1. LLATÍ I CULTURA ROMANA VI
LA R E L I G I Ó

2. 1. I N T R O D U C C I Ó
1.1 Evolució
La religió dels romans primitius era una forma d'animisme en què es veneraven els númens
(numina) esperits de la natura que habitaven en els objectes i fenòmens naturals (arbres,
fonts, etc). Era una religió senzilla pròpia d'un poble d'agricultors. Més endavant Roma va
evolucionar cap al politeisme amb l'aparició els grans déus, amb Júpiter al capdavant. Es diu
que Numa Pompili va organitzar el culte i va establir els sacerdocis i els rituals. En època
imperial el nombre de déus va augmentar fins a fer-los incomptables fins que es va imposar
el monoteisme cristià al segle IVdC.
A Numa se li atribuïa la divisió del territori immediat als
Romans i l'establiment dels gremis professionals tradicionals
de Roma. Plutarc diu sobre això: "Distingint la gent per
diferents arts i oficis, va formar les companyies de músics,
orfebres, fusters, enterradors, sabaters, pelleters, brasers i
alfarers i tota la resta d'artesans van ser agrupats en una sola
companyia, tenint cadascun d'aquests gremis els seus propis
tribunals, consells i pràctiques religioses". Plutarc també ens
explica que la religió reglamentada per Numa era espiritual i
sense icones. Numa va prohibir als Romans representar les
deïtats en forma d'home o de bèstia. Per això, entre els
Romans no hi havia antigament cap imatge o estàtua de cap
déu, i durant els primers cent-setanta anys van construir
temples i edificis sagrats però sense icones religioses de cap
tipus.
Numa Pompili escolta els consells
de la seva esposa Egèria.

3. 1.2 Característiques
En llatí no hi ha una paraula que es pugui traduir per “religió” ja que els romans no sabien
distingir la religió d'altres aspectes de la vida; la religió romana ho impregnava tot: actes pú-
blics i privats, el conreu dels camps i la guerra, la família i la nació. Hi havia una religió
d'Estat a la qual estaven obligats a participar tots els ciutadans, indistintament de les seves
creences personals. La religió romana a més era eminentment pràctica: L'objectiu era obtenir
el favor de forces naturals que els homes no poden controlar.
Jaciment de la plaça de Torre Argentina,
aquí s'han trobat els que es creu que són
temples més antics de Roma.

4. 2. ORGANITZACIÓ
2.1 Els sacerdots
En època monàrquica el rei era també el summe sacerdot de la religió romana. Quan la
monarquia va ser abolida les seves funcions van ser asumides per un rex sacrorum (“rei dels
afers sagrats”) elegit d'entre els patricis. Tanmateix la organització religiosa de Roma era més
complexa i incloïa diversos tipus de sacerdot, amb funcions i atributs diferents.
A Roma el sacerdoci no era un ofici exclusiu: els romans compa-
ginaven les funcions de sacerdot amb altres activitats públiques i
privades incloent-hi càrrecs polítics i militars. Llevat d'alguna
excepció els sacerdots no estaven sotmesos a cap vot de castedat
i l'accés al sacerdoci no requeria de cap formació prèvia, tot i que
originàriament només els patricis ho van poder ser. Els sacerdots
estaven organizats en col·legis amb diversos membres.
Cap de flamen (Gliptoteca de Múnic)

