1. HISTÒRIA DE LA
FILOSOFIA
2n de Batxillerat

2. Filosofia cosmològica
Els presocràtics

3. 1. Pas del mite al logos
 Es produeix al segle VI aC quan a Milet neix una classe
social rica amb temps per reflexionar
Mite Logos
Antropomòrfic Abstracte
Imaginació Raó
Causes sobrenaturals Causes naturals
Màgia i ritual Ciència, filosofia i tècnica

5. 2. Naturalesa en el pensament grec
 Es vol explicar la natura des de la natura
(causes immanents)
 Tots els éssers són diferents però tenen una cosa
en comú que és l’origen de tot (concepte de
matèria)

6. 3. Els milesis
 Tales: αρχή = aigua
 Anaximandre: αρχή = àpeiron
(indefinit)
 Anaxímenes: αρχή = aire
(pneuma)
Tales→ Hilozoisme: tot està ple de vida

7. 4. Pitagòrics
 Caire mistèric i sectari
 Influència orfista (metempsicosi, transmigració d’ànimes)
 αρχή = nombre (causa formal de la φύσis )
 La 4a dimensió és l’existència
 El sol és una intel·ligència central
 10 és un nombre màgic (tots els nombres surten d’1,2,3 o 4 i
sumats fan 10, teraktýs)
2
=?
$~¬§¤ĞЩ∂!!!

8. 5. Heràclit d’Efes
 Personatge melancòlic
 Va escriure “perifiseu”
 Teoria del coneixement (epistemologia)
Sentits Moviment Multiplicitat
= =
Raó Veritat Unitat d’allò múltiple
“Panta rei”(tot flueix)
“La guerra és el pare de totes les coses”
“Ningú no es banya dues vegades en el mateix riu”

9. Teoria d’Heràclit

10. 6. Parmènides d’Elea
 Influència pitagòrica
 Els sentits només ens enganyen
 La realitat resideix en la raó
 El moviment és una il·lusió dels sentits
Sentits Moviment/canvi Multiplicitat Aparença Opinió
= = = =
Raó Immutabilitat Unitat Realitat Veritat
“L’ésser és, el no ésser no és”
L’ésser és un tot, tot el que existeix, i per tant si l’ésser canvia ja no és i això és impossible

11. Poema de Parmènides
Proemis: Introducció al·legòrica sobre el pas de la nit
Proemis
(ignorància) a la llum (coneixement)
Poema Via o camí de la veritat: camí del filòsof que condueix al
coneixement Indivisible
Si el no ésser no és => L’ésser és
Immutable
Etern
Via o camí de la opinió: És el món experimentat pels sentits, amb
canvi, esdevenir I multiplicitat. La persona que es guia pels sentits
està en el nivell de la ignorància (és el cas dels presocràtics).
Parmènides és el pare de l’ontologia (estudi de l’ésser en si mateix).
La via de la opinió és el camí d ela ignorància on transiten els humans
que entren en contínua contradicció aparença-realitat

12. 7. Filòsofs pluralistes
 Combinen Heràclit i Parmènides (sV i VI aC)
 Inf. Parmènides: Alguna cosa roman inalterable
 Inf. Heràclit: La phýsis està en moviment
 Arkhé múltiple (4 elements)
 Phýsis = combinació dels arkhés

13. 7.1.Empèdocles d’Agrigent
 Arkhé de 4 elements que es combinen sense perdre la unitat

14. 7.2. Anaxàgores de Clazòmenes
 Tot està format per infinits elements
 Arkhé= spérmatas o homeomeries
 Nous és la causa motriu creadora de l’univers
Spèrmata → alguna cosa ho ha de canviar→Nous→Transmet moviment→plantejament mecanicista
“Tot està en tot”

15. 7.3. Atomisme
 Leucip va ser l’iniciador i Demòcrit el deixeble
ÉSSER BUIT MOVIMENT
Consubstancial als àtoms
Dividit en partícules materials i
indivisibles (àtoms)
ÀTOMS (qualitativament igual, quantitativament diferents)
Les diferències macroscòpiques tenen el seu origen en diferències microscòpiques
Qualitats primàries (objectives): pròpies de l’objecte en sí
Qualitats secundàries (subjectives): experimentades per la percepció (depenen de
l’acte de percepció del subjecte que les capta)

