1. Retalls de Turquia

2. Turquia. Resulta difícil trobar les paraules adients per poder descriure-la i és que per molt bo que un sigui escrivint no es pot arribar a descriure amb paraules aquest país tan exòtic i singular. A més, estic convençuda que cada persona descobreix Turquia d’una manera diferent i molt personal. Jo la veig com una terra màgica, misteriosa i al mateix temps alegre. Els carrers plens de gent t’acullen i et donen la benvinguda de manera que no et sents lluny de casa tot i estar a milers de quilòmetres del teu país. El menjar i les olors intenses t’aporten un ventall immens de sabors i sensacions. No hi ha res millor que amb la panxa ben buida degustar un deliciós “durum” farcit de vedella mentre passeges per l’acolorida Istanbul. I si et quedes amb gana sempre pots anar al basar de les espècies i tastar alguns dolços de festucs o asaborir el tradicional te de poma. Vagis per on vagis els turcs et saluden i et somriuen cordialment. Són amables i respectuosos i sempre et fan un lloc per poder gaudir de l’estada i compartir els bons moments. Sempre estaré disposada a tornar-hi. Maria Fallada

3. Crec que la millor experiència com a viatger me l’emporto del Gran Basar ja que va ser el primer moment en què no em vaig sentir com un turista qualsevol, sinó que en creia ser com un d’aquells homes turcs que intentaven fer el millor negoci. Feia fred i nevava, cosa que convertia aquella ciutat en un lloc acollidor. En arribar al basar i veure aquella infinitat de botigues em vaig quedar impressionat. Voldria destacar la meva primera compra ja que vaig començar a regatejar el preu com un novell i amb un cert nerviosisme perquè era una cosa nova per a mi; a mesura que comprava coses ja m’anava acostumant a l’art del regateig, fins que al final ja ho feia amb una naturalitat total. Em vaig emportar una petita decepció perquè pensava que hi trobaria de tot i no va ser així. Però sens dubte, sempre ho recordaré com a una experiència molt autèntica i inoblidable. Guille Ballester

4. El vent gèlid em congela els sentits mentre els flocs de neu constants comencen a quallar, emblanquint aquest paisatge exòtic. Ens endinsem en un mercat anomenat el basar de les espècies on els objectes prenen forma i color, una immensitat de fragàncies i noves olors volen al meu voltant, i una sensació de benestar i d'acollida s'apodera progressivament del meu cos. Inconscientment em deixo portar per aquells flaires, objectes i colors que desperten una gran intriga dins meu. (...) De sobte, un vianant em dóna un cop al braç i torno a la realitat, aixeco el cap i no veig ningú conegut, m'he perdut al mig d'un carreró de Turquia.Pau Vila

5. Ja estàvem instal·lats a l’hotel on passaríem tres nits seguides i la majoria de nosaltres esperava amb ganes que, per fi, arribés el dia que anéssim al Gran Basar. Vam començar el dia visitant els dos edificis més importants de Turquia: la Mesquita Blava i Santa Sofia. Era un espectacle entrar en aquests dos edificis, una sensació de molt d’espai envaïa el teu cos. Santa Sofia és considerava una de les meravelles del món i és veritat. Veure amb els teus propis ulls la immensitat d’aquest edifici, estar-hi a dins i poder comprovar-ne tu mateix la profunditat i l’alçada, no té preu. Aquesta obra és visitada per molts turistes al llarg de l’any: nosaltres que hi hem anat a l’època de l’any que fa més fred, ens vàrem trobar moltes persones que desitjaven contemplar Santa Sofia. Les mesquites són tan grans perquè la religió musulmana obliga els seus seguidors a resar cinc vegades al dia. Després d’aquestes visites, en Senol, el nostre guia, ens va dir que podríem anar a escalfar-nos en un lloc tancat ja que era l’hora de dinar. A la tarda vàrem anar a visitar el Gran Basar. Hi havia moltes botigues plenes de color i de vida. Quan miraves un carrer et semblava que era el mateix per on havies passat abans. Quaranta mil botigues de tot tipus de complements i coses. Un veritable espectacle. Guillem Bosch