5. ● Pontífexs (pontifices): Formaven el col·legi més important ja que controlaven la cons-
titució religiosa de Roma: sacrificis, festivals, jocs públics; aconsellaven també els ma-
gistrats en afers religiosos. Per aquest motiu el càrrec de pontífex era molt cobejat per
les elits polítiques i fins al segle IV només els patricis en van poder ser elegits. Eren
presidits per un pontifex maximus, que era elegit per votació als comicis. A partir
d'August el càrrec de pontífex màxim va ser exclusiu dels emperadors fins a finals de
l'Imperi.
El pontífex, literalment constructor de ponts, a l'antiga Roma era una autoritat religiosa
encarregada de elaborar el calendari, els dies de festa, els dies propicis, les solemnitats, els
dies de culte i els destinats a la justícia, i concedien la paraula en reunions i altres actes. Amb
el temps els pontífexs van ser els guardians suprems del culte i els seus annexos. El conjunt
de pontífex formava el Col·legi dels Pontífexs que era elegit entre personatges respectats per
tots. El nomenament dels sacerdots va correspondre des de l'inici de la República Romana al
Col·legi dels Pontífexs (que va tenir també la jurisdicció sobre les sacerdotesses de vestals de
fet exercida pel Pontífex Màxim). Els pontífexs eren inicialment cinc però la llei Ogúlnia de 299
aC l'amplià nou i donava accés als plebeus, abans només podien ser patricis. Durant el domini
de Sul·la van passar a quinze i amb Juli Cèsar setze. Hi havia també tres sacerdots, després
fins a quinze, que tenien encàrrecs pel culte dels principals deus, que eren els Pontifices
minores.
Per assegurar la correcta observació de les festes religioses
(moltes de les quals havien de celebrar-se en dates concretes
de l'any) els pontífexs havien d'organitzar també el calendari August vestit com a pontífex
(Museus Vaticans)

6. ● Vestals (vestales): Eren sis sacerdoteses encarregades de vigilar el foc sagrat de Vesta,
que simbolitzava l'estabilitat de Roma i es trobava en un dels temples més antics de
Roma. Les vestals eren elegides abans de fer els 10 anys i romanien en el càrrec du-
rant 30 anys: 10 per aprendre les obligacions, 10 per exercir-les i 10 per ensenyar-les a
les més joves. Durant aquest temps vivien juntes en una casa al fòrum sota la tutel·la
del pontífex màxim i estaven obligades a observar un estricte vot de castedat; el càstig
per trencar-lo era la mort: la vestal era tancada en una cambra subterrània on se la
deixava morir d'inanició.
Les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai havien estat esclaus i que
tinguessin una ocupació honorable i residència a Itàlia, i de gran bellesa. L'escollida no podia tenir menys de 6
anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits. Un dels seus majors responsabilitats era mantenir
encès el foc sagrat dels seus temples. Estaven tocades amb un vel al cap i portant una làmpada, naturalment
encesa, entre les mans. La llei Papia ordenava que quan es produïa una vacant el Pontífex Màxim havia de
seleccionar vint donzelles i d'aquestes una era elegida per sorteig, amb preferència la que ja tenia una
germana vestal i les filles de sacerdots d'alt rang; aquesta llei sembla que es va establir pel refús del pares a
donar a les seves filles, i l'oposició no va parar de créixer fins que en temps d'August les llibertes van ser
declarades elegibles. De fet l'elecció per sorteig mai es va produir si hi havia candidates voluntàries que
reunien les condicions. Una vegada escollida el Pontífex Màxim agafava a la vestal per la mà i li deia:
sacerdotem vestalem quae sacra. faciat quae ious siet sacerdotem vestalem facere propopulo romano
quiritium utei quae optima lege fovit ita te amata capio. Una vegada la candidata a vestal era seleccionada, era
separada de la seva família, conduïda al temple (Atrium de Vesta) on li eren tallats els cabells, i on era
suspesa d'un arbre, a fi de deixar clar que ja no depenia de la seva família. Vivia en endavant al recinte sagrat
sota vigilància i control del col·legi pontifical.
Aspecte actual del temple de Restes de la casa de les vestals al fòrum de Roma. Suplici d'una vestal
Vesta al fòrum de Roma. (Danloux, Museu d'Orsay)

7. ● Flàmens (flamines): Eren sacerdots encarregats dels cultes d'unes determinades
divinitats. Hi havia tres flamines maiores i dotze minores. Els tres majors només po-
dien ser patricis; eren el flamen Dialis (de Júpiter, el més important), el flamen Martis
(de Mart) i el flamen Quirinalis (de Quirí).
● Els àugurs (augures) i els harúspexs (haruspices): Eren els encarregats de consultar
la voluntat dels déus. Els àugurs ho feien observant el vol de les aus, els astres o el
comportament dels pollastres sagrats; es reconeixien per un bastó corvat (el lituus). Els
harúspexs examinaven les entranyes dels animals sacrificats.
Cap de flamen Augur observant el vol Harúspex examinant Fetge de bronze amb els noms de diverses
(el Louvre). dels ocells un fetge divinitat etrusques, possiblement usat com a
eina per interpretar els signes.