16. Filosofia antropològica
Sòcrates i els sofistes

17. 1. Introducció
 Al s. V. arriba la democràcia a Atenes (Pèricles)
Paral·lelisme αρχή (arkhé) → νόμος (nomos)
o isomorfisme φύσις (phýsis) → πόλις (polis)
Sòcrates Savi Veritat Realitat Àmbit filosòfic
= = = =
Sofistes Mestres Opinió Aparença Àmbit científic i filosòfic

18. 2. Els sofistes
 Pensàven que la virtut es podia ensenyar
 Teoria relativista
 Ètica basada en opinions
 Els ciutadans es reuneixen a l’ecclesia
 Ensenyen com ascenir socialment
 Sòcrates s’hi oposava (la veritat no pot ser subjecte d’elitisme)

19. Característiques de la sofística
 Relativisme: hi ha tantes veritats com punts de vista
Relativisme
 Subjectivisme: Comprensió del món des d’un punt
Subjectivisme
de vista
 Indiferència moral i religiosa: Es pot canviar de
moral segons l’interès
 Escepticisme: Qüestionament de la realitat
 Materialisme: Basat en coses perceptibles

20. 3. Sòcrates
Mort de sòcrates

21. 3.1. Biografia
 Origen humil
 Jove amb inquietuds
 Es va allistar a l’exèrcit i va lluitar al
Peloponès
 La lluita Atenes-Esparta li fa pensar que
hi ha una inferioritat mental, donant la
culpa als sofistes
 Ànitos i altres sofistes el van acusar
d’Asebeia, impietat (crítica als déus)
 Va ser executat amb sicuta tot i haver
tingut la possibilitat d’escapar

22. 3.2. El mètode socràtic
a) Conceptes universals: formulacions generals aceptades per tothom
com a veritats racionals. Sòcrates parteix de la base que la unitat està en
la ment humana
b) Raonaments inductius: La manera d’arribar als conceptes universals és
a partir d’experiències concretes, reflexionant sobre allò que és particular
i elevant la reflexió cap a nocions més elevades (inducció). La base del
mètode socràtic és el diàleg entre dos interlocutors al voltant d’un tema
principalment moral
c) Mètode dialèctic

23. Desenvolupament del mètode dialèctic
a) Ironia
 S’argumenta que no se sap res del que es va a investigar i que s’espera
aprendre a partir de la conversa.
 Sòcrates fa preguntes sobre l’argument defensat i mica en mica va
desintegrant la opinió defensada i augmentant la inseguretat de
l’interlocutor.
 El resultat final d’aquesta és l’estat d’aporia (απορíα), que és un estat
d’indefinició. Arribar a l’aporia és admetre que hom és ignorant, és el
primer pas a la veritat i la saviesa.

24. Desenvolupament del mètode dialèctic
b) Maièutica (μαιευτικη)
 Procés ascendent del
mètode dialèctic
 Condueix a l’interlocutor
mitjançant preguntes al
coneixement, definció
universal o veritat
Sòcrates va fer deduir a un
esclau el teorema de Pitàgores
“Només sé que no sé res” (aporia)

25. Mètode socràtic

26. 3.3. Ètica socràtica
 Intel·lectualisme ètic: Si coneixes la veritat (definició
universal) actuaràs conforme a ella, és a dir, serà
bona una acció si qui la fa coneix què és la bondat
 Eudemonisme moral: És la finalitat que persegueix
qualsevol acció humana. L’ésser humà en les seves
accions persegueix assolir la felicitat. Aquesta
felicitat, per Sòcrates, s’aconsegueix a través de la
virtut (equilibri cos-ànima, harmonia que ens fa
feliços)

27. Dates
 Tales (640-546 aC)
 Anaximandre (610-547 aC)
 Anaxímenes (588-524 aC)
 Heràclit (540-480 aC)
 Parmènides (s. IV/V aC)
 Empèdocles (483-430 aC)
 Anaxàgores (499-428 aC)
 Leucip (s V aC)
 Demòcrit (460-370 aC)
 Sòcrates (470-399 aC)

28. S ELE
Plató
Un filòsof clau

29. 1. Biografia i obres
Influències principals:
 Heràclit (a través de Cràtil)
 Parmènides
 Pitagorisme (per via d’Arquites de Tarento)
 Sòcrates

