TEMA 10.B. DICTADURA PRIMO DE RIVERA

HISTÒRIA D’ESPANYA
BLOC III – Tema 10/1 B
DICTADURA DE
PRIMO DE RIVERA (1923-30)
Història Espanya
IES Ramon Llull (Palma)
Assumpció Granero Cueves
Edat contemporània

CRISI DE LA RESTAURACIÓ
(1898-1931)
Edat contemporània
BLOC III – Tema 10/1 A
Història Espanya
Assumpció Granero Cueves

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX
ÍNDEX TEMES BLOC II i inici del III
(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)
(1833-1868)
(1868-1874)
(1870-1873)
(1875-1885) (1902-1931)
DICTADURA PRIMO RIVERA
(setembre 1923- gener 1930)
(1885-1902)

Restauració IIRestauració I
Alfons XIII // Primo de RiveraAlfons XII
1875 1931
Regència
Maria Cristina
19021885
1898
Pèrdua de Cuba i Filipines
1923
Inici del període
“Pronunciament” de Sagunt (Martínez Campos)
Proclama Alfons XII, rei d’Espanya
Sota el control de Antonio Cánovas del Castillo
Alfons havia proclamat els seus principis en
el “Manifest de Sandhurst” (1-XII-1874).

EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 10.- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931) / T-1
10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *, 1v amb República).
10.2.- Problemes del regnat d’Alfons XIII (1902-1923).
10.2.1.- Conseqüències de la crisi del 98.
10.2.2.- El problema militar (militarisme i antimilitarisme).
10.2.3.- El problema polític. La crisi del “tornisme”.
10.2.4.- El problema religiós (clericalisme i anticlericalisme).
10.2.5.- L’enfortiment de l’oposició política.
10.2.6.- Corrents de pensament: El Krausisme i el regeneracionisme.
10.2.7.- El problema social. Sindicalisme i conflictivitat obrera.
10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
10.3.- Els intents de solució. El reformisme dinàstic.
10.3.1.- El regeneracionisme.
10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899).
10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas.
10.4.- Crisi del regnat d’Alfons III (1909-1917).
10.4.1.- La crisi de 1909. La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol – agost 1909). MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social. 1v TEXT. 2v preg.
10.5.- La descomposició del sistema (1918-1923).
10.5.1.- El col·lapse dels governs i les institucions.
10.5.2.- La conflictivitat obrera i el pistolerisme.
10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
10.6- La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). 10v (2v TEXT *, 8v preg).
10.6.1.- Causes del colp d’estat.
10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat. Directori militar i civil. MAPA 14.
10.6.3.- Política econòmica.
10.6.4.- Política social.
10.6.5.- Política religiosa i cultural.
10.6.6.- Política militar. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
10.6.7.- Oposició a la dictadura.
10.6.8.- Caiguda de la dictadura i final de la monarquia.
10.6.9.- Conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera.
BLOC III. TEMA 10/1. CRISI SISTEMA DE
LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

EDAT CONTEMPORÀNIA
TEMA 10 // Tema 1 (B-III).- Crisi del sistema de la Restauració (1898-1931).
10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció. 3v (1v fins Dictadura *,
1v amb República).
A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme.
B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo.
C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917.
D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració i pronunciament de Primo.
A.- Republicanisme.
B.- Anarquisme.
C.- Socialisme polític.
D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme.
E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes.
10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
10.3.1.- El regeneracionisme.
10.3.2.- Antecedents. El fracàs del govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899).
10.3.3.- Les reformes de Maura i Canalejas.
A.- Antoni Maura i el maurisme (1907-1909).
B.- José Canalejas (1910-1912).

EDAT CONTEMPORÀNIA
10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció.
10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917).
10.4.1.- La crisi de 1909. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
A.- El conflicte colonial del Marroc.
B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol - agost del 1909).
C.- Conseqüències de la Setmana Tràgica.
10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial.
A.- Impacte polític.
B.- Impacte econòmic.
C.- Impacte social.
10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social. 1v TEXT. 2v preg.
A.- Conjuntura de l’any 1917.
B.- Crisi militar.
C.- Crisi política.
D.- Crisi social i moviment obrer de començament de segle.
E.- Conseqüències de la crisi del 1917.
10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).

EDAT CONTEMPORÀNIA
10.1.- El regnat d’Alfons XIII (1902-1923). Crisi del canvi de segle. Introducció.
10.4.- Crisi del regnat d’Alfons XIII (1909-1917).
10.6.1.- Causes del colp d’estat.
10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat.
A.- Ideologia de la dictadura.
B.- Directori militar (de setembre de 1923 a setembre de 1925).
MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
C.- Directori civil (de setembre de 1925 a gener de 1930).
10.6.3.- Política econòmica.
10.6.4.- Política social.
10.6.5.- Política religiosa i cultural.
10.6.6.- Política militar. MAPA 14. 6v (2v MAPA, 4v preg).
10.6.7.- Oposició a la dictadura.
10.6.8.- Caiguda de la dictadura i final de la monarquia.
10.6.9.- Conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera.
BLOC III. TEMA 10/1.
DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-30)

La dictadura de Primo de Rivera fou el règim polític
autoritari que s’instaurà a Espanya entre el 13 de
setembre de 1923 i el 28 de gener de 1930 sota la direcció
del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja i
l’acceptació per part del rei Alfons XIII.
10.6.- DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)
Primo de RiveraAlfons XIII

“(…) Por primera vez después de la Restauración, el parlamento y una de sus comisiones se
habían vuelto incompatibles con la voluntad real, según hizo notar más tarde el general López
Ochoa, el cual, en 1923, tomó parte en la conspiración que barrió al parlamento al grito de
“¡Viva el Rey!”
Pero la rebelión popular a favor de la deseada dictadura real no se producía y Alfonso tuvo
que cultivar los procedimientos anticonstitucionales tradicionales. En julio de 1923 , dijo a un
ministro, Salvatella, que “será muy difícil impedir la formación de un gobierno militar” libre de
los obstáculos que, para ciertos actos, entorpecen el trabajo de un gobierno constitucional. Un
mes más tarde, el rey confesó abiertamente a Antonio Maura que estaba dispuesto a dar
personalmente un golpe. No es extraño, pues, que los futuros gobiernos vieran en el rey un
cómplice en potencia de sus planes para derribar el sistema parlamentario.”
SHLOMO BEN-AMI.- La dictadura de Primo de Rivera, 1923-30, Barcelona, Planeta, 1983.
Alfons XIII, en més d’una ocasió, havia afirmat que ell resoldria
els problemes d’Espanya amb o sense constitució. Després del
desastre d’Annual (1921), arriba a la conclusió de què sols un
govern militar feixista com el que s’havia establert en Itàlia era
capaç de resoldre els problemes.
Alfons XIII

Així, en un context de crisi política i social, el
general Primo de Rivera es va pronunciar
contra la legalitat constitucional, declarà l’estat
de guerra i es va dirigir al monarca per exigir que
el poder passés als militars. Alfons XIII va
acceptar un Directori militar presidit per
Miguel Primo de Rivera, que va suspendre el
règim parlamentari constitucional.
Alfons XIII i Primo de Rivera

Causes econòmiques:
 Crisi perquè finalitza la prosperitat
econòmica que havia tingut Espanya,
aprofitant la Primera Guerra Mundial
com a país neutral (bonança econòmica
dels primers anys paral·lels als feliços
anys 20 i després crack del 29).
Primo de Rivera i els sectors que li van donar suport (militars, polítics propers a la monarquia i
part de les classes dirigents del segle XIX) van defensar la seva acció com una solució per posar fi a
la crisi política i social que travessava el país. Per als colpistes, entre les raons que justifiquen la
necessitat de canviar la situació, cal destacar els PROBLEMES DEL PAÍS:
10.5.1.- Causes del colp d’estat

Per als colpistes, entre les raons que justifiquen la necessitat de canviar la situació, cal destacar els
PROBLEMES DEL PAÍS:
Causes socials:
 Les desigualtats produeixen conflictes socials: El terrorisme anarquista i la seva resposta
el pistolerisme patronal es converteixen en el principal problema del país. La ciutat més
afectada fou Barcelona. L’any 1920, en aquesta ciutat, moriren assassinades 400 persones
pel terrorisme anarquista o el pistolerisme patronal, destacant que, el mateix any 1921, mor
assassinat per anarquistes el president del govern Eduardo Dato.
 La por de les classes benestants (burgesia) i de l’exèrcit al triomf del moviment obrer i
d’una revolució obrera, davant de l’auge de la conflictivitat obrera i pagesa.

El mateix any 1921, mor assassinat per anarquistes el president del govern Eduardo Dato.
Eduardo Dato

Causes militars:
 La guerra del Marroc. Descontent de l’exèrcit
després del desastre d’Annual de 1921.
 En la decisió de Primo de Rivera, així com el
suport de l’exèrcit i el ràpid vist-i-plau del rei,
també va influir el desig d’evitar que les Corts
exigissin responsabilitats (investigacions de
l’expedient Picasso) pels fets de la guerra del
Marroc.
 La major part de l’opinió pública era partidària
de sortir del protectorat del Marroc.

Causes polítiques:
 INTERNA. La crisi del sistema polític de la Restauració, perquè el bloqueig i la inestabilitat política del
sistema parlamentari és total, així com el seu desprestigi derivat del continu frau electoral; de fet, entre
1917 i 1923 van haver 13 canvis de govern, quasi tots ells de concentració (conservadors, liberals i Lliga
Regionalista).
 INTERNA. Davant la incapacitat dels governs del torn i del mateix sistema d’alternança en el poder de
fer front als problemes, augmenta la influència de l’oposició republicana, socialista i dels
nacionalismes perifèrics, que demanden un sistema realment democràtic (Primo vol frenar una
reforma democràtica o una revolució).