6. Tots teníem mínimament una idea de com seria el Gran Basar, jo me l’imaginava gran, de dimensions espectaculars, per on et podies perdre molt fàcilment. Les fotografies que havia vist el presentaven com un lloc càlid i molt acolorit. Quan per fi, el segon dia d’estar a Istanbul vàrem anar al Basar, el neguit de poder comprar tot i més a molt bon preu va començar a apoderar-se de mi. La primera impressió que vaig tenir en entrar per les portes del mercat va ser una mica decebedora, només veia un carrer on l’única cosa que venien eren penjolls i polseres. A mesura que m’hi endinsava i que em perdia pels carrers de les botigues, les meves visions deixaven en ridícul les fotografies que havia vist a Barcelona. En la primera paradeta en què vam aturar-nos, volíem comprar una samarreta de futbol. El venedor ens la venia molt cara, i després d’un cert temps de negociació ens va abaixar el preu, però no el suficient com per decidir-nos a comprar-la. Vàrem seguir caminant i realitzant les nostres compres. Caminant pel Basar vam veure una tenda de cuir on venien un cinturo del qual em vaig enamorar. Quan el venedor em va dir el preu em vaig quedar parat, era caríssim. Li vaig dir que com a molt li donava 20 lires (moneda turca) i em va dir que no. Vaig marxar. El venedor em va dir que si hi tornava l’endemà em deixaria el cinturó per 5 lires. Hi vaig tornar i vaig poder treure el cinturó per 15 lires, un preu més que raonable. Ha estat un viatge increïble, el Basar m’ha deixat meravellat. ArturRivera

7. Istambul és un punt de contacte entre dos continents i dues grans cultures com l’occidental i la musulmana. Gràcies a la seva posició estratègica ha resultat ser un gran indret comercial, on les dues cultures han fet molts intercanvis al llarg de la història, i aquesta tradició comercial de la ciutat es veu fortament reflectida en el Gran Basar. Aquest mercat situat al centre de la capital cultural turca és un lloc curull de colors i de vida. Els crits dels botiguers dominen en aquell ambient de comerç i tots intenten cercar turistes innocents per a poder vendre els seus productes, els criden l’atenció parlant en el seu idioma i després es guanyen la seva confiança per a incitar-los al consum. Tot un art. Aqusta tradició comercial de la ciutat també es veia plasmada en el Basar de les espècies, on les olors de tot tipus de condiments feien d’aquest mercat un espai màgic pels sentits. La llarga tradició comercial de la ciutat ha donat un gran potencial econòmic al país que disminueix la seva mala fama i crea molt interès per als turistes. Adrià Blanco

9. Els últims tres dies del viatge a Turquia vam ser a Istanbul, una ciutat que té més turisme i protagonisme que Ankara, la capital. El motiu pel qual té tanta importància és la seva riquesa cultural. Té 3.000 mesquites, entre elles Santa Sofia i la mesquita Blava, les dues més importants, però deixant de banda les relíquies que hi ha, personalment em van impressionar els dos basars. En primer lloc, el Gran Basar té 4.000 carrers. Allà s’hi pot trobar qualsevol cosa de diversos colors i materials. A mesura que anàvem passejant, es podien sentir diversos sons provinents de les mesquites, era el muetzí que cridava els fidels a l’oració, i també els venedors que hàbilment deien qualsevol cosa per captar la nostra atenció. En segon lloc, el Basar Egipci, més petit, però també s’hi pot trobar qualsevol cosa, tot i que, a diferència del Gran Basar, hi ha espècies i tot tipus de tes, per això també és conegut com el basar de les espècies. El més sorprenent són les diverses olors i la presentació de les espècies ja que és com un mosaic de colors i textures diferents. Les passejades que vam fer pels dos basars van provocar cansament però alhora alegria. No només per les compres fetes i l’èxit regatejant, sinó per la comunicació establerta entre el venedor i nosaltres per una banda, i l’entusiasme de veure objectes i llocs nous, per l’altra.. Norma Pedemonte Rubió