30.  Molt influit per Sòcrates, sobretot per la
seva injusta mort
 Fa diversos viatges a Siracusa on intenta
provar el seu model d’estat
 Tracta tota classe de temes
 Les seves obres són de forma dialogada

31. Períodes
 De joventut o socràtic
Apologia de Sòcrates, Ió, Critó, Protàgores, Laques, Lisis, Eutifró. Qüestions morals
 De trancisió o antisocràtic
Gòrgies, Menó, Eutidem, Hippies Menor, Cràtil, Hippies Major. Problemes metafísics
 Madur
Banquet, Fedó, República, Fedre
 Últim període
Parmènides, Teetet, Sofista, Polític, Timeu, Críties, Fileb, Lleis. Autocrítica

32. 2. La teoria de les idees

33. Del conceptualisme socràtic al
realisme ontològic de les idees
 Conceptualisme socràtic: Concepte
intersubjectiu que està a la ment
 Plató: La veritat és objectiva i té una
entitat pròpia
Idea Idea
intersubjectiva
universal
Idea amb entitat pròpia
Ment

34. Característiques de la teoria de les
idees
Sensible: Realitat en constant esdevenir, en
canvi, mutabilitat, és el món de l’opinió de les
coses. Té una gran influència heraclitiana
MÓN
BÉ, UNITAT Intel·ligible: Realitat de les idees a la qual
arribem des de la raó, on es troben les coses
autèntiques, que no canvien, immutables i
eternes. És el món de la ciència i la veritat
DISCREPÀNCIA

35. Representació
BÉ
IDEES DELS VALORS
MÓN INTEL·LIGIBLE IDEES MATEMÀTIQUES
Concepte de bolet
(cosmos noetós) IDEES DE LES COSES
MÓN SENSIBLE
COSES SENSIBLES
(cosmos oretós)

36. El món sensible
 Heraclitià (canvi, moviment, esdevenir…)
 Només en podem fer doxa (opinió)
 Explicat a Timeu
 Mite de la creació del món

37. Mite de la creació de l’univers
IDEES EXEMPLARS
Són la realitat, la única realitat que
sempre ha existit, els models de tot
DEMIÜRG
Es troba per sota de les
idees i és la causa eficient
que ordena l’univers
JORA
És la causa material de tot, ilimitada, la matèria
primera que pren forma quan es delimita seguint
el model de les idees exemplars

38. El món intel·ligible
BÉ
VALORS MORALS
I ESTÈTICS
RELACIONS
MATEMÀTIQUES
IDEES DE LES COSES SENSIBLES

39. Relació de les idees i les coses
Participació (méthexis): Les coses participen
en diferents graus de les idees
Relació de
les idees i
les coses
Imitació (mimesis): Les coses imiten les idees
en quant a que són copies imperfectes d‘elles
“Plató distingeix els termes [mimesis i méthexis], utilitzant mimesis per l’art i
la poesia que, per ell, imiten les coses. La méthexis, per contra, indica que les
coses per elles mateixes participen de les idees, com l’artesà que fabrica
objectes que participaran més o menys e la idea”
Patrick Chatelion Counet

40. 3. Teoria platònica del coneixement
Símil de la línia (correspondència ontològica-gnoseològica)
GRAUS D’ÉSSER GRAUS DE CONEIXEMENT
ARKHAÍ NOESI
Episteme (ciència)
Món intel·ligible
Arquetips, idees Coneixement
intel·ligibles superiors
intuïtiu
MATHEMATIKÀ DIANOIA
Objectes de les
PAIDEIA
PAIDEIA
Coneixement
matemàtiques, idees
intel·ligibles inferiors discursiu
DSOA PISTIS
Món sensible
Objectes sensibles Coneixement
Doxa (opinió)
sensible
EIKONÉS EIKASIA
Ombres, reflexos Conjectura

42. La dialèctica
 En Sòcrates és el mètode per arribar al
coneixement
 En Plató té un doble sentit
- Mètode per arribar al coneixement
- Ciència de les idees absolutes

43. Ascendent (sinagogué): Procés racional que condueix a
la ment humana des dels conceptes relatius a les idees
absolutes mitjançant la conciliació d’arguments oposats
(trivé, fricció de cervells)
Dialèctica
Descendent (diàiresi): Visió sinòptica de la realitat de les
coses a la llum de les idees absolutes en l’estat de la
noesi
Matemàtiques: Ciència de la mesura relativa
(es fa en l’estat de dianoia)
Ciències
Dialèctica : Ciència de la mesura absoluta
(es fa en l’estat de noesi)