Causes polítiques:
 EXTERNA. La influència internacional amb l’ascens dels totalitarismes: el feixisme triomfaven en
diversos països europeus com a forma de frenar les revolucions obreres.

Tot això va crear una situació molt complicada que va fer que, el dia
13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel
Primo de Rivera, donés un cop d’Estat, que triomfà i va ser
acceptat per la monarquia i ben rebut per l’exèrcit, la burgesia
catalana, els sectors més conservadors del país, els partits
dinàstics i, fins i tot, pels socialistes (el propi Largo Caballero va
tenir càrrecs durant la dictadura). Els únics que estaven obertament
en contra d’aquesta dictadura foren els anarquistes i els
comunistes, però en general va ser molt ben rebuda.
“No diremos, como algunos improvisados defensores de la
dictadura, que toda España está con el Directorio; pero es
innegable que una parte del país le apoya, y otra mucho mayor
espera de él, pasivamente, grandes cosas: nada menos que la
felicidad de la nación (...). Ninguno ha protestado, no han hecho
el menor esfuerzo por defender las instituciones democráticas.
Esto, y algunas medidas del Directorio, como la campaña contra
funcionarios y la aplicación rigurosa de algunas ordenanzas de
abastos, le han granjeado muchas simpatías. Téngase en
cuenta que la cultura política y el pensamiento político son en
España muy bajos y rudimentarios. Las apetencias
reformadoras de mucha gente no exceden de los modestos
límites de la política municipal.”
MANUEL AZAÑA: Apelación a la República. Mayo de 1924.
Miguel Primo de Rivera

En mig d’aquest panorama, l’exèrcit, en la persona de Miguel Primo de Rivera, es presenta com
l’únic capaç de solucionar els problemes. El dictador va justificar el cop militar a través d’un
discurs demagògic i populista amb pretensions regeneracionistes i, fins i tot, moralistes, que se
centrava en la crítica de la “vella política” i pretenia guanyar-se l’adhesió popular.

Així, en el seu manifest inaugural, Primo de Rivera declarava que la seva dictadura seria temporal
o transitòria i que es proposava actuar de forma ferma i radical per solucionar els TRES principals
problemes:
 Front a la corrupció dels vells polítics inoperants i del seu sistema de partits, netejar el país
de cacics i posar fi al bandidatge polític.
 Solucionar la conflictivitat social (indisciplina social diria ell), l’anticlericalisme, els
nacionalismes o “separatistes” i, sobretot, el terrorisme anarquista, que amenaçaven la
unitat nacional.
 El problema del Marroc.
A més de voler millorar la situació econòmica del país.
Solucionat això, havia d’acabar la dictadura i donar pas
a un sistema democràtic.

El cop d’estat de Primo de Rivera no és un pronunciament com els que ens tenien acostumats els
militars, ara els militars no canvien un govern per un altre, sinó que es fan amb el poder i instauren
un govern militar en el país, sense garanties constitucionals, és a dir, una dictadura.
“El golpe de Estado del 13 de septiembre no lo ha dado un partido político, agrupado en torno de un
caudillo militar, o con su ayuda, como solía suceder; lo han dado generales y oficiales solos contra los
políticos, o mejor, contra los paisanos; gobiernan usurpando el nombre y la fuerza del ejército y asumen
colectivamente esa responsabilidad, a pesar de la docena de hombres civiles que se prestan a ejecutar
bajo sus órdenes funciones subalternas.”
MANUEL AZAÑA: Apelación a la República. Mayo de 1924.
Alguns historiadors apunten que Primo de Rivera no pretenia posar fi a un règim caduc i rovellat, sinó
més aviat evitar que el règim polític es democratitzés. Efectivament, el darrer govern de García
Prieto, amb membres del Partido Reformista, pretenia una reforma de la Constitució 1876, de la
Llei electoral, del sistema del torn de partits i de les relacions de treball, així com la limitació dels
poders del rei. Tancant el Parlament s’impedia tot això. En qualsevol cas, provisional i transitòria o
duradora, la dictadura va ser una solució inconstitucional per frenar la possible reforma del sistema,
que podia resultar amenaçadora per a certs sectors i interessos socials.

La dictadura de
Primo es divideix en
DUES ETAPES:
El Directori militar (1923-1925). Tots els ministres d’aquest govern
són, exclusivament, militars.
El Directori civil (1925-1930). Ara el govern dictatorial va incloure
entre els ministres personalitats civils, com José Calvo Sotelo (a
Hisenda), i Eduardo Aunós (al Ministeri de Treball), tot i que el pes
dels militars va continuar sent important i el règim no va abandonar
el seu caràcter totalitari.
10.6.2.- Aspectes polítics. Reorganització de l’Estat i ideologia

A.- Ideologia de la dictadura
Políticament, la dictadura de Primo és un intent d’acabar amb el liberalisme, combinant un discurs
regeneracionista i moralista amb un discurs d’influència feixista (Mussolini sobretot).
Joaquín Costa Benito Mussolini José Calvo Sotelo

CARACTERÍSTIQUES:
Culpa als polítics i al sistema corrupte dels mals del país, intent d’acabar
amb el caciquisme, presentant l’exèrcit com a solució i persecució dels
funcionaris corruptes.
Aspectes
regeneracionistes
i moralistes
Les promeses regeneracionistes es basen en l’Estatut Municipal i l’Estatut
Provincial, encaminats a descentralitzar el poder i democratitzar els
municipis. Tot és una farsa: es suspenen els mecanismes electorals, els
ajuntaments queden en mans d’unes juntes formades pels més rics (majors
contribuents) de cada poble i sols es substitueixen uns cacics per altres.
Intent de moralització de la societat per decrets.
Inversió en infraestructures i ensenyament per modernitzar l’economia i
l’educació del país.

CARACTERÍSTIQUES:
Aspectes
regeneracionistes
i moralistes
Inversió en infraestructures i ensenyament per modernitzar l’economia i
l’educació del país.

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
La política anirà encaminada a afavorir a les elits econòmiques,
defensant el sistema capitalista, a través d’una dictadura.
La burgesia, l’exèrcit, l’església i els sectors més conservadors seran
els que recolzaran el dictador.
El colp d’Estat serveix per a frenar les idees revolucionàries dels
obrers.
Militarisme

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
Militarisme
El rei Alfons XIII, el dictador Miguel Primo de Rivera i el
Directori militar l’any 1923.

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
Militarisme
Règim de partit únic: en 1924 Primo de Rivera crea la Unión Patriotica,
únic partit legal al país, al front del qual es posarà el mateix Primo.

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
Militarisme
Els militars governen el país, controlen l’administració de l’Estat, recluten
i organitzen el partit únic (Unión Patriótica).

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
Militarisme
Rescaten el Sometén Nacional (creació d’un exèrcit del partit). Amb això,
l’exèrcit es presenta com l’únic capaç de regenerar el país de tots els seus
mals.

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
Militarisme
Exaltació del líder i govern personalista: el propi Primo serà el líder del
partit i del país, governant de forma personal i per decret d’Estat.

Aspectes
feixistes
Al servei de
les classes
poderoses
La política anirà encaminada a afavorir a les elits econòmiques,
defensant el sistema capitalista, a través d’una dictadura.
La burgesia, l’exèrcit, l’església i els sectors més conservadors seran
els que recolzaran el dictador.
El colp d’Estat serveix per a frenar les idees revolucionàries dels
obrers.
Militarisme
Govern corporatiu: encara que es respecten els drets de sindicació lliure i
vaga, es prohibeix la CNT i s’obliga a patrons i obrers a integrar-se en
comitès paritaris.
Rescaten el Sometén Nacional (creació d’un exèrcit del partit). Amb això,
l’exèrcit es presenta com l’únic capaç de regenerar el país de tots els seus
mals.
Els militars governen el país, controlen l’administració de l’Estat, recluten
i organitzen el partit únic (Unión Patriótica).
Règim de partit únic: en 1924 Primo de Rivera crea la Unión Patriotica,
únic partit legal al país, al front del qual es posarà el mateix Primo.
Exaltació del líder i govern personalista: el propi Primo serà el líder del
partit i del país, governant de forma personal i per decret d’Estat.

B.- Directori militar (de setembre de 1923 a setembre de 1925)
Actuacions realitzades:
- 1.- Les primeres mesures del Directori militar van mostrar els seus trets autoritaris, declara
L’ESTAT D’EXCEPCIÓ: suprimeix les garanties constitucionals (Constitució de 1876), dissol les
Cambres legislatives (Corts), cessa les autoritats civils, prohibeix les activitats del partits polítics i
dels sindicats, governa per decret, condemna el separatisme català i retalla les llibertats i els drets
dels espanyols.
“Excmo. Sr. En uso de las facultades que me confiere el Real Decreto de esta fecha. Vengo
en disponer lo siguiente:
Art. 1°. Se suspenden temporalmente en todas las provincias del reino las garantías
expresadas en los artículos 4°, 5°, 6° y 9° y párrafo primero, segundo y tercero del artículo 13
de la Constitución.
Art. 2°. Se confirma el estado de guerra declarado por los capitanes generales de las
regiones de Baleares y Canarias, cesando desde luego en sus funciones los gobernadores
civiles de todas las provincias (…).
Art. 3°. Lo sueldos consignados en los presupuestos para los gobernadores civiles quedarán
en beneficio del Tesoro (…).
Dios guarde a Vuecencia muchos años. Madrid, 15 de septiembre de 1923. El Presidente
del Directorio Militar, Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. Señor”
Gaceta de Madrid, 17 de setembre de 1923.

dels espanyols.

dels espanyols.
“A propuesta del Presidente del Directorio Militar y de acuerdo
con dicho Directorio Vengo en decretar lo siguiente:
Artículo único: Se declaran disueltos el Congreso y la parte
electiva del Senado. Dado en Palacio a quince de septiembre
de mil novecientos veintitrés.
– Alfonso – El Presidente del Directorio Militar, Miguel
Primo de Rivera y Orbaneja”.
Gaceta de Madrid, 17 de septiembre de 1923.
- Segon pas: L’ESTAT D’EXCEPCIÓ va anar a acompanyat de la
MILITARITZACIÓ DE L’ORDRE PÚBLIC i d’una DURA
REPRESSIÓ de l’obrerisme.