10. Feia temps que no passava tant de fred. Aquell dia va nevar com mai i Istanbul va quedar submergida sota una boirina freda. Els llocs més emblemàtics de la ciutat prenien un aire gèlid, però ni el fred, ni l’aire, ni la neu, ens van impedir gaudir la ciutat. Després d’un matí gelat i cansat, vam parar a dinar en un dels restaurants que en Senol, el nostre guia, coneixia. El menú era bastant previsible: de primer sopa de llenties (a més d’un se’ns va quedar la cara de pedra en veure que de primer tornava a haver-hi aquella sopa...), de segon arròs amb pollastre i de postres, dolços típics de Turquia. Després de recuperar forces amb el dinar, vam dirigir-nos al que seria per a mi el millor lloc del dia: el Gran Basar. Tenia tres hores per endinsar-me en un “submón” dins la ciutat. A més, era l’únic lloc (a part de l’hotel) on em trobava mitjanament calenta, sense neu pels cabells ni les botes xopes gairebé fins als genolls. L’olor era diferent, una barreja de gustos que no havia olorat mai. Era com endinsar-me en un lloc ple de milers de coses que sempre eren les mateixes, però que cada una tenia el seu encant especial. Milers de colors, d’olors, diversitat de cultures, etc. El mercat era tan gran i complicat que passava per un carreró, i al cap d’una estona semblava que hagués tornat a passar per allà un i un altre cop, com un laberint sense sortida, un laberint de cultures immens.

11. Tot i això, l’experiència més especial va ser el contacte amb els venedors turcs, amb la gent d’allà. El regateig era constant. Era com entrar en una mena de joc (seguint les seves normes, és clar) , on el preu final no semblava arribar mai, i que per ser de Barcelona, amb un “Mesi, Mesi” dels seus, ja et tenien posat dins la butxaca amb un preu especial. I és que aquesta gent viu d’això, han d’estar preparats per tot, fins i tot els més atrevits podien dir algunes paraules en català. Passejant i comprant, les tres hores lliures em van passar massa ràpid. Ens vam tornar a trobar tots a l’hotel a l’hora de sopar, i per variar, tornava a haver-hi sopa de llenties. A la nit continuava nevant i fent fred i, tot i que disposàvem de més temps lliure, nosaltres vam preferir veure el partit del Barça- Arsenal. Aquell dia va ser el més fred de tots i el més cansat però també va ser el que més em va agradar ( i em sembla que podria generalitzar). Tinc capturades al cervell un munt d’imatges, vivències... i un munt més encara per recordar. Però tot això no és ni una enèsima part del que podria haver explicat de tot el que vam fer, dels millors moments, dels records que quedaran allà, dels somriures..., simplement són petits retalls del nostre viatge. Núria Garcia Alibau

12. El segon dia que vam ser a Istanbul va nevar. El dia anterior ja havia començat a nevar i vam poder fer un breu passeig pels voltants de l’hotel després d’haver-nos allotjat. Aquell segon dia a Istanbul el recordarem tots com el dia de més neu, més fred i més vent. Coincidia que era el dia que anàvem a visitar la mesquita Blava, Santa Sofia i el palau de Topkapi. El camí que fèiem per desplaçar-nos de visita en visita se’ns feia interminable. Teníem els peus i les mans glaçades, però va valer la pena passar aquests moments de fred perquè la mesquita Blava i Santa Sofia em van semblar impressionants. La mesquita Blava, la vaig trobar preciosa, de colors vius. Santa Sofia era enorme i el seu interior era més semblant a una església, en canvi, la mesquita Blava tenia en el seu interior totes les característiques d’una mesquita. Malgrat que la neu i el fred dificultaven el nostre passeig, la neu va deixar a Istanbul un paisatge blanc que feia molt de temps que no es contemplava. Per una part sí que hem tingut sort de poder admirar en primera persona Istanbul nevada, la neu fa el paisatge i els edificis més bonics. Clara Roig

13. De sobte, un collaret turquesa molt senzill però preciós va captar tota la meva atenció. El noi de la parada no era com els altres que no callaven intentant encolomar-me coses a preus altíssims, sinó que no deia res, i això va fer que em quedés mirant el collaret durant molta estona sense adonar-me’n. Aleshores, en girar-me els meus companys ja no hi eren. Vaig començar a mirar ràpid per tots cantons però res, només veia venedors intentant atraure la gent sense cap mena d’escrúpols, gent emprovant-se i desemprovant-se, gent regatejant,... però no veia ningú conegut. Un neguit anava augmentant dins meu cada cop més de pressa fins que em vaig adonar del moment que se m’havia presentat, la possibilitat de conèixer jo sola un món totalment desconegut. Vaig decidir perdre la por i tirar endavant per seguir descobrint passadissos inacabables del Gran Basar, gaudint d’una llibertat absoluta. Parlant amb gent simpàtica que m’explicava qualsevol historieta interessant i deixant-me portar per la curiositat. Aquesta experiència de la qual vaig poder gaudir és el millor record que m’emporto de Turquia. Marina Gabarró