44. Altres vies per al coneixement
 L’amor platònic: Per Plató, l’amor és amor a la bellesa, i es va
ascendint fins a contemplar la idea de bellesa.
Bellesa física
(cos)
Bellesa interior
(ànima)
BELLESA
(idea)
 Reminiscència (anàmnesi): L’ànima humana ha viscut al món
intel·ligible abans de néixer, ha vist les idees i per tant només les
ha de recordar mitjançant la paideia

45. El mite de la caverna
 Els esclaus estan encadenats al mur
 Un d’ells s’allibera i avança cap el foc i s’adona
que el que veia eren ombres
 Continua avançant i passa de la doxa a
l’episteme.
 Comença a pensar en matemàtiques
 Surt a fora i la llum l’encega
 S’acostuma a la llum i contempla la veritat
 Quan torna a la caverna per aliberar els altres,
aquests l’acaben matant (com a Sòcrates)

47. 4. Doctrina de l’ànima
 Tractada a l’obra “Fedó”
 Explica simbòlicament la naturalesa de
l’ànima amb el mite del carro alat

48. El mite del carro alat
Les ànimes es troben al món
intel·ligible i quan els cavalls es
descontrolen i l’ànima no és prou
pura, cauen al món sensible.
La unió de cos i ànima és accidental i temporal
El cavall blanc es pot dominar i representa les passions nobles
El cavall negre és desobedient i representa les males passions
L’àuriga és l’ànima, que ha d’aconseguir guiar els dos cavalls

49.  Ànima concupiscible: Seu de les
passions innobles (instints primaris),
representada pel cavall negre. Es troba en
el baix ventre i la seva tendència és la
desmesura. La virtut que la pot contenir
és la temperança.

50.  Ànima irascible: Seu de les passions
nobles (força, impulsivitat, impetuositat),
representada pel cavall blanc. Es troba en
el tòrax (el seu òrgan és el cor) i la seva
tendència és la ira. La virtut que la pot
contenir és el coratge.

51.  Ànima racional: Seu del pensament
reflexiu i crític propi de la filosofia,
representada per l’àuriga (part més
material de l’ànima). Es troba al cap i la
seva virtut és la prudència i la justícia. És
considerada immortal.

52. Tipus d’ànima
Concupiscible Irascible Racional
Instints primaris Passions nobles Pens. reflexiu
Cavall negre Cavall blanc Àuriga
Baix ventre Tòrax Cap
Desmesura Ira Prudència i justícia
Temperança Coratge

53. Paral·lelisme entre teoria del
coneixement i de l’ànima
 La justícia és la virtut de l’ànima i
consisteix en aconseguir l’equilibri entre
les tres ànimes gràcies a la prudència i
orientació de l’ànima racional. Aquest
equilibri és l’harmonia de l’ànima.
CONCUPISCIBLE IRASCIBLE RACIONAL
EIKASIA PISTIS DIANOIA NOESI

54. Proves de la immortalitat de l’ànima
 Reminiscència: L’ànima ha contemplat les idees
absolutes, per tant, ha existit abans de néixer
 Participació en la idea de vida o automoviment: l’ànima
és el principi vital del cos i per tant participa en la idea de
vida. Si es morís, també participaria en la idea de mort, fet
que és impossible
 Simplicitat: L’ànima és una substància simple. La mort
significa descomposició i per tant l’ànima no pot morir
perquè és una, simple i no es pot descomposar
 Pels contraris

55. 5. Teoria política
Plató estableix una relació entre nivell de
coneixement i classe social, dient que cada
ànima és governada per parts diferents en
funció de l’ofici (classes socials naturals)
REIS És un sistema meritocràtic, cadascú fa la feina per la que està
FILÒSOFS preparat
GUARDIANS
o GUERRERS
COMERCIANTS o ARTESANS

56. Classes socials naturals
 Artesans o comerciants: És la classe
social dels treballadors que produeixen els
béns. Poden formar una família, però no
poden accedir als nivells més alts de la
societat. La funció de l’ànima que
predomina en els treballadors és l’ànima
concupiscible. Com que parteix de la
possibilitat de la metempsicosi, no és
injust, perquè si s’esforcen en una altra
vida poden arribar a ser reis. Plató concep
la societat com una màquina

57.  Guardians o guerrers: Són els defensors
de l’Estat, que han de lluitar per
salvaguardar l’ordre social. No poden tenir
família perquè tot l’esforç l’han de posar
en l’estat. La funció de l’ànima que domina
és l’ànima irascible. Poden accedir al
coneixement més elevat i a través d’unes
proves o examens poden arribar a ser reis
filòsofs. Han de tenir fills que són portats a
comunes.

