poder que tenen
fou l’únic, però sí un dels pocs autors que ara fa lloc en el seu si.
cinquanta anys van començar a parlar de la impor-
tància de l’estructura de propietat dels sistemes Estructura de propietat: de què parlem?
mediàtics. Fins aleshores, no és que hagués un Cal començar deixant clar que quan parlem d’es-
buit absolut sobre el tema, però gairebé. El focus tructura de la propietat ens referim essencialment
sobre els mitjans de comunicació havia estat posat a dues qüestions diferents: al tipus de propietat
sobretot en els seus efectes i missatges, i només de les empreses comunicatives, per una banda, i
parcialment sobre els emissors. La causa d’això a la pluralitat o diversitat de la propietat en el sec-
és ben simple: aquells qui finançaren la primera tor comunicatiu, per l’altra. És a dir, en el primer
recerca sobre mitjans de comunicació –durant les cas ens referim a si la propietat dels mitjans de
dècades de 1930 a 1960– tenien uns interessos comunicació és una propietat concentrada (en
ben concrets, que van accentuar-se sobretot a par- mans majoritàriament d’un sol accionista o famí-
tir de la segona guerra mundial, un cop es varen lia) o dispersa (repartida entre molts accionistes
fer evidents els potents efectes propagandístics sense que cap n’ostenti el control clarament). Tot
que sobre l’opinió pública podien tenir els missat- i que també podem trobar una barreja d’ambdues
ges mediàtics1. propietats en aquells grups de comunicació on els
Pel que fa als emissors, és a dir, els pro- fundadors o famílies fundadores mantenen un
pietaris dels mitjans de comunicació o els emis- paquet accionarial que no és de control, però que
sors dels missatges que aquests transmetien (per és el més gran i que coexisteix amb la presència de
exemple els anunciants, els instituts de creació molts altres accionistes mitjans o petits, principal-
d’opinió pública o think tanks, etc.), el principal ment institucionals (és a dir, financers), arribats
interès de la recerca durant molts anys es va limi- amb la sortida a borsa dels grups.
tar a l’àmbit de la gestió i economia de l’empresa, En el segon cas, per pluralitat o diversitat
és a dir, a esbrinar com optimizar el negoci. L’es- dins del sector, ens referim al grau de concentra-
tudi dels propietaris dels mitjans des d’un punt de ció que experimenta el sector comunicatiu. És a
vista estructural, no vinculat a interessos comerci- dir, si estem davant un sector monopolitzat (amb
als, sinó al rol que els mitjans tenen i han de tenir un sol actor controlant tot el mercat), oligopolitzat
en una democràcia, és quelcom molt més recent, (amb uns pocs actors controlant tot el mercat) o
iniciat a partir de les dècades de 1960 i, sobretot, amb competència real (amb molts actors compe-
1970 per investigadors crítics nord-americans i tint entre ells en igualtat de condicions).

31. Núria Almiron, doctora en Periodisme per la UAB i
llicenciada en Ciències de la Informació i en Ciències
Polítiques per la mateixa universitat. Des de 2008
és professora i investigadora del Departament de
Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. La seva
recerca està centrada principalment en l’economia política
de la comunicació. És autora de diversos llibres sobre
estructura, globalització i financiarització dels grups de
comunicació, essent el darrer Journalism in Crisis. Corporate
Media and Financialization (2010). Veure http://www.
almiron.org. nuria.almiron@upf.edu
Aquests dos elements, el tipus de propie- ficament. Motiu pel qual és obviat per la majoria D29
tat de l’empresa i la diversitat de la propietat en dels autors de prestigi dels estudis d’economia
el sector, han estat considerats pels autors crítics dels mitjans, que, en contra de tota la lògica que
com a molt rellevants per a la qualitat democràti- esmentàvem abans, afirmen que el que en reali-
ca de qualsevol societat (per exemple, Herman i tat sabem objectivament són qüestions com les
Chomsky, 2003; Bagdikian, 2004; Baker, 2007). següents:
De fet, sembla lògic pensar que la gestió comer- 1. Al mercat hi ha desenes d’empreses amb
cial i editorial d’un mitjà de comunicació no serà potencialment les mateixes possibilitats que impe-
la mateixa si el propietari és un banc, un grup deixen parlar d’un sector concentrat (per exemple,
de periodistes o el mateix primer ministre d’un Compaine i Gomery).
país. Igualment, sembla lògic pensar que la gestió 2. La propietat no és determinant, però com
comercial i editorial d’un mitjà de comunicació més dispersa, millor (per exemple, Picard, 2008);
també serà diferent si el mitjà està sol al mer- cotitzar en borsa seria així una de les millors
cat, si té poca competència o molta. Tanmateix, garanties que ningú no pugui imposar la seva
demostrar aquestes qüestions no sempre és fàcil, línia editorial.
començant per la manca de recursos disponibles 3. En darrer terme, el consumidor/ciutadà
atès l’obvi poc interès del poder per estudiar-se a expulsarà del mercat les empreses que no com-
si mateix. pleixen uns mínims criteris de qualitat i responsa-
La dificultat ve donada sobretot pel fet que bilitat, i pensar el contrari és infravalorar la intel·
amb la corroboració empírica dels fets no n’hi ha ligència del consumidor (la idea que el mercat
prou. Per exemple, la compra d’un 58% de la pro- s’autoregula per aquest o altres motius és ubiqua
pietat del grup Prisa per part del fons d’inversió en el pensament neoliberal).
nord-americà Liberty Acquisitions al 2010 pot fer- 4. Amb les noves plataformes digitals,
nos concloure que la família Polanco ja no en té és absurd seguir analitzant els mitjans en clau
el control (ara només ostenta el 35% de la propi- tradicional (mercats de televisió, ràdio i premsa
etat) o, tot el contrari, que la família Polanco en per separat) i no té cap sentit aplicar els criteris
segueix exercint el control, ja que Liberty Acquisi- anteriors a un escenari amb enorme potencial
tions era en realitat un fons de fons i els fons que democratitzador, on tots podem tenir-ne veu (per
el formaven i es van integrar a Prisa n’ostenten exemple, Noam, 2001, o Owen, 2004).
una participació per separat molt més petita que
la dels Polanco. Tanmateix, si els fons que forma-
ven Liberty (formalment dissolt en el moment
d’incorporar-se a Prisa) es posen d’acord, podrien Es tracta d’un tema amb profundes
imposar la seva voluntat a la família Polanco. Per implicacions democràtiques, tantes que
tant, la mera observació dels fets no és en cap cas a la democràcia mateixa se li fa difícil
concloent. Cal tenir també en compte els interes- abordar-lo amb transparència, perquè
sos, les pressions i les motivacions dels actors. apunta al mateix cor de les relacions
Lògicament, això darrer és força complex d’analit- de poder que tenen lloc en el seu si.”
zar i de demostrar objectivament, és a dir, cientí-