8. 2.2 Rituals
La relació dels romans amb els seus déus no era de submissió, com en les religions moder-
nes; era més aviat una relació comercial: Els romans feien una ofrena a un déu a canvi del
seu favor (una bona collita, una victòria). Per aconseguir-ho era important celebrar un ritual
d'acord amb unes fòrmules i procediments que s'havien de seguir rigorosament, ja que qual-
sevol error podia fer fracassar la negociació.
Les pràctiques més senzilles incloïen pregaries (preces), libacions (libationes) i ofrenes
d'exvots, però les més importants ere els sacrificis i els auspicis.
Representació d'un sacrifici
en un sarcòfag.

9. ● Sacrificis (immolationes): En la mentalitat romana el sacrifici era una transferència per
la qual l'animal immolat passava de ser propietat dels homes a ser-ho de la divinitat. Els
sacrificis començaven amb la purificació dels participants i del lloc (usualment un altar);
la víctima era ruixada amb vi i una mescla de sal i farina (mola salsa) abans de ser dego-
llada. Finalment el cap del ritual extreia les vísceres (exta) i n'examinava l'estat: Si era bo
volia dir que la divinitat havia acceptat el sacrifici. En cas contrari, s'havia de comen-çar
de nou. Les vísceres eren cremades a l'altar mentre la resta de la carns era servida als
homes en un banquet. Les víctimes més habituals eren el toro, l'ovella i el porc.
Representació d'una suovetarilia - sacrifici d'un toro, una
ovella i un porc (Museu del Louvre)

10. ● Auspicis (auspicia): Era un tipus d'endevinació per mitjà de la qual els roman miraven si
els déus donaven o negaven el seu consentiment a una acció que estava a punt d'iniciar-
se. Es podien prendre de diverses maneres: obsevant el vol dels ocells, el comportament
de les gallines sagrades, fenòmens naturals (trons, rajos, etc). Generalment la seva vali-
desa caducava en un dia. Qualsevol individu podia prendre els auspicis per a afers pri-
vats; per als assumptes públics (eleccions, nomenaments, campanyes militars, etc) els
àugurs n'eren els encarregats.
Àugur prenent els Els auspicis apareixen ja al mite de la fundació de Roma:
auspicis amb el lituus. Ròmul i Rem van consultar-los per decidir qui dels dos
havia de dirigir la fundació de la ciutat.

11. 2.3 Llocs de culte
La paraula llatina templum fa referència a qualsevol espai sagrat: una roca, un solar, un altar.
Els edificis que nosaltres coneixem com a temples eren anomenats aedes, i seguien un model
adoptat dels etruscos. Els aedes més antics es van construir de fusta i més endavant de maó;
no va ser fins a l'època imperial quan es va estendre l'ús del marbre. Els aedes servien només
per allotjar l'estàtua de la divinitats i les cerimònies se celebraven a l'exterior, en un petit altar
(ara); alguns altars eren estructures més complexes i semblaven petits temples.
El Panteó d'Adrià, exemple de temple Ara de Mart i Venus L'Ara Pacis (altar de la Pau)
monumental d'època imperial. construït en temps d'August.