58.  Reis filòsofs: Un o més guardians que
superen les provés d’accés i demostren el
seu nivell ètic i de coneixement poden ser
els governants de l’Estat. La part de
l’ànima que predomina és l’ànima racional
amb la prudència i la justícia com a
virtuts. No poden tenir família.

59. Artesans Guardians Reis filòsofs
Treballadors Defensors Governants
Família Fills No família
Ànima Ànima Ànima
concupiscible irascible racional

60. Les formes de govern
 MONARQUIA O ARISTOCRÀCIA
FORMES DECADENTS DE GOVERN
 TIMOCRÀCIA
 OLIGARQUIA
 DEMOCRÀCIA
 TIRANIA

61. “A menys que els filòsofs regnin els estats […] no hi
haurà, estimat Glaucó, la fi dels mals per als estats ni
tampoc, crec, per al gènere humà”
Plató. República

62. Plató pensa: Mai no hi haurà una constant
d’equilibri, doncs ens trobem en el món
sensible i tot està en continu esdevenir.
Així, no es podrà mantenir sempre la
monarquia (considerada per ell la millor
forma de govern) i s’esdevindran algunes
formes de govern decadents. Tot es
desequilibra quan els que han d’aplicar la
fórmula nupcial, que estableix quants fills
que han de tenir els guerrers,
s’equivoquen

63.  Monarquia o aristocràcia:
És la forma excel·lent de govern que ha de
tenir l’Estat platònic

64.  Timocràcia: Es tracta de la primera forma
de govern decadent. Quan la fórmula
nupcial no està ben aplicada hi ha un
empobriment de l’Estat que provoca una
pèrdua en la qualitat de l’ànima del
governant, que passa de la racional a la
irascible. La timocràcia és el govern de
l’honor. El timòcrata vol el bé per l’Estat
però amb uns mitjans que ja no són els
propis de la prudència de l’ànima racional.

65.  Oligarquia: La timocràcia degenera en
oligarquia quan comença a predominar
l’ànima concupiscible. L’oligarca es guia
pels desigs més baixos i les tendències
més egoistes.

66.  Democràcia: Quan el poble no pot resistir
la pressió dels oligarques, es rebel·la i els
elimina. Davant del buit de poder decideix
que la millor forma de govern és el govern
del poble. Per Plató és una de les pitjors
formes de govern perquè representa un
caos on tothom pot dir la seva i és mot
més fàcil la injustícia (Sòcrates va morir
durant un període democràtic)

67.  Tirania: Davant del desordre total que
representa la democràcia, el poble
decideix que sigui un membre del poble
qui assumeixi el govern. En aquest cas,
governarà el que té més força persuasiva i
el caràcter més autoritari. Aquest serà el
tirà, que governarà des del nivell més baix
de l’ànima. Al final, el poble el destituïrà i
es reinstaurarà la monarquia o
l’aristocràcia.

68. 6. Teoria ètica
 L’ètica platònica té un plantejament
socràtic i parla de:
 Intel·lectualisme ètic: Una acció és bona si qui
la fa coneix el bé
 Eudemonisme moral: El bé de l’ésser humà és
assolir la felicitat

69.  Virtut: Equilibri entre els plaers del cos i
els de l’ànima, és a dir, un entremig entre
os extrems en totes les qüestions morals
 Vida virtuosa: Vida mixta de plaers i
coneixements equilibrats per l’ànima
racional i que porta a la felicitat

70. Quadre sinòptic de la filosofia
platònica
TEORIA DEL
TEORIA DE LES IDEES TEORIA DE L’ÀNIMA
CONEIXEMENT
(Metafísica)
(Epistemologia)
ÈTICA
POLÍTICA