- 2.- MILITARITZACIÓ DE L’ORDRE PÚBLIC (l’exèrcit es fa càrrec de la seguretat). El dictador,
Miguel Primo de Rivera, realitza un viatge a Itàlia, on coneix el govern feixista implantat per
Mussolini (1922) i decideix copiar-lo. Per promoure l’adhesió al règim, crea un partit únic amb el nom
d’ Unión Patriótica (1924) d’ideologia feixista, ÚNIC PARTIT LEGAL.
0
500000
1000000
1500000
2000000
2500000
1924 1927 1929
2000000
1139128
60000
UNIÓN PATRIÓTICA(1924-1929)
EVOLUCIÓN NÚMERO DE AFILIADOS
Benito Mussolini

- 2.- MILITARITZACIÓ DE L’ORDRE PÚBLIC (l’exèrcit es fa càrrec de la seguretat). La resta de
partits estan prohibits i tots el càrrecs polítics estaven monopolitzats per la Unión Patriòtica. Es
tractava d’un partit governamental, sense cap programa ideològic definit i que tenia com a missió
principal proporcionar suport social a la dictadura i seguir les directrius del poder. Els afiliats al nou
partit procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de les administracions i dels
cacics rurals.
“La Unión Patriótica no es un partido y, en consecuencia, no se inclina a la derecha
ni a la izquierda; no adopta un programa cerrado que excluya a los discrepantes, ni
se encierra en el armazón hermético de aquella ordenación jerárquica propia de los
partidos políticos [...]. La Unión Patriótica aspira a ser, con el tiempo, generadora o
propulsora de futuros partidos cuando, más adelante, se dibujen dentro de ella las
tendencias y los matices que, en su día, determinarán el nacimiento de nuevas
agrupaciones políticas nutridas con la savia que brota de los distintos sectores de
opinión.”
Manifiesto de la Unión Patriótica.

- 2.- MILITARITZACIÓ DE L’ORDRE PÚBLIC (l’exèrcit es fa càrrec de la seguretat). També va
reactivar l’antiga institució del Somatén Nacional (ciutadans armats voluntaris), un grup paramilitar
a l’estil “camises negres italianes”, una milícia de caràcter feixista al servei de Primo i del seu
govern, encarregada de mantenir l’ordre públic i recolzar el govern en moments de dificultat.

- 3.- PERSECUCIÓ I DURA REPRESSIÓ de l’obrerisme
més radical (especialment dels anarquistes, s’il·legalitzà la
CNT, i dels comunistes del PCE), de la premsa i dels
intel·lectuals crítics. El terrorisme anarquista cau en picat
(uns 10.000 anarquistes foren empresonats) i les xifres
d’assassinats pels anarquistes va descendir molt.
“Una perversa o errónea dirección y orientación de las masas obreras, irritadas también por la falta de
autoridad y equidad del Poder público, les ha conducido por fatales caminos de rencor y pugna con sus
patronos, digo peor, de rencor y pugna con la propia producción que tienen encomendada, pareciendo que
buscan su desagravio en reducirla, en perjudicarla, perdiendo hábitos de trabajo y el concepto de hábiles y
capaces de que disfrutaban y dañando de modo irremediable la economía nacional por el alza inusitada del
precio de fabricación. Lo primero es sentirse orgulloso de sentirse español y de ser bueno y luego de ser
apto y capaz cada uno en su profesión. A esto invitarnos a los obreros, exhortándolos a desligarse de lazos
y organizaciones que aparentando proporcionarles bienes, en definitiva les va llevando por caminos de
ruina.
Asociaciones obreras, para fines de cultura, de protección, de mutualismo, y aun de sana política; pero no
de resistencia y de pugna con la producción.
Una legislación que defienda al obrero de abusos y codicias, que garantice su vida y su vejez, que
favorezca su cultura y aun su razonable descanso y esparcimiento, ha de fundarse sobre la producción
honrada de estos trabajadores.”
Nota del Directorio de inserción obligatoria en toda la prensa. 29 de septiembre de 1923.

- 4.- POLÍTICA DE CENTRALITZACIÓ.
PERSECUCIÓ DELS NACIONALISMES
“PERIFÈRICS”: Suprimí la Mancomunitat de
Catalunya (clausurà les diputacions
provincials), i prohibí les manifestacions i els
partits nacionalistes, l’ús de la llengua (i del seu
ensenyament), i de la bandera catalana, ordenà
el tancament del Camp Nou del FC Barcelona i
l’Orfeó Català, ... La burgesia catalana
recolzarà la política de Primo (interessos
econòmics), mentre el nacionalisme català es
radicalitzarà (Macià i Esquerra Republicana).

- 1.- ESTAT D’EXCEPCIÓ.
- 2.- MILITARITZACIÓ DE L’ORDRE PÚBLIC.
- 3.- PERSECUCIÓ I DURA REPRESSIÓ.
- 4.- POLÍTICA DE CENTRALITZACIÓ. PERSECUCIÓ DELS NACIONALISMES “PERIFÈRICS.

- 5.- A més, com que una de les intencions del dictador era eradicar el caciquisme, elabora un
ESTATUT MUNICIPAL i un ESTATUT PROVINCIAL (en teoria encaminats a descentralitzar el
poder i democratitzar els municipis), però DISSOL ELS AJUNTAMENTS, que van ser substituïts per
juntes de vocals, integrades pels contribuents més importants de cada localitat (pels més rics) i
nomenats a través dels governadors civils. La regeneració promesa quedà en una gran farsa, perquè
va suspendre tots el mecanismes electorals i la renovació política es va limitar a substituir una cacics
per uns altres.

- 6.- OCUPACIÓ I PACIFICACIÓ DEL MARROC. El DESEMBARCAMENT a la badia
d’ALHUCEMAS (1925). Un dels PRINCIPALS PROBLEMES de la dictadura de Primo de Rivera
segueix sent MARROC.

10.2.- PROBLEMES DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1902-1923).
A.- Primera etapa. 1902-1907. Civilisme contra militarisme.
B.- Segona etapa. 1907-1912. Crisi i caiguda del Pacte del Pardo.
C.- Tercera etapa. 1912-1918. Crisi múltiple de 1917.
D.- Quarta etapa. 1918-1923. Descomposició sistema Restauració
i pronunciament de Primo.
A.- Republicanisme.
B.- Anarquisme.
C.- Socialisme polític.
D.- La dreta antiliberal: del carlisme al jaumisme.
E.- El problema regionalista. Evolució del nacionalismes.
10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc.
10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923)

10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917).
10.4.1.- La crisi de 1909.
B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol - agost del 1909).
10.4.2.- Impacte de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).
A.- Impacte polític.
B.- Impacte econòmic.
C.- Impacte social.
10.4.3.- Crisi general de 1917 i conflictivitat social.
A.- Conjuntura de l’any 1917.
B.- Crisi militar.
C.- Crisi política.
D.- Crisi social i moviment obrer de
començament de segle.
E.- Conseqüències de la crisi del 1917.
10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917)
Vàries foren les causes que conduïren a la fi del regnat d’Alfons XIII.

10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917)
Vàries foren les causes que conduïren a la fi del regnat d’Alfons XIII.
10.4.- CRISI DEL REGNAT D’ALFONS XIII (1909-1917).
10.4.1.- La crisi de 1909.
B.- La Setmana Tràgica de Barcelona (juliol-agost 1909).

10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923).
10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual.
10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923)

MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (model 2)

MAPA 14
(14 models)
GUERRA DEL MARROC
MAPES PAU
Illes Balears
2013-14 Història d’Espanya
Maria Assumpció Granero Cueves

MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (B3-T1)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa sobre la guerra del Marroc (Barranco del Lobo, Annual,
Alhucemas, Ceuta, Melilla). PAU: juny 2010, opció B; PAU: setembre 2012, opció A
(mateix mapa selectivitat 2012)
ALERTA!!! El comentari d’aquest MAPA 14 abasta diferents etapes de la crisi de la
Restauració, o sigui, del regnat d’Alfons XIII.
Feu una petita introducció del context en el canvi de segle, a continuació abordeu el
comentari a partir del punt: 10.2.8.- INICI DEL CONFLICTE COLONIAL, és a dir, quan
l’exèrcit espanyol fou derrotat a prop de Melilla, en el Barranco del Lobo (1909) per les
cabiles rifenyes, que va dur al govern d’Antoni Maura a mobilitzar els reservistes i, com a
conseqüència, a la SETMANA TRÀGICA DE BARCELONA (punt 10.4.1.- LA CRISI DE
1909), per continuar el comentari endinsant-vos en el punt 10.5.3.- EL CONFLICTE
COLONIAL DE LA GUERRA DEL MARROC: ANNUAL (el desastre d’Annual de 1921,
derrota de l’exèrcit espanyol del general Silvestre), que va aprofundir més en la
DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (punt 10.5.), perquè el comentari d’aquest mapa és un
dels punts importants, que durà a la DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (punt 10.6.), i
dins el primer període de DICTADURA MILITAR de Miguel Primo de Rivera (setembre
1923-setembre 1925), durà a l’èxit francès i espanyol del desembarcament a la badia
d’Alhucemas (1925). Cinc anys després, i posterior al segon període de DICTADURA
CIVIL DE RIVERA (DIRECTORI CIVIL, setembre 1925-gener 1930), el rei Alfons XIII tracta
de salvar la monarquia (Damaso Berenguer, Almirall Aznar), però en abril de 1931,
esdevé la SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA.