12. 2.4 Festivals
El calendari romà incloïa diversos dies dedicats al culte d'alguna divinitat; eren les anome-
nades feriae. En aquests dies no només es venerava el déu corresponent sinó que també es
prohibien els actes públic com comicis i judicis. Alguns festivals tenien una data fixa en el
calendari; altres se celebraven en una època concreta però la data variava cada any segons
els càlculs dels pontífexs. Alguns eren celebrats una sola vegada amb motiu d'un esdeveni-
ment important (victòria militar, desastre natural, etc).
Alguns del festivals més importants
Nom Data En honor a
Parentalia 13 a 22 de febrer els avantpassats
Liberalia 17 de març Líber
Les saturnalis (Saturnalia) foren una festa romana dedicada al deu Saturn, que se celebrava cada any el
dia 17 de desembre.Els habitants del Laci atribuïen a Saturn la introducció de l'agricultura i les arts de la
vida civilitzada. La festa es feia prop del inici de l'hivern quan les feines del camp ja s'havien acabat; fou
celebrada antigament per les poblacions rústiques i mentre durava no es podien fer negocis, les corts de
Ceralia 12 a 19 d'abril Ceres
justícia estaven tancades, les escoles tenien vacances, i començar una guerra o castigar un culpable es
considerava una impietat. Fins i tot els esclaus gaudien d'algunes llicències i podien vestir com persones
lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos.Amb el temps es va
Vestalia 7 a 15 de juny Vesta
estendre a la ciutat i va esdevenir una festa molt popular. Els edils organitzaven distraccions. Les
celebracions tenien certes similituds al modern carnaval (per exemple l'elecció d'un rei) i al Nadal. Consta
que ja se celebrava ocasionalment en temps de Tul·li Hostili però no fou establerta formalment fins al
consolat de Aule Semproni i Marc Minuci Augurí el 497 aC.
Saturnalia 17 a 23 de desembre Saturn
Compitalia desembre-gener els lares compitales
Fresc pompeià amb la representació d'un festival
religiós (possiblement les compitalia)

14. 3. DIVINITATS
3.1 Els númens i els déus indigetes
En els primers temps els romans veneraven els númens (numina), esperits de la natura que no
tenien imatges ni temples. A partir dels númens més importants es van desevolupar els déus
pròpiament romans, el anomenats déus indigetes. La majoria eren déus vinculats al cultiu
dels camps, lògic si recordem que el poble romà era originàriament un poble d'agricultors. El
més important de tots era Júpiter, déu del cel i de la pluja.
Déus indigetes més importants
Nom Àrea d'influència
Saturn – Les llavors
Pomona – Els fruits i els arbres
Líber – La vinya i el vi
Flora – Les flors.
Vertumne – Les estacions de l'any.
Silvà – Els boscos.
Flora Vertumne i Pomona
(L. Giordano) (Kaiser van Everdingen, Getty Center)

15. 3.2 Les tríades
Els romans van heretar dels indoeuropeus el costum d'organitzar les divinitats més impor-
tants en grups de tres. Així Júpiter va ser unit a Mart i Quirí per formar la tríada capitolina.
Sota el domini dels reis etruscos aquesta tríada va ser substituïda per una altra formada per
Júpiter, Juno i Minerva. La tríada Capitolina tenia el temple al cim del Capitoli, el turó més
alt de Roma. Per la seva banda els plebeus, a qui estava vedat el culte oficial, veneraven una
tríada pròpia, formada per Ceres, Líber i Líbera.
Tarquini consagra el Capitoli Tríada Capitolina: Minerva, Júpiter i Juno
(Bonaccors) (Museu de Palestrina)
Marc Aureli ofereix un sacrifici davant
del temple del Capitoli.