71. Examen selectivitat 2005
Cal, en efecte, que l’home exerciti la seva comprensió basant-se en el que anomenem «idea»
i que procedeixi a partir de percepcions múltiples vers una única cosa assolida per mitjà del
raonament. I això és, certament, la reminiscència del que en altre temps la nostra ànima va
veure mentre caminava al costat de la divinitat, contemplant des de dalt les coses que ara diem
que «són» i enlairant la mirada vers el que realment «és». Per això justament la ment del filòsof
és l’única que [...] en la mesura que li és possible, sempre roman, gràcies al record, al costat
d’aquelles coses que fan que una divinitat, perquè no s’aparta d’elles, assoleixi el seu caràcter
diví. Per tant, només l’home que sap fer un bon ús d’aquests records i s’inicia contínuament
en els misteris perfectes, aconseguirà ser realment perfecte. En defugir les preocupacions
humanes i apropar-se a allò que és diví, aquest home es converteix en objecte de menyspreu
per part de la multitud, com si fos un pertorbat, però la multitud ignora que està posseït per un
déu.
PLATÓ, Fedre, 249d

72. Preguntes:
1. Expliqueu breument —al voltant de 40-80 paraules— les idees principals del text i
com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2. He omès aquesta pregunta perquè és un veritat o fals que no existeix en el model actual
d’examen de selectivitat [3 punts]
3. Caracteritzeu una altra concepció d’idea diferent de la que apareix en el text.
Compareu-la amb la que apareix en el text. [3 punts]
4. Esteu d’acord amb la tesi platònica que hi ha d’haver idees innates? Raoneu la
resposta. [2 punts]

73. Examen selectivitat 2007
Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar
a les paraules que s’han dit abans; tot associant el món que se’ns apareix a través de
la vista amb l’habitatge dels presoners, i la llum del foc que hi ha amb l’energia del sol.
I si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l’ascens de
l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura. […] És aquesta,
doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és
la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure
que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible
és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la
proveïdora de veritat i d’intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi
actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.
PLATÓ. República, 517

74. Preguntes:
1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules). [2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «món intel·ligible»
b) «idea»
3. Per què compara Plató «l’ascens de l’ànima cap al món intel·ligible» amb una
mena d’alliberació i d’ascens per a uns presoners? Feu referència als aspectes del
pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en
el text. [3 punts]
4. Compareu la concepció platònica del bé amb una altra concepció del bé que es
pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
5. Creieu que Plató té raó quan defensa que el veritable coneixement no prové dels
sentits? Raoneu la resposta. [2 punts]

75. Aristòtil
Deixeble de Plató

76. 1. Biografia i obres
 Va anar a l’escola de
Plató
 Va forjar una opinió
diferent de Plató
 Va estudiar en molts
camps diferents

77. 2. Crítica d’Aristòtil a Plató
 La ciència, universal i necessària, s’elabora
a partir de conceptes universals
 Aristòtil diu que allò universal no està en
un món a part, està en les coses com a
essència
 Un objecte està format per una idea
universal i matèria sensible, en un sol món

78. 3. Teoria de la substància
Matèria (principi comú)
Substància Context espai-temporal
(ésser natural) (aspecte extern)
Forma (principi d’individuació, essència)

79. Hylemorfisme: és la teoria d’Aristòtil sobre la substància
natural. Tot ésser natural és un compost de matèria
(hylé) i forma (morfé). La matèria és el principi passiu i
comú a totes les coses i la forma és l’essència o principi
d’individuació que fa que la matèria es determini en una
substància concreta

80. 4. El procés d’abstracció.
Fonament objectiu
d’universalitat
Forma, essència universal
FORMA
MATÈRIA
Procés d’abstracció
Substància natural
Mitjançant l’abstracció l’enteniment separa la forma de la matèria i elabora el
concepte universal

81. 5. Teoria de l’ànima
Accidental (Plató): L’ànima i el cos són dues
substàncies complertes i separables
Unió ànima-cos
Substancial (Aristòtil): L’ànima i el cos són dues
substàncies incomplertes que juntes formen
l’ésser humà i que no es poden separar