14. Era l’últim dia del viatge. Tots ens ho havíem passat tan bé que no teníem ganes de marxar. A les dotze havíem d’estar a l’aeroport. Per acabar de veure bé la ciutat vam decidir anar a veure la cisterna de Yerebatan abans d’anar a l’aeroport. Tots els dies anterior va ploure i va nevar a Istanbul, però just l’últim dia va començar a millorar el temps, això encara ens va provocar tenir menys ganes de marxar. Vam arribar fins a la cisterna. Només entrar ens vam quedar impressionats de la seva grandària. Mentre baixàvem les escales vam veure la gran quantitat de columnes. Ens hi vam anar endinsant passant per unes fustes construïdes entre les columnes. A sota l’aigua estava plena de peixos i monedes que tira la gent quan demana un desig. Al fons de tot hi havia la medusa. Quan vam sortir de la cisterna vam pensar que ja s’havia acabat el fantàstic viatge ja havia arribat l’hora de marxar cap a l’aeroport i tornar de nou a Barcelona. És ben curiós, molt mesos preparant el gran viatge i ens va passar volant. AmyChavarre

15. Un toc d'escalfor entre la pluja.En un primer moment ens vam mirar tots estranyats quan ens van dir que ens apugéssim els pantalons fins l'alçada dels genolls i que entréssim a l'aigua. Érem a Pamukkale. Alguns els hi va costar entrar a les basses, cosa que no era estranya perquè feia un fred terrible i la pluja no cessava.Vaig observar al meu voltant i em vaig adonar que tots ja eren a l'aigua gaudint d'aquella agradable escalfor de l'aigua termal de les basses de Pamukkale.Va ser a Pamukkale on vaig gaudir més, on vaig tenir una fantàstica sensació ja que sentia que jo havia d'estar en aquell precís instant en aquell lloc exacte. Em sentia petita entre la majestuositat d'aquelles muntanyes de calç. Carla Bermejo

16. Amb l’esperit viatger vam volar cap a Turquia un quatre de març de 2011. Un viatge especial d’aquells imaginats des de fa molt de temps, com un somni fet realitat. Un viatge ple de vivències a cadascuna de les ciutats explorades. El viatge va acabar però encara avui, en mirar les fotografies, puc percebre les sensacions que em van transmetre aquelles persones. Recordaré sempre les olors de les espècies apilades com sorra del desert, olors que encara ara m’arriben si tanco els ulls i en plena solitud imagino el gran basar. Recordaré també l’ acollida d’aquells homes: potser la seva humanitat o alguna cosa inexplicable que feia que em sentís atreta i no tingués por d’allò desconegut. Recordaré els carrers, les cases, les botigues, el fum del tabac de les ‘shishes’, el color dels jardins i de les belles mesquites, els crits del basar, algunes paraules dites a cau d’orella, la melodia d’una cançó, el so de la càmera en prémer per fer una fotografia impressionant i el sabor de les postres més dolces que mai a la vida havia tastat. Potser el que més m’entristeix és la impotència de no poder aferrar-me als records per sempre, aquests se n’aniran per donar pas a uns altres, bons o dolents, però uns altres. Rocío Ruiz

17. A quarts de cinc arribàvem a Istanbul. Cansats de tant autocar ens endinsàvem en aquella ciutat tan exòtica i diferent a tot el que havíem visitat fins aleshores. Nevava fet que feia encara més espectacular l'arribada i mostrava la ciutat amb més encant. Miràvem amb entusiasme per la finestra durant el trajecte fins arribar a l'hotel contemplant la ciutat enfarinada. Una vegada instal·lats vam sortir a fer el primer tomb per la ciutat. Caminàrem en grup fins arribar a la “Mesquita Blava” on ens vam dispersar en grups petits disposats a descobrir els racons de la ciutat. Pujàvem pel carrer del tramvia, feia fred però el caliu de la gent feia més agradable la passejada. El carrer estava ple de botiguetes que donaven vida i color quan ja començava a fer-se fosc. Caminant, caminant, vam arribar quasi sense adonar-nos-en al “ Gran Basar”. Ens vam fixar en el nom de la porta, Gate 5, per sortir després pel mateix carrer, i ens vam decidir a entrar en aquell laberint. Aquell recinte era immens i estava ple de carrerons inundats de gent i botigues.