MAPA 14.- GUERRA DEL MARROC (B3-T1)
ACTIVITAT PAU: Lectura de mapa sobre la guerra del Marroc (Barranco del Lobo, Annual,
Alhucemas, Ceuta, Melilla). PAU: juny 2010, opció B; PAU: setembre 2012, opció A
(mateix mapa selectivitat 2012).

(mateix mapa selectivitat 2012)

Durant la primera etapa de la dictadura (Directori militar) el
conflicte del Marroc va centrat l’interès de Primo de Rivera, que
va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924.
- 6.- OCUPACIÓ I PACIFICACIÓ DEL MARROC. El
DESEMBARCAMENT a la badia d’ALHUCEMAS (1925).

- 6.- OCUPACIÓ I PACIFICACIÓ DEL MARROC. El
DESEMBARCAMENT a la badia d’ALHUCEMAS (1925).
La sublevació de les cabiles rifenyes continua i s’estén a la zona
del protectorat francès. L’any següent, 1925, França i Espanya
decideixen actuar conjuntament i Primo de Rivera dissenya
l’operatiu militar del Desembarcament d'Alhucemas (1925), que
dirigí el general Sanjurjo. Miguel Primo de Rivera
General Sanjurjo

L’operació fou brillant (gran victòria espanyola). Mai havia sortit tan bé una expedició com aquesta, tot
i que tenia com antecedent la batalla de Galípoli o dels Dardanels (durant 1GM, anglesos i francesos
contra turcs).

- 6.- OCUPACIÓ I PACIFICACIÓ DEL MARROC. DESEMBARCAMENT ALHUCEMAS (1925).

Després d’unes quantes derrotes, l’exèrcit d’Abd-el-Krim va fugir i aquest es va lliurar a les tropes
franceses i no als espanyols. Els francesos enviaren Abd-el-Krim a l’illa de Reunión (devora de
Madagascar) durant deu anys i després, mentre el tornaven al Marroc, es va escapar i va fugir cap a
Egipte, on morí de mort natural.

El general Sanjurjo, que va dirigir l’expedició, va rebre el títol de marqués del Rif.
General Sanjurjo

Després d’Alhucemas, el 1927, l’exèrcit espanyol va donar per acabada l’ocupació efectiva del
territori, el protectorat marroquí quedà una altra vegada en mans espanyoles i pacificat durant els
25 anys següents.

Amb aquesta victòria de 1925, la posició del dictador es veu reforçada i decideix realitzar un canvi
de govern i introduir civils (Directori civil).
- 6.- OCUPACIÓ I PACIFICACIÓ MARROC. DESEMBARCAMENT ALHUCEMAS (1925).

Primo de Rivera forma un govern que introdueix personatges
civils, tots ells sorgits de la Unión Patriótica. El canvi fou
d’una dictadura militar a una dictadura de partit únic.
C.- Directori civil (de setembre de 1925 a gener de 1930)
A partir de 1926, es va anar
abandonant la idea d’una
dictadura transitòria, després de la
qual es tornaria al règim
constitucional, i Primo de Rivera va
intentar institucionalitzar el seu
règim per donar-li continuïtat i
permanència. Indubtablement, el
model i la influència del feixisme
italià va ser molt clara.
El rei Alfons XIII, el dictador
Miguel Primo de Rivera i el
Directori militar l’any 1923.

- 1.- En 1927, recolzant-se en el partit únic, decideix crear una ASSEMBLEA NACIONAL
CONSULTIVA de caràcter corporatiu, en teoria organisme encarregat de fer les lleis. Assemblea
formada pels caps de les famílies i representants de les corporacions no elegits per sufragi, sinó per
designació entre ciutadans funcionaris pertanyents a les grans institucions públiques (municipis,
universitats, administracions, patronals i representants obrers), és a dir, entre els membres de la Unión
Patriótica escollits a dit pel poder (res de sufragi universal, que va quedar oblidat del tot).
“L’Assemblea Nacional que es projectarà no ha de
ser el Parlament, no legislarà, no compartirà
sobiranies; però per encàrrec del govern, i fins i tot
per iniciativa pròpia, col·laborarà en la seva obra de
caràcter i independència garantides pel seu origen,
la seva competència i els seus furs. Tres grans
nuclis es proposa a Vostra Majestat que integren
l’Assemblea. L’un, de representants de l’Estat, les
províncies i els municipis. L’altre, de representacions
d’activitats, classes i valors. I l’altre, designat per les
Unions Patriòtiques i com a representació de la gran
massa apolítica ciutadana.”
Gaseta de Madrid , 14 de setembre del 1927.

- 2.- Primo va convocar un PLEBISCIT sobre la
seva política: no es podia fer campanya en contra i,
per suposat, guanyà l’aprovació a la seva política.

- 3.- L’any 1929, decideix celebrar, conjuntament, dues
EXPOSICIONS UNIVERSALS a les ciutats de Barcelona (Exposició
Internacional) i Sevilla. (Exposició Iberoamericana). Allà mostraven
invents, tecnologia. Dues EXPOS que va vendre com un èxit.

- 4.- El nou govern es planteja com objectiu prioritari el DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC
seguint les directrius feixistes.

10.6.3.- Política econòmica
La Dictadura de Primo es va beneficiar de la favorable evolució de l’economia mundial (“els feliços
anys vint”), després de la Primera Guerra Mundial. La política econòmica, d’inspiració feixista, serà
una combinació d’elements nacionals (proteccionisme) i regeneracionistes (construcció
d’infraestructures). La idea rectora va ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia i la
intervenció estatal.

La política d’obres públiques (regeneracionisme)
 Aquesta política es va dur a terme per reactivar l’economia del país, modernitzar les
infraestructures i impulsar el creixement industrial i miner, tot i que amb prou feines es va
ocupar del sector agrari.

 L’Estat va tenir un protagonisme notable degut al foment de les obres públiques, invertint
sobretot en:
 1.- Política ferroviària: es renova la xarxa existent (millores, electrificació,...) i se’n va
construir de nova, amb enormes guanys per a les companyies ferroviàries.

 L’Estat va tenir un protagonisme notable degut al foment
de les obres públiques, invertint sobretot en:
 2.- Construcció i renovació de carreteres: es
milloraren les vies principals i es construïren quasi deu
mil quilòmetres de carreteres secundàries i veïnals.

sobretot en:
 3.- Política hidràulica: Els món agrari va continuar en
mans dels grans propietaris i no s’hi va fer cap reforma,
tot i que si que s’hi va promoure el regadiu per mitjà de la
creació de les confederacions hidrogràfiques, que
pretenien l’aprofitament màxim dels recursos hidràulics a
les conques dels grans rius espanyols (construcció
d’embassaments) i els plans hidroelèctrics (extensió de la
llum elèctrica a zones rurals i electrificació de les ciutats).

sobretot en:
 4.- Es potencia l’educació amb la construcció de centres educatius públics.

Primo de Rivera inaugura la línia
telefònica amb Sud-amèrica
 Aquesta política es va dur a terme per reactivar l’economia del país, modernitzar les
infraestructures i impulsar el creixement industrial i miner, tot i que amb prou feines es va
ocupar del sector agrari.

Nacionalització i intervencionisme econòmic de l’Estat
 La política econòmica va ser molt proteccionista i antiliberal. El govern va aprovar el
Decret de Protecció de la Indústria Nacional, que preveia la concessió d’ajudes a les
empreses que no podien competir amb l’exterior, per tant, es restringia la lliure
competència i es beneficiava a determinats grups socials en detriment d’altres.
“Las dictaduras propenden fatalmente al intervencionismo. Su omnímodo poder es
incompatible con la inhibición [...]. El intervencionismo de Primo de Rivera abarcó la
agricultura, la industria, el mismo comercio [...]. Primo de Rivera profesó un
entusiasta nacionalismo económico, que yo compartí con el más caluroso fervor.
Pero nuestro nacionalismo se mantuvo dentro de correctísimos límites. A juicio del
general, España debía nacionalizar únicamente: a) las industrias cuya primera
materias obtiene en nuestro territorio; b) las que dentro del ámbito nacional de
consumo pueden hallar mercado suficiente de vida; c) las indispensables para
asegurar nuestra independencia política nacional [...]. En la obra de la Dictadura
abundan las aplicaciones tangibles de este designio nacionalizador. En la industria
del plomo, incluida en el primer grupo, se aspiró a salvar la minería, estimulando la
transformación industrial de España; entre las del segundo grupo, mereció nuestra
máxima atención la industria del automóvil, que cuenta con mercado suficiente en el
país y estaba llamada a cobrar vuelos inmensos [...]; y, entre las terceras, es doble
aludir a la industria química, y aun a la naval, beneficiada por la Dictadura con
notables impulsos, traducidos en la construcción de novísimos buques de guerra,
buenos mercantes y buenos tanques.”
J. CALVO SOTELO, Mis servicios al Estado, 1931.
José Calvo Sotelo (Hisenda)

 Augmenta el proteccionisme: Espanya es converteix en el país amb aranzels més alts.
José Calvo Sotelo (Hisenda)

 Es restringeix la competència:
 Es crea el Comitè Regulador de la Producció Industrial (sense el seu permís no es pot
instal·lar una indústria) i
 El Consell d’Economia Nacional (grup d’empresaris que aconsella al govern).
 Es concedeixen grans monopolis en sectors estratègics: públics (IBERIA), privat
(TELEFÒNICA a la Companyia Telefónica Nacional de Espanya), o mixtos (es
concedeix l’exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la
companyia arrendatària CAMPSA).
 Tot això va ser finançat per mitja dels anomenats
Pressupostos Extraordinaris, de manera que el Pressupost
Ordinari de l’Estat cada any apareixia equilibrat, però
s’anava acumulant un gran deute extraordinari.