16. 3.3 Els déus grecorromans
A partir de la conquesta de les colòniques gregues del sud d'Itàlia es va iniciar una paulatina
hel·lenització de la religió romana, que es va accelerar després de la conquesta de Grècia al
segle IIaC: Es van introduir déus grecs (Asclepi, Hèrcules, Apol·lo, etc) però altres van ser
identificats amb els antics déus romans i en van adoptar la forma i els atributs: Júpiter va ser
assimilat a Zeus; Mart, a Ares; Minerva, a Atena, etc. Així quan un poeta romà volia referir
un mite grec ho feia posant als déus els noms dels seus anàlegs romans.
Déus grecorromans
Grec – Romà Grec – Romà
Zeus – Júpiter Atena – Minerva
En la mitologia romana Júpiter (Iuppiter en llatí) és el déu suprem del cel, cap del panteó i déu del
llamp. Segons els mites, Júpiter va negociar els principis de la religió romana, entre ells els
sacrificis, amb Numa Pompilius, el segon rei de Roma.La seva figura evolucionà a partir del mem de
Posidó – Neptú Àrtemis – Diana
Dyeus havent estat molt influenciat per Zeus. L’element més representatiu d’aquest déu és el llamp;
el seu animal sagrat, l'àguila, que es va convertir en un dels símbols més comuns als exercits
romans i el seu arbre, el roure. Era el líder de la primera tríada capitolina, amb Mart (mitologia) i
Quirí, i en la segona era el principal protector de l’Estat, amb Minerva i Juno. El seu equivalent grec
Hera – Juno Apol·lo – Febus
era Zeus. En la mitologia influenciada pels grecs, Júpiter és germà de Neptú i Plutó, amb qui es va
repartir les tres parts del món: el cel, el mar i l’Inframón. De vegades també se l’associava ‘’’
Diespiter’’’ el déu itàlic del cel. El seu equivalent en mitologia etrusca és ‘’’Tinia’’’.
Demèter – Ceres Hermes – Mercuri
Hades – Dis Pater Dionís – Líber
Venus Apol·lo
Hèstia – Vesta Hefest – Vulcà
Afrodita – Venus Ares – Mart Minerva Mercurí

17. 3.4 Els déus domèstics
A la religió oficial i pública de la ciutat s'hi sumava un culte familiar que se celebrava en el si
de la llar. Cada família tenia els seus propis déus als quals es retia culte al larari (lararium),
un petit altar situat a l'atri de la casa; els rituals, als qual assistia tota la família, incloent-hi els
esclaus, eren presidits pel pater familias. Aquests déus eren els següents:
● Els lars (lares): Protectors de la llar i de la família.
● Els penats (penates): Protectors del rebost (penus).
● Els manes (manes): Les ànimes dels familiars difunts.
● Els genis (genii): Esperits protectors dels membres de la família.
Estatueta d'un lar
Apol·lo
amb el corn de
l'abundància.
Pintura pompeiana en què hi ha
representat un genius domèstic
amb aspecte de serp. Larari d'una domus de Pompeia

18. 3.5 Els déus extrangers
Des de l'inici de la història de Roma els romans van estar oberts a l'adopció de déus dels
pobles veïns: els etruscos (Minerva, Mercurí), els grecs (Hèrcules, Apol·lo). A mesura que
l'Imperi va ampliar les fronteres i es va entrar en contacte amb noves cultures aquesta ten-
dència va augmentar. Així, en època imperial van tenir molta acceptació els cultes a divinitats
orientals com la frígia Cibeles, l'egípcia Isis i el persa Mitra, molt venerat entre els soldats.
Estàtua de Cibeles Mitra matant el toro Isis (Museus Capitolins)
(Glyptothek, Copenhaguen) (Britsh Museum)

19. 3.6 L'emperador
Amb l'arribada de l'Imperi els romans van començar a retre culte diví als emperadors. Cèsar i
August van ser divinitzats pel Sènat quan van morir, i després d'ells molts altres emperadors
van rebre aquest honor: Claudi, Vespasià, Trajà, etc. També els seus familiars podien esdeve-
nir divinitats: Adrià va instaurar el culte a la seva sogra Matídia. Aquests emperadors
disposaven de temples i altars en honor seu i sacerdots propis: A Tàrraco un dels càrrecs
sacerdotals més destacat era el sacerdot d'August (flamen Augusti). El culte imperial tenia
una important vessant política: La veneració d'un emperador assegurava el poder dels seus
successors; per això molts emperadors es van interessar per estendre'l.
Temple de l'emperador Antoní Estàtua de l'emperador Claudi Moneda amb imatge del temple
al fòrum de Roma representat com el déu Júpiter d'August a Tàrraco (Tarragona)