18. Estava eufòrica aquell lloc era meravellós! Era ple de vida, llum i colors que contrastaven amb el clima fred que feia fora d'aquell recinte cobert. Les botigues captaven la meva atenció i em deixava portar per les olors, la veu dels dependents que cridaven, l'emoció de regatejar, etc. Vagàvem pel basar sense cap destí. Arribava un moment que tots els carrers semblaven iguals i fins i tot crec que fèiem voltes en cercle passant pel mateix lloc tota l'estona. Era el primer dia que anàvem al basar i tot i que no volia comprar res, vaig provar de regatejar per anar temptejant la situació. Era divertit, quasi sempre aconseguia el preu que em proposava però al final resultava cansat i a vegades alguns botiguers acabaven enfadats i havíem de sortir escopetejades. Era tard, les llums començaven a apagar-se, la gent marxava...Sortíem del “Gran Basar” i el fred tornava, un fort aire gèlid em colpejava la cara. De tornada a l'hotel vam sentir la crida del muetzí per anar a resar que ressonava per tota la ciutat. La Mesquita Blava estava il·luminada i coberta amb un dit de neu; tot plegat era espectacular. Vaig arribar glaçada i cansada a l'hotel però també amb una molt bona impressió de la ciutat d'Istanbul. Clàudia Porredon

19. Després de visitar ciutats importants i antigues i després d’algunes hores d’autocar acompanyats pel fred i la neu, arribàvem a la gran ciutat, a Istanbul. Era de nit i nevava. Veure Santa Sofia i la Mesquita Blava il·luminades era un regal. Perdre’s per aquells carrerons entre la infinitat de botigues va ser una experiència magnífica. Istanbul és un lloc amb continu moviment, de vivacitat, de color i olors. També fa de vegades una certa sensació de caos i descontrol. És una ciutat cultural, que concentra multitud de restes arquitectòniques i històriques com la Mesquita Blava, Santa Sofia, el Palau Topkapi, el Gran Basar… A part de la Mesquita Blava, a Istanbul hi ha una quantitat enorme de mesquites i són un espectacle visual, tant pel seu significat religiós com arquitectònic. Les visites a aquests lloc ens van donar a conèixer la cultura del país, vam poder aprendre moltes coses que no sabíem, que ens van impactar. Després de veure tots aquests Increibles monuments vam poder experimentar una vivència especial. El Gran Basar era ple de moviments, podies trobar-hi de tot: les tonalitats, els colors, la gent… tot tenia un encant especial que feia vibrar. Istanbul va ser el moment del viatge més impactant i va suposar una experiència inoblidable. Laia Sanz

20. Tot estava nevat i des de l’autocar es podia veure el goig que feia la ciutat d’Istanbul, semblava com si totes les imatges que captaven els nostres ulls fossin extretes d’una pel·lícula; llàstima del fred que feia… Primer de tot vàrem fer un seguit de visites culturals per la ciutat. Vam veure la Mesquita Blava, el Palau Topkapi i Santa Sofia. Va ser un matí molt intens ja que ens varen explicar un munt de coses molt interessants i vam gaudir d’unes visites fantàstiques; vàrem gaudir moltíssim, tot era preciós, i més amb el toc artístic de la neu. A la tarda vàrem tenir temps lliure destinat al Gran Basar. Era enorme i els carrerons i l’ambient turc, impressionants. Va ser molt agradable descansar per allà ja que cada cop veies coses diferents i a la vegada veies la vida dels turcs. Cada paradeta, cada olor, cada detall, cada espècie… tot era molt bonic. A més vàrem poder disfrutar de coses que a Barcelona no tenim. I per finalitzar un dia tan cansat, què era millor que anar de cap al llit i descansar?