Conseqüències de la política econòmica
POSITIVES
Reactivació industrial, especialment la indústria de béns d’equip.

POSITIVES
Reactivació industrial, especialment la indústria de béns d’equip.
Millora general de l’economia.

L’impacte del crack de 1929 i la crisi que el segueix posa fi al creixement econòmic, deixant darrere
un fort endeutament de l’Estat, que no podrà fer front a la crisi.
Excessiva intervenció i control per part de l’Estat, que arriba a obstaculitzar un
major creixement i crea descontent en les classes mitjanes.
Dèficit important en la balança comercial que du a un enorme endeutament.
No canvia res socialment i els beneficis seran per a la burgesia.
NEGATIVES

10.6.4.- Política social
Seguint el model feixista, Primo va impulsar el corporativisme social: intervenció de l’Estat per a
solucionar els conflictes mitjançant comitès paritaris (sindicalisme vertical) en què hi havia el mateix
nombre de patrons que d’obrers i on s’havien de negociar salaris, condicions de treball, encarregats
de la mediació i arbitratge en cas de conflicte.

La política social combina l’apropament als sectors moderats del sindicalisme (impulsa els
Sindicats Lliures i permet la UGT) i l’ampliació de la seguretat social (jubilacions, baixa a les
embarassades, legislació sobre condicions de treball, etc.) amb la dura repressió amb aquells que no
accepten les condicions de la dictadura, així, Martínez Anido, com a ministre de Governació,
prohibeix els sindicats més radicals (anarcosindicalistes i comunistes prohibits).
La UGT col·labora amb la dictadura a canvi de millores socials i laborals i li servirà al règim per a fer
propaganda d’ajuda als obrers, però, a partir de 1927 començaran a separar-se govern i UGT.
La CNT és perseguida, però els anarquistes continuen tenint un gran pes en la clandestinitat i, fins i
tot, funden una nova agrupació radical: la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

Durant la dictadura de Primo milloren les condicions socials i laborals dels treballadors i disminueix
molt el nombre de vagues, però té molt a veure la situació de creixement econòmic general a
Europa i als EUA, amb el crack de 1929 i la crisi posterior tornaran les protestes i caurà la
dictadura.

10.6.5.- Política religiosa i cultural
El recolzament de la dictadura a l’església encara serà major que abans: religió oficial, més ajudes
econòmiques, més centres educatius religiosos, repressió de qualsevol acte o opinió anticlerical, es
multipliquen els actes religiosos, en general, augment del clericalisme.
A canvi, la jerarquia de l’església recolza clarament la dictadura de Primo des del púlpit,
l’ensenyament i els seus mitjans de comunicació i propaganda.

Per contra, els intel·lectuals, en general, es mostren contraris i molt crítics amb Primo: Unamuno
(desterrat a Fuerteventura), Giner de los Ríos, Jiménez de Asúa, Marañón, Blasco Ibánez...
A la Universitat, professors i estudiants, també protesten contra l’enorme pes de l’església catòlica
en l’ensenyament i la vida pública: dimissions de les càtedres (Ortega y Gasset, Jiménez de Asúa...)
i vagues d’estudiants contra el govern (març de 1929).
López Ayala
Unamuno
Marañon
Gómez de la Serna Ortega y Gasset
Jiménez de Asúa

Per contra, els intel·lectuals, en general, es mostren contraris i molt crítics amb Primo: Unamuno
(desterrat a Fuerteventura), Giner de los Ríos, Jiménez de Asúa, Marañón, Blasco Ibánez...
Unamuno

Neix una nova generació d’escriptors crítics amb el règim: la Generació del 27 (Lorca, Cernuda,
Alberti, Aleixandre...), que protagonitzarà l’edat de plata de la cultura espanyola fins a 1939 amb
altres artistes (Picasso, Dalí, Miró, Gris, Buñuel...).
Lorca Cernuda Alberti Aleixandre
Picasso Dalí Miró Gris Buñuel

10.6.6.- Política militar
Primo de Rivera du a terme una política “africanista”: amnistia als oficials sancionats pel desastre
d’Annual, torna l’ascens per mèrits de guerra, millora la dotació a les tropes del Marroc i no paren
els homenatges als militars africans.

És una etapa d’avanços en la guerra del
Marroc: el desembarcament d’Alhucemas
(1925), junt a l’ajuda de l’exèrcit francès,
va suposar una victòria molt important i la
rendició d’Abd-el-Krim, liquidant la
guerra al Marroc durant un temps.

La política “africanista” i l’intent de reduir el
nombre d’oficials va provocar revoltes dels militars
peninsulars, especialment els artillers: alguns
militars (Weyler, Aguilera, ...), junt a polítics
liberals i republicans, preparen un colp anomenat
Sanjuanada (1926), que serà detectat i aturat pel
govern.
Valeriano Weyler (1838-1939)
Francisco Aguilera y Egea (1857-1931). Militar i Ministre
de Defensa en el Directori de Primo de Rivera.

La política “africanista” i l’intent de reduir el nombre d’oficials va provocar revoltes dels militars
peninsulars, especialment els artillers: alguns militars (Weyler, Aguilera, ...), junt a polítics liberals
i republicans, preparen un colp anomenat Sanjuanada (1926) que serà detectat i aturat pel govern.
Francisco Aguilera y Egea (1857-
1931). Militar i Ministre de
Defensa en el Directori de Primo
de Rivera.

En 1929 hi ha un nou intent de colp militar democràtic protagonitzat pels artillers (Sánchez Guerra
a València) i el quarter de Ciudad Real: Primo de Rivera atura l’intent i dissol el cos d’artilleria.
José Sánchez Guerra
(1859-1935)
Malgrat que la major part de l’exèrcit recolza Primo, una part important comença a sentir-se traïda
pel govern i pel propi rei, i alguns militars s’apropen a postures republicanes.

10.6.7.- Oposició a la dictadura
El fet que la dictadura acabés amb el vell sistema de la Restauració i les polítiques que va a dur a
terme li van suposar multitud d’enemics. La popularitat de la dictadura s’estava deteriorant i, cada
vegada, hi havia més veus crítiques en la seva contra.
L’oposició al dictador en Espanya es fa més
evident, degut bàsicament a
 la mala situació econòmica
(repercussions crack 29 en tot el món,
que posa fi als feliços anys 20) i
 a la falta de llibertat (partits polítics i
sindicats prohibits, no n’hi ha llibertat
de premsa ni d’associació, les Corts
suspeses,...).
L’oposició està constituïda per
 el Partit Republicà,
 el PSOE,
 els partits nacionalistes i, també,
 l’opinió pública és contrària al
dictador.

L’oposició està constituïda per
 el Partit Republicà,
 el PSOE,
 els partits nacionalistes i, també,
 l’opinió pública és contrària al dictador.

Els antics partits del torn (liberals sobretot) criticaren l’excessiva durada del règim i prepararen, junt
a alguns militars, conspiracions monàrquiques (intent de cop d’Estat militar de 1926, La
Sanjuanada, que no va triomfar, i Sánchez Guerra a València en 1929).
José Sánchez Guerra
(1859-1935)Francisco Aguilera y Egea (1857-1931). Militar i Ministre de
Defensa en el Directori de Primo de Rivera.

 Els republicans s’uniren en Alianza Republicana, amb l’objectiu d’enderrocar no sols a Primo,
sinó també a Alfons XIII, i instaurar la II República.
 Les protestes dels intel·lectuals i dels estudiants (Federación Universitaria Española, FUE) van
anar en augment, fent-se sentir també fora del país.
 La CNT continuà lluitant des de la clandestinitat, però es va dividir entre possibilistes (menys
radicals, que continuaran en la CNT) i els més radicals, que fundaran la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI).
 UGT i PSOE, que havien recolzat la dictadura,
començaren a discrepar amb ella en 1927 i, a partir
de 1929, la van rebutjar obertament i es mostraren
partidaris d’una República.

El nacionalisme català d’esquerres, front a l’anticatalanisme de
Primo (liquidació de diputacions i mancomunitats, prohibició del
català,...), es va agrupar en torn a Francesc Macià i d’Esquerra
Republicana, fins i tot, en 1926 va intentar una invasió d’Espanya
des de França (Prats de Molló).
“En estos últimos años, además de la supresión general del sufragio y de
las garantías de los derechos individuales del ciudadano, se ha
prohibido, amenazando con fuertes sanciones, la exhibición de la
bandera catalana; la Mancomunidad (Consejo Administrativo de
Cataluña) ha sido disuelta; se ha limitado el uso de la lengua catalana,
incluso en los actos religiosos, y se ha prohibido en la enseñanza pública
y privada en todos sus grados; se han suspendido periódicos, se han
clausurado asociaciones y otras han sido intervenidas por el Gobierno;
los patriotas han sido perseguidos, y otros han sido juzgados y
condenados irregularmente por consejos de guerra; pero el Pueblo
Catalán, ha sufrido todos estos atentados sin que disminuya ninguna de
sus características nacionales. Ante estas persecuciones y ante la
negación obstinada por parte del Gobierno español, no sólo de los
derechos de Cataluña, sino también de su personalidad, los catalanes se
ven obligados a declarar: Que la cuestión catalana subsiste,
considerablemente agravada. Que Cataluña necesita el reconocimiento
de sus derechos con amplias garantías que permitan el libre
desenvolvimiento de su personalidad en todas sus manifestaciones.”
Declaración catalanista. Barcelona, 13 de Junio de 1929.