82. Parts o funcions de l’ànima
 Vegetativa o nutritiva: Es troba en plantes i animals i les
seves funcions són l’alimentació, el creixement i la
reproducció
 Sensitiva o Apetitiva: Es troba en els animals i les seves
funcions són la percepció, el moviment local i el desig
 Racional o intel·lectiva: Es troba en els éssers humans i
les seves funcions són la racionalitat, l’eternitat i la
voluntat

83. Període hel·lenístic
Estoïcisme, epicureisme,
escepticisme

84. 1. Introducció històrica
 Alexandre el Gran, deixeble d’Aristòtil conquereix
Alexandria i hi construeix una gran biblioteca
 Aquesta expansió de la cultura hel·lènica va comportar la
desintegració i pèrdua d’hegemonia de les polis, tenint
conseqüències catastròfiques a Grècia
 La filosofia d’aquest període persegueix consolar o fer feliç
la gent

85. 2. Estoïcisme
 Períodes
 Antic: Zenó de Cítion
 Mitjà: Paneci de Rodes
 Nou: Sèneca, Epíctet, Marc Aureli
 Intenten fer feliç a la gent
 La seva filosofia es divideix en lògica, física i ètica

86. Lògica
 Ha de ser l’instrument per regular el
pensament (estructura del coneixement)
 És una lògica empirista, al contrari de la
platònica

87. Física
 Segueix el plantejament d’Heràclit (diap. 9)
 Hi ha dos principis en el cosmos
 Actiu: Foc (logos)
 Passiu: Matèria
Foc
Etern retorn

88. Ètica
 Són deterministes i creuen en el destí
(pronoia, fatum)
 Savi és aquell que accepta el destí ila seva
ànima queda en estat d’apathia (absència
d’emocions i passions), i així aconsegueix
viure en eudaimonia que és la felicitat o
més aviat no infelicitat.

89. 3. Epicureisme
 Al epicuris se’ls anomena
també Els filòsofs del jardí, ja
que en la seva Acadèmia feien
les classes al jardí
 Defensen l’hedonisme. Hi ha
hedonisme
dues vessants:
 Radical: Escola cirennaica
(Aristip de Cirene) defensa els
plaers sensuals, els plaers
extrems…
 Moderat: Escola epicúria

90. Epicur
 Va comprar un terreny on va intentar
crear una societat on la gent pogués viure
sense angoixa, tot seguint la seva filosofia
 Les seves obres principals són:
 Carta a Meneceu (ètica)
 Màseimes capitals (aforismes ètics)
 Carta a Heròdot (física)

91. Filosofia d’Epicur
 La seva filosofia es divideix en canònica,
ètica i física
"El que no considera el que té com la riquesa més gran, és desgraciat,
encara que sigui amo del món."
Epicur

92. Canònica
 És empirista i pretén trobar un criteri de veritat
 Per ser feliç s’han de tenir cànons ordenats a la
ment, apartant aquells que ens provoquin
malestar
 Hi ha tres criteris de veritat:
 Sensació (aisthesis) AIXÒ ÉS MOLT CONTRARI A PLATÖ (DIAPO. 35)
 Raó (protepsis)
 Sentiment (pathe)

93. Física
 Atomista, treu el determinisme del model de Demòcrit (diap 15)
 Els àtoms tenen pes i cauen en un moviment esbiaixat imprevisible
(clinàmen o parènclesis)
 El cosmos es basa en l’indeterminisme

94. Ètica
Defensa la
doctrina del plaer

95. Doctrina del plaer
 La felicitat es pot obtenir quan l’ànima està en pau amb si mateixa
(atharaxia) i el cos en equilibri saludable (aponia)
 ATHARAXIA: estat d’harmonia o equilibri
intern que condueix al benestar espiritual
 APONIA: estat de benestar saludable del cos
que el fa resistent davant les malalties

96.  Plaers:
 Catastemàtics: conseqüència de la satisfacció
immediata d’una necessitat del cos o de l’ànim
que produeixen un plaer bàsic i permanent
 Cinètics: són la perllongació dels plaers
catastemàtics per augmentar la sensació de plaer
però no per necessitat. Aquests plaers porten a la
insatisfacció i infelicitat

97. Pors de l’ànima
 La filosofia és un tetrafàrmac, doncs
tetrafàrmac
soluciona les quatre pors de l’ànima
mort
“No temis els Déus,
No et preocupis de la mort
El que és bo és fàcil d’aconseguir,
I el que és terrible, fàcil de suportar" déus
Epicur dolor
destí

