1. Miguel de Unamuno:
Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao 1864 – Salamanca 1936),
escriptor i filòsof espanyol. La seva obra cultiva una gran
varietat de gèneres literaris. També va ser professor
catedràtic de grec i, posteriorment, rector a la Universitat de
Salamanca.
Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid, amb la
qualificació d'excel·lent el 1883, amb dinou anys. El 1885 començà a treballar en un
col·legi com a professor de llatí i psicologia i va publicar un article titulat "De l'element
alienígena en l'idioma basc".Els seus constants atacs al rei i al dictador Primo de Rivera
fan que aquest el destitueixi de nou i el desterri a Fuerteventura . El juny del mateix
any és indultat, però ell es desterra voluntàriament a França; primer a París i després a
Hendaia, al País Basc francès, fins el 1930, any en què retorna a Salamanca després de
la caiguda del règim de Primo de Rivera. En iniciar-se la Guerra Civil, recolzà inicialment
els rebels. Unamuno va voler veure en els militars un conjunt de regeneracionistes
autoritaris disposats a encarrilar el país de nou. Els últims dies de vida els va passar a
casa seva, en un estat, en paraules de Fernando García de Cort·zar de resignada
desolació, desesperació i soledat.
Relació amb Antonio Machado:
La influència que van exercir Unamuno i Machado és mútua.
Machado creia que tota poètica havia de tenir una filosofia,
la seva era la d'Unamuno. Això no li resta originalitat a
Machado, doncs Unamuno senzillament era el que
plantejava els problemes, el picaporta que colpeja la
consciència i Machado, per compte propi, buscava solucions
a aquests problemes, solucions que Unamuno reutilitzava
altra en els seus articles fent servir la perfecta expressió de
la poètica machadiana. Les preguntes i respostes que es
creuen entre ells s'enclaven en els grans temes de sempre de la poesia, i de la filosofia:
l'amor, Déu, l'eternitat, l'home, la veritat, etc. El filòsof no només filosofia amb la raó,
sinó amb la voluntat, amb el sentiment, amb l'ànima tota i amb tot el cos. Les obres
d'aquests dos escriptors estan carregades de pensament i sentiment.
Henri Bergson:
Henri Louis Bergson (París, França 1859 - 1941) fou un
escriptor, filòsof i professor universitari francès
guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1927.
Va néixer a la ciutat de París fill de mare anglesa i pare
jueu polonès exiliat. Va estudiar humanitats. Bergson,
hereu d'un pensament romàntic, propugna, sobretot,
l'acció. Reflecteix per tant certa impaciència sobre la
cautela i el desapassionat exercici de la raó dels científics
i filòsofs. Ataca la principal qualitat d'ambdós, el seu

2. afany de precisió. En comptes de les formes rígides que imposen la raó a la imatge del
món, Bergson aposta per la realitat del flux vivaç de les experiències. De l'home
considera que ha arribat a una etapa on l'intel·lecte ha sobrepassat a l'instint. Això per
a ell és una desgràcia ja que a l'eliminar-se el seu instint s'elimina també la seva
llibertat vital.
Relació amb Henri Bergson:
Antonio Machado va assistir al Col · legi de França de París , al curs de Henri Bergson,
de qui va prendre la terminologia filosòfica que expressés el seu sentit de la poesia
com a paraula en el temps, com intuïció d'imatges vívides i no només cobertura de
conceptes. El que ho va a allunyar dels poetes de la seva època, els qui procedeixen a
una destemporalització de la lírica per l'ocupació de les imatges més en funció
conceptual que emotiva. Machado va acabar finalment per renegar de la seva
bergsonianismo en reconèixer la dificultat de passar des d'aquest intuïcionisme més o
menys biologista, a una llibertat: "La intuïció bergsoniana, derivada de l'instint, no serà
mai un instrument de llibertat: per això seríem esclaus de la cega corrent vital. Només
la intel · ligència teòrica és un principi de llibertat, de llibertat i de domini.