El nacionalisme català d’esquerres, front a l’anticatalanisme de Primo
(liquidació de diputacions i mancomunitats, prohibició del català,...), es va
agrupar en torn a Francesc Macià i d’Esquerra Republicana, fins i tot, en
1926 va intentar una invasió d’Espanya des de França (Prats de Molló).
“El gros de l’expedició surt de París cap el Sud, en tren i autobusos, els dies 30,
31 d’octubre i 1 de novembre. Els expedicionaris, però, no aconsegueixen
d’arribar als seus llocs de concentració ni als dipòsits d’armament. La
gendarmeria francesa, posada en alerta, detura en sec l’expedició abans d’arribar
a la frontera. Macià i Gassol són detinguts a vil·la “Denise”; els altres, collits d’ací
i d’allà són concentrats a Perpinyà i reclosos a la casema d’un regiment de
senegalesos, a excepció de Macià, Gassol i Bordas de la Cuesta, que són
mantinguts en detenció en un hotel de Perpinyà, per ordres del Prefecte dels
Pirineus Orientals.”

L’enfrontament dels intel·lectuals amb la dictadura va ser protagonitzada per figures com:
 Don José Ortega y Gasset.
 Don Vicente Blasco Ibánez.
 Don Ramón Menéndez Pidal.
 I al capdavant d’ells Don Miguel d’Unamuno.
Unamuno
Menéndez Pidal
Ortega y Gasset
Blasco Ibañez

El 1924, els intel·lectuals van firmar un manifest amb
més de 100 signatures contra la política cultural. La
repressió no es va fer esperar: Unamuno va ser
desterrat a Fuerteventura i l’escriptor Blasco Ibañez
se’n va anar a l’estranger des d’on va promoure una
gran campanya contra el rei i el dictador.
Tots ells demanaven tornar a la democràcia i reobrir les Corts.

10.6.8.- Caiguda de la dictadura i final de la monarquia
La pèrdua de recolzament per part de Primo (UGT, liberals,
part dels militars) i l’impacte de la crisi econòmica de 1929,
junt a un deute disparat, seran les causes de la caiguda de
Primo de Rivera.
El govern intenta fer front a la situació amb un projecte de
Constitució (retirat després pel propi govern), devaluant la
pesseta per a fer front al deute i retallant despeses
econòmiques, cosa que perjudicà als banquers i grans
empresaris, els quals demanaran la fi del govern de Primo al
mateix rei i començaran una campanya en la seva contra.
Davant aquesta situació, el mes de gener de 1930, el rei
Alfons XIII va consultar amb els capitans generals i els
va demanar si li donarien suport en cas de conflicte
entre ell i Primo de Rivera, com els generals estaven
amb ell, el rei crida a Primo a Palau i el cessa (28 de
gener del 1930), aquest sortí cap a França on morí
mesos més tard. Així va acabar la dictadura de Primo.

Un cop va caure la dictadura de Primo, el rei va anomenar al general
Dámaso Berenguer president del govern amb la missió de restaurar el
sistema parlamentari, serà un govern de transició que pretenia tornar en
un període breu al liberalisme de la Constitució de 1876 i al vell sistema,
sense tanta repressió, va durar un any, aquest temps és conegut com la
“Dictatova” o la “Dictablanda”, ja que no n’hi havia sensació de dictadura.

El govern i l’exèrcit dissenyaren una estratègia militar per ocupar de forma efectiva tot el nord del
Marroc i acabar amb les cabiles rifenyes; així, des de Tànger i Ceuta el general Berenguer
ocuparia tota la zona occidental (Yebala), mentre que el general Silvestre, des de Melilla, ocuparia
tota la zona del Rif oriental.
El general Berenguer va aconseguir el seu objectiu, però el general Silvestre es va veure sorprès a
Annual per l’atac d’Abd-el-Krim, és el que es coneix com el DESASTRE D’ANNUAL (1921).
FINS AQUÍ INTRODUCCIÓ.
General Berenguer General Silvestre
10.2.- PROBLEMES REGNAT ALFONS XIII (1902-1923)
10.2.8.- Inici del conflicte colonial i després la Guerra del Marroc

General Berenguer General Silvestre
10.5.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923)
10.5.3.- El conflicte colonial de la Guerra del Marroc: Annual

“Pero esta vez se ha equivocado. Este es el error Berenguer. Al
cabo de diez meses, la opinión pública está menos resuelta que
nunca a olvidar la gran viltà que fue la Dictadura. El Régimen
sigue solitario, acordonado como leproso en lazareto. No hay un
hombre hábil que quiera acercarse a él (…). Y no vale oponer a
lo dicho que el advenimiento de la Dictadura fue inevitable y, en
consecuencia, irresponsable. (…) Supongamos un instante que
el advenimiento de la Dictadura fue inevitable (…).
“Por tanto, si el Régimen la aceptó obligado, razón de más para que al terminar se hubiese, con leal
entereza, con nacional efusión, abrazado al pueblo y le hubiese dicho: Hemos padecido una incalculable
desdicha. La normalidad que constituía la unión civil de los españoles se ha roto. La continuidad de la
historia legal se ha quebrado. No existe el estado español. ¡Españoles, reconstruid vuestro Estado! Pero
no ha hecho esto, que era lo congruente con la desastrosa situación, sino todo lo contrario (…). Busca a
alguien que se encargue de la ficción, que realice la política del ‘aquí no ha pasado nada’. Encuentra solo
un general amnistiado. Éste es el error Berenguer de que la historia hablará.
Y como es irremediable un error, somos
nosotros, y no el Régimen mismo; nosotros,
gente de la calle, de tres al cuarto y nada
revolucionarios, quienes tenemos que decir
a nuestros conciudadanos: ¡Españoles,
vuestro Estado no existe! ¡Reconstruidlo!
Delenda est Monarchia”.
J. ORTEGA Y GASSET en El Sol, 15 de
Noviembre de 1930.

Al mateix temps, republicans,
catalanistes d’esquerra i socialistes
s’uneixen i signen el Pacte de Sant
Sebastià (agost de 1930), on es
comprometien a actuar conjuntament
contra la monarquia i es forma un
comitè revolucionari amb l’objectiu
d’enderrocar la monarquia i
proclamar la II República.

En desembre de 1930, els capitans Galán i García
Hernández intenten una insurrecció militar per a
proclamar la República a Jaca.
Galán i García Hernández

La sublevació de Jaca fracassa i els dos capitans
Galán i García Hernández són afusellats.
Soldats detinguts en Jaca

La sublevació de Jaca fracassa i els dos capitans
Galán i García Hernández són afusellats.

En febrer de 1931, Alfons XIII canvia de nou el govern: l’almirall Aznar
es fa càrrec del govern (substituint a Berenguer) per a convocar unes
eleccions, com no sabien com reaccionaria el poble primer foren
municipals (12 d’abril de 1931) i després a Corts Constituents.
Juan Bautista Aznar
Cabañas

El triomf de la coalició de republicans i socialistes en les eleccions municipals, a les principals
ciutats, provocarà la proclamació de la II República a Espanya (14 d’abril de 1931) i la fugida
d’Alfons XIII (els sotasignats del Pacte de Sant Sebastià donen un ultimàtum al rei per què
abandoni el país, cosa que fa el mateix 14 d’abril).

Poc després es va saber que els partits monàrquics havien guanyat en el conjunt de tota Espanya.

10.6.9.- Conseqüències de la dictadura de Primo de Rivera
1.- Liquida el sistema liberal canovista dels partits del torn.

2.- Crea la Unión Patriótica, germen dels futurs
partits conservadors catòlics (CEDA,...).

3.- Deteriorà encara més la visió de la monarquia i l’exèrcit i no deixà cap
altra opció liberal dins del sistema: després del seu fracàs sols els republicans i
socialistes seran una alternativa i es proclamarà la II República.
“El golpe de Estado, restaurando el despotismo manifestó que la monarquía
no era capaz de acomodarse ni a la moderada Constitución del 76. Los
siete años que llevamos de despotismo, prueban que tampoco se tiene en
pie la monarquía ni puede gobernar usurpando todas las ventajas que la
licencia del poder personal lleva consigo. La prueba es decisiva. ¿Qué le
queda a una institución impotente para el bien, fautora de desorden, que no
puede oponernos más que la sinrazón de la fuerza bruta? Le queda el
recurso de la fuga, para ir a meditar en el destierro la lección que el pueblo
español sabrá imponer a todos los que se confabularon para la explotación
de su trabajo, de su sangre, de su silencio y de su mansedumbre. Si
nuestro deber es claro en los momentos actuales, no lo es menos nuestra
línea de conducta. Implantar la República es una obra nacional. La verdad
política del presente es ésta: unión de todas las fuerzas organizadas,
cualquiera que sea su apellido, en cuanto admite la base común de la
democracia republicana. La república será democrática, o no será. De esta
manera los republicanos venimos al encuentro del país, no como estériles
agitadores, sino como gobernantes; no para subvertir el orden, sino para
restaurarlo; no para comprometer el porvenir de la nación, sino como la
última reserva de esperanza que le queda a España de verse bien
gobernada y administrada, de hacer una política nacional.”
Discurso de Manuel Azaña en 1930.

4.- Aporta el llegat ideològic, econòmic i polític que servirà de base a Franco: la Unión Patriótica
passarà a ser el Movimiento Nacional, política econòmica dirigida des de l’Estat, corporativisme
social, importància de l’exèrcit, repressió del moviment obrer i els nacionalismes “perifèrics”,...,
tots aquestos aspectes emergiran de nou i perviuran durant el franquisme.

TEMA 10 (1ª part)
RESUM CRONOLÒGIC, TERMES I PERSONATGES
► Final segle XIX. KRAUSISME, influirà en Francisco Giner de los Ríos, Santiago Ramon y Cajal i la fundació de
la “Institución Libre de Enseñanaza” (ILE), el Museu pedagògic i la Residència d’estudiants de Madrid, on es
formaren part dels intel·lectuals del segle XX.
► Final segle XIX. REGENERACIONISME (aragonès Joaquín Costa, revolució DES DE DALT o des de dins).
► 1885, 24 novembre. PACTE DEL PARDO. Acord (abans de morir rei Alfons XII) entre Cànovas i Sagasta, per
donar suport a la regent Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia. Es trencarà després de la
Setmana Tràgica de 1909.
► 1894. Sabino Arana funda el PARTIT NACIONALISTA BASC (PNV).
► 1897. Atemptat i mort del conservador Cánovas.
► 1898, 10 desembre. DESASTRE DEL 98. Pau de París: Derrota d’Espanya, perd colònies d’Ultramar.
► 1899. Govern “regeneracionista” de Silvela-Polavieja (1899). Davant crisi de 1898, la regent Maria Cristina
d’Habsburg i Lorena crida a formar govern al nou líder conservador Francisco Silvela.
► 1901. Es funda la LLIGA REGIONALISTA (partit conservador regionalista catalanista), liderada per Enric Prat
de la Riba i Francesc Cambó.
► 1901. Maura s’integrà al Partit Conservador.
► 1902, maig. Puja al tron Alfons XIII, (16 anys) renovació de lideratge dintre dels partits dinàstics (Cánovas i
Sagasta, per Maura i Canalejas).
► 1902-1931. Tercera etapa Restauració: Regnat d’Alfons XIII i crisi de la Restauració. Es divideix en 2 períodes:
► De 1903-1923. Alfons XIII.
► 1923-1930. Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
► 1903. Mort del liberal Sagasta.
► 1903. Mort del conservador Silvela, Maura (ministre d’Ultramar amb Sagasta durant la guerra de Cuba)
substituirà Silvela com cap del Partit Conservador.

TEMA 10 (2ª part)
► 1903-1922. Antoni Maura i Montaner (1853-1925) va ser 5 vegades president del govern.
► 1903. Es funda UNIÓ REPUBLICANA, coalició de grups republicans encapçalada pel líder veterà Nicolás
Salmerón i per Alejandro Lerroux.
► 1904. Llei de descans dominical. Maura.
► 1905. Caricatura - acudit antimilitarista, a setmanari satíric català CU-CUT! 300 oficials assaltessin la seu de Cu-
cut a Barcelona (de Lliga Regionalista).
► 1906. LLEI DE JURISDICCIONS del liberal Segismundo Moret: sota jurisdicció militar les ofenses a la unitat de
la pàtria, a l’exèrcit i a la bandera, permet que aquestos delictes fossin jutjats per un tribunal militar.
► 1906. CONFERÈNCIA D’ALGECIRES, establiment d’un protectorat francoespanyol en el Marroc, ratificat pel
Tractat hispanofrancés de 1912.
► 1906. Aranzel Cambó (ministre d’Hisenda Francesc Cambó, cap de la Lliga Regionalista Catalana).
► 1907. Fundació SOLIDARITAT OBRERA (unió de diferents associacions obreres), que es transformarà en 1910
en la CNT, de caràcter nacional.
► 1907. Creació coalició SOLIDARITAT CATALANA, unió de totes les forces catalanistes dirigida per la Lliga
Regionalista amb diputats al Congrés, demostració de què el regionalisme començava a ser important, ja que el
catalanisme polític tenia molts seguidors a Catalunya.
► 1907-1909. “GOVERN LLARG” d’Antoni Maura (el més llarg del regnat d’Alfons XIII, que durà dos anys i
mig). “Revolució des de dalt”: formació nova base social, la “gran massa neutra”.
► 1907. Reforma la Llei electoral de Maura intenta posar més difícil el frau electoral.
► 1908. Alejandro Lerroux, s’escindeix d’Unió Republicana i funda a Barcelona el PARTIT RADICAL.
► 1909. Es crea l’INP (Institut Nacional de Previsió), no era encara la Seguretat Social, però sí un òrgan que
intervenia i donava ajudes en cas d’accident o malaltia (s’encarregarà del pagament de pensions i de les
assegurances obreres).

TEMA 10 (3ª part)
► 1909. Derrota BARRANCO DEL LOBO, a prop de Melilla. Abd-el-Krim, cap de les tribus rifenyes de berbers
organitzades militarment en cabiles, ataca per sorpresa i derrota a un exèrcit espanyol. Varen morir uns 1200
soldats espanyols. Per fer front als avanços dels rifenys, Maura mobilitza a la guerra els reservistes (ja han fet el
servei militar i no havien estat cridats per l’exèrcit, molts d’ells ja casats i amb fills).
► 1909, 26 al 31 de juliol. SETMANA TRÀGICA de Barcelona. 18 de juliol: protesta a l’embarcament de
reservistes al port de Barcelona. Dia 24 comitè de vaga crida a la Vaga General Revolucionària de la ciutat, pel
dia 26. Situació controlada el dia 31 (tropes de València i Saragossa). La repressió brutal fou causa de caiguda del
govern, campanya “Maura NO”.
► 1909. 5 anarquistes executats, entre ells Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’ESCOLA LAICA MODERNA,
acusat de ser responsable dels fets.
► 1909. Trencament del PACTE DEL PARDO per la unió dels liberals (José Canalejas i Segismundo Moret) amb
els partits no dinàstics (partits d’esquerres i republicans) per demanar la dimissió de Maura. Comença la
campanya: “MAURA NO!”
► 1909. Trencament de Solidaritat Catalana per estar la Lliga Regionalista a favor de la repressió.
► 1909. Mort el pretenent Carles VII (Carles de Borbó), el carlisme es passa a denominar jaumisme (nou pretenent
és el seu fill Jaume III de Borbó) i modera en part el seu programa, arribant a tenir 9 diputats.
► 1909-10. Formació CONJUNCIÓN REPUBLICANOSOCIALISTA, és a dir, republicans i socialistes es
presenten a les eleccions en llistes conjuntes, que va tenir un cert èxit en les eleccions de 1910 (després Setmana
Tràgica, Pablo Iglesias, PSOE).
► 1910. Neix UNIÓ FEDERAL NACIONALISTA REPUBLICANA (sectors d’esquerra catalans que critiquen el
catalanisme de dretes de la Lliga Regionalista per recolzar Maura i la repressió).
► 1910. Fundació CNT (Confederación Nacional del Trabajo), de caràcter anarcosindicalista, serà el sindicat més
poderós durant el primer terç del segle XX. Forta implantació en Catalunya, Aragó, València i Andalusia.

TEMA 10 (4ª part)
► 1910-12. Govern de José Canalejas.
► 1910. “LEY DEL CANDADO”, intent de reduir el poder de l’església, prohibí establiment a Espanya de noves
ordes religioses estrangeres.
► 1910. Projecte LLEI DE MANCOMUNITATS, interromput per la mort de Canalejas (1912). Llei aprovada pel
govern de Dato (1914) i només es va constituir la “Mancomunitat de Catalunya”.
► 1911. Canalejas impulsà l’ocupació del protectorat del Marroc, que culmina l’any amb l’ocupació de Larache.
► 1912. Assassinat de Canajejas (tir en el clatell, Puerta del Sol, Madrid) per un anarquista; liberals es divideixen en
diferents faccions, sense un líder clar.
► 1912. Melquíades Álvarez s’escindeix d’Unió Republicana i funda el PARTIDO REFORMISTA, influirà en José
Ortega y Gasset, Manuel Azaña,...).
► 1913. Sorgeix el PARTIT MAURISTA. Maura funda el seu propi partit.
► 1914. Es crea la MANCOMUNITAT DE CATALUNYA, controlada per la Lliga (Prat de la Riba primer
president). Primera institució política oficial catalana, va estar vigent des de 1914 fins 1925 (suprimida per Primo
de Rivera).
► 1914. Esclata Primera Guerra Mundial, el conservador Eduardo Dato va declarar la neutralitat en el conflicte.
► 1914-1918. Impacte de la Gran Guerra.
► 1916. UGT i CNT acorden un manifest conjunt en què demanaven al govern que parés la pujada dels preus o
farien una vaga general.
► 1916, desembre. Vaga general amb una participació molt important i de forma pacífica, però no aconseguiran el
que demanaven.
► 1917, març. UGT i CNT tornen a publicar un manifest conjunt amenaçant amb una vaga general revolucionària si
el govern no intervenia per a posar fi a l’augment de les diferències socials i l’empitjorament de les condicions de
vida dels treballadors.
► 1917. Triomf de la Revolució Russa, estimula caràcter revolucionari de l’anarquisme i del socialisme.

TEMA 10 (5ª part)
► 1917, agost. Crisi i VAGA GENERAL REVOLUCIONÀRIA, pràcticament tot l’any 1917, arran del fracàs de la
vaga ferroviària i per solidaritat en València, UGT crida a la VAGA GENERAL i se suma la CNT. És reprimida i
no aconsegueix posar fi al sistema de la Restauració, que sobreviu a la crisi, però les protestes socials continuaran
i el desgasten, essent la causa principal de la caiguda del sistema canovista sols cinc anys després.
► 1917. Lliga Regionalista (Cambó) organitzà a Barcelona una ASSEMBLEA DE PARLAMENTARIS
CATALANS (5 de juliol de 1917) per a convocar Corts Constituents i reestructurar l’Estat, descentralitzant-lo.
► 1916-23. PISTOLERISME a Catalunya. Resultat: General Martinez Anido, governador civil de Barcelona i Llei
de fugues.
► 1917-1923. GOVERNS DE CONCENTRACIÓ NACIONAL, amb la unió de diferents forces polítiques, per fer
front a la crisi, es van unir en un mateix govern conservadors, liberals i la Lliga Regionalista (el govern de
concentració nacional presidit per Maura, en 1918, és el més important). Canvis de govern i de ministres
constants i les diferències entre ells van fer impossible qualsevol reforma, sent incapaços de contenir la inflació i
restablir l’ordre social. Davant la CRISI INSTITUCIONAL, l’exèrcit intervé cada vegada més en política,
reprimeix els intents revolucionaris i es presenta com l’únic capaç de salvar a la monarquia d’un sistema polític
corrupte i incapaç de solucionar els problemes (preparació de colps d’estat).
► 1918-1923. Cinc anys de gran INESTABILITAT POLÍTICA: es van succeir 10 governs diferents. Les protestes
socials i dels militars va obligar als governs a mesures d’excepció contínues i a la suspensió del Parlament i les
garanties constitucionals (Eduardo Dato clausura les Corts i imposa la censura). Els governs de concentració
s’alternen amb la tornada al torn dinàstic.
► 1918-21. TRIENNI BOLXEVIC a Europa (intents revolucionaris a Alemanya, Hongria,...).
► 1918-21. TRIENNI BOLXEVIC a Andalusia. La fam dels jornalers i l’augment dels preus, provoquen revoltes
camperoles: cremen collites, ocupen terres, es reparteixen les propietats i arriben a controlar els ajuntaments.
Revolta comença a Còrdova en 1918 i s’estén per Andalusia, Extremadura i La Manxa.
► 1919. Juan Vázquez de Mella funda el PARTIDO TRADICIONALISTA (carlí).

TEMA 10 (6ª part)
► 1919. Comença la VAGA A LA CANADENCA, a Barcelona. Companyia que subministrava electricitat a la
major part de Barcelona, que va paralitzar el 70% de la indústria, durant mes i mig, i obliga a patronal i govern a
acceptar la tornada dels acomiadats, jornada de vuit hores, augment salarial i alliberament dels detinguts durant la
vaga. Però no compleixen allò pactat, els treballadors tornen a la vaga, i patronal i govern responen molt
durament (tancament d’empreses o lockout, repressió i pistolerisme).
► 1919. S’aprova la jornada laboral de 8 hores.
► 1920. Es crea el Ministeri de Treball.
► 1920. Mor assassinat l’advocat laboralista Francesc Layret.
► 1921. Creació PARTIT COMUNISTA D’ESPANYA (PCE, escissió de PSOE per impacte revolució soviètica
1917); influeix en Madrid, Biscaia i Astúries i dóna suport al règim bolxevic rus i s’integra en la III Internacional
o Komintern (creada per Lenin en 1919, que aglutina els Partits Comunistes).
► 1021. El president Eduardo Dato, assassinat per militants cenetistes.
► 1921. DESASTRE D’ANNUAL. General Berenguer aconsegueix objectiu al Yebala, però general Silvestre
sorprès a Annual per l’atac d’Abd-el-Krim, és una trampa, moltes baixes (incloent la de Silvestre), la major
desfeta d’un exèrcit espanyol en segles.
► 1921. Govern dimiteix i es forma un govern de concentració presidit per Maura. EXPEDIENT PICASSO,
investigació parlamentària per depurar les responsabilitats pel desastre, esquita, fins i tot, a Alfons XIII: enorme
crisi política i militar i l’informe no arribarà mai a les Corts, ja que uns dies abans de ser presentat els militars ho
van impedir (13 setembre 1923, Primo Rivera).

TEMA 10 (7ª part)
► 1922. Permanent ESTAT D’EXCEPCIÓ, garanties constitucionals suspeses (el govern ajuda a la patronal a
reprimir les protestes obreres). Els SOLIDARIS (grups d’anarquistes radicals) van actuar a Barcelona
(Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i Francisco Ascaso). Els empresaris s’uneixen a la FEDERACIÓ
PATRONAL: practiquen el LOCKOUT (tancament patronal de les empreses), contracten pistolers a sou per
assassinar els dirigents obrers ( PISTOLERISME, 1916-1923), elaboren llistes negres i creen el SINDICAT
LLIURE, un sindicat groc controlat per la patronal per frenar les revolucions obreres i contrarestar la força de la
CNT. El govern, en ajuda de la patronal, nomena al sanguinari GENERAL MARTÍNEZ ANIDO com a
governador civil de Barcelona: protegeix els pistolers de la patronal, du a terme una duríssima REPRESSIÓ
contra els sindicalistes i posa en pràctica la LLEI DE FUGUES (la policia pot disparar contra els detinguts si
intenten fugir).
► 1922, 18 juliol. Francesc Macià funda el partit ESTAT CATALÀ.
► 1923. Assassinat de Salvador Seguí (el Noi del Sucre) per pistolers a sou.
► 1923-1930. DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (13 setembre 1923 - 28 gener 1930), colp d’estat amb el
consentiment del rei Alfons XIII, acaba amb el sistema liberal canovista, les Corts es tancaren, l’expedient
Picasso desaparegué misteriosament i mai es va saber res més. DUES ETAPES:
► 1a ETAPA. DIRECTORI MILITAR (1923-1925). Tots els ministres d’aquest govern són,
exclusivament, militars.
► 1924. Primo de Rivera crea la UNIÓN PATRIÒTICA, únic partit legal al país i el SOMETÉN NACIONAL (crea
un exèrcit del partit). Prohibeix la CNT i obliga a patrons i obrers a integrar-se en COMITÈS PARITARIS.
► 1924. Intel·lectuals firmen un manifest (més de 100 signatures) contra la política cultural. La repressió no es va
fer esperar: Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i l’escriptor Blasco Ibañez se’n va anar a l’estranger des
d’on va promoure una gran campanya contra el rei i el dictador.
► 1925. DESEMBARCAMENT D’ALHUCEMAS. Primo de Rivera assumeix personalment l’Alt Comissionat del
Marroc el 1924 i dissenya operatiu militar conjuntament França i Espanya, que dirigí el general Sanjurjo
(marquès del Rif) amb victòria espanyola.

TEMA 10 (8ª part)
► 1923-1930. DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (13 setembre 1923 - 28 gener 1930), colp d’estat amb el
consentiment del rei Alfons XIII, acaba amb el sistema liberal canovista, les Corts es tancaren, l’expedient
Picasso desaparegué misteriosament i mai es va saber res més. DUES ETAPES:
► 1a ETAPA. DIRECTORI MILITAR (1923-1925). Tots els ministres d’aquest govern són,
exclusivament, militars.
► 2a ETAPA. DIRECTORI CIVIL (1925-1930). Ara el govern dictatorial va incloure entre els ministres
personalitats civils, com José Calvo Sotelo (a Hisenda), i Eduardo Aunós (al Ministeri de Treball), tot
i que el pes dels militars va continuar sent important i el règim no va abandonar el seu caràcter
totalitari. A partir de 1926, s’abandona idea dictadura transitòria, després de la qual es tornaria al
règim constitucional, i Primo de Rivera va intentar institucionalitzar el seu règim per donar-li
continuïtat i permanència, a imitació del feixisme italià.
► 1926. La SANJUANADA. La política “africanista” i l’intent de reduir el nombre d’oficials va provocar revoltes
dels militars peninsulars, intent de cop d’estat militar, especialment els artillers (Weyler, Aguilera, ...), que foren
aturats pel govern.
► 1926. El nacionalisme català d’esquerres s’agrupa entorn a Francesc Macià i d’ESQUERRA REPUBLICANA,
intenta una invasió d’Espanya des de França (Prats de Molló).
► 1927. PROTECTORAT MARROQUÍ en mans espanyoles i pacificat durant els 25 anys següents.
► 1927. Creació ASSEMBLEA NACIONAL CONSULTIVA de caràcter corporatiu, en teoria organisme encarregat
de fer les lleis, membres de la Unión Patriótica escollits a dit pel poder (res de sufragi universal, que va quedar
oblidat del tot). Primo convoca un PLEBISCIT sobre la seva política: no es podia fer campanya en contra i, per
suposat, guanyà l’aprovació a la seva política. Martínez Anido, com a ministre de Governació de la Dictadura de
Primo, prohibeix els sindicats més radicals (anarcosindicalistes i comunistes prohibits).

TEMA 10.B. DICTADURA PRIMO DE RIVERA

TEMA 10.B. DICTADURA PRIMO DE RIVERA

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Ähnlich wie TEMA 10.B. DICTADURA PRIMO DE RIVERA

Ähnlich wie TEMA 10.B. DICTADURA PRIMO DE RIVERA (20)

Mehr von Assumpció Granero

Mehr von Assumpció Granero (20)

Kürzlich hochgeladen

Kürzlich hochgeladen (8)

TEMA 10.B. DICTADURA PRIMO DE RIVERA