98. Por de la mort
"La mort és una quimera, perquè mentre jo existeixo, no
existeix la mort; i quan existeix la mort, ja no existeixo jo."
Epicur

99. Por dels Déus
Els Déus no ens han de pertorbar perquè no es
preocupen de nosaltres, tenen els seus propis
problemes aliens als dels éssers humans

100. Por del destí
El destí no ens ha de preocupar perquè no existeix
La negació del destí és lògica si partim d’una filosofia indeterminista,
segons la qual tot és atzarós i res no es pot preveure

101. Por del dolor
El dolor es pot mitigar si se segueixen els
preceptes de la filosofia epicúria. Si
apreciem els plaers catastemàtics,
podem portar el dolor perquè sabem
viure en equilibri

102. 3. Escepticisme
 Com Epicur, s’aborda qui és el criteri per viure la
nostra vida que és plena de desgràcies
 Es considera que no es pot trobar un criteri de
veritat, doncs tot és relatiu
 Pirró d’Elis és el pare de l’escepticisme
 S’origina una versió radical de l’escepticisme que
parla d’un dubte universal (posar-ho tot en
qüestió). No podem saber res i per tant “l’única
opció que queda és no dir res”
Pirró d’Elis

103. El pensament medieval
Fe i raó

104. 1. Introducció històrica
 Inici: caiguda de l’imperi Romà
(476 dC)
 Final: segle XIV
 Teocentrisme/geocentrisme
 Teologia/filosofia-fe/raó
 La raó esdevé esclava de la fe
 Filosofia cristiana
 Disminució progrés científic

105. 2. Agustí d’Hipona
 Intenta harmonitzar fe i raó
 Aprofita el món de les idees de Plató i
l’identifica amb Déu. Déu té les
veritats absolutes
 Parla d’un camí interior i una
il·luminació divina (semblant al mite
de la caverna)
 Tindrà gran influència sobre
Descartes

106. 3. Anselm de Canterbury
 Continua la línia de
pensament d’Agustí d’Hipona
 Cerca argumentacions sobre
l’existència de Déu
 A posteriori (Monologium)
 A priori (Prosologium)
“No pretenc entendre per creure, crec per a entendre”
Anselm de Canterbury

107. L’argument a priori: l’argument ontològic
1. En la ment podem imaginar un infinit, un ésser perfecte, Déu.
2. No es pot imaginar un ésser més perfecte que Déu
3. Un ésser perfecte té totes les perfeccions possibles, doncs si no no
seria el més perfecte que et pots imaginar
4. L’existència és una perfecció
5. Si Déu és perfecte i té totes les perfeccions, llavors també tindrà la
perfecció de l’existència
6. Déu existeix

108. Demostració amb lògica matemàtica (si no m’equivoco)
P1. p→q
P2. r→ ┐q
P3. q→s
C p→s (modus ponens 1,3)
 p=ésser perfecte (Déu)
 q= totes les perfeccions
 r= qualsevol altre ésser
 s=existència

109. 4. Tomàs d’Aquino
 Representa l’arribada
del corpus Aristotèlic
 Es considera que va
aconseguir la millor
síntesi medieval raó/fe
 Escriu la Summa
teologica, on parla de la
revel·lació i fa aquesta
síntesi raó/fe

110. 5. Guillem d’Occam
 És el primer en separar fe i
raó
 Marca el final de l’escolàstica
 És un antecedent per
l’empirisme (no existeixen
els universals ni les
essències, allò universal és el
nom. D’això se’n diu doctrina
nominalista)

111. Principi de l’economia de pensament o navalla d’Occam
“Pluralitas non est ponenda sine necessitate "
No afegeixis pluralitat sense necessitat
“Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem”
Les entitats no són multiplicades excepte quan es necessita
(gràcies Cinta per la traducció)
Resum: no facis amb més el que pots fer amb menys
si dues teories expliquen la mateixa realitat, escull la més simple
Occam

112. Introducció a la
filosofia moderna
Racionalisme VS Empirisme

113. 1. Característiques generals
 S’extén de Descartes fins a Hegel
 Antropocentrisme/heliocentrisme
 Humanisme
 Subjectivisme (preocupació per la manera de conèixer)
 Preocupació pel mètode (regles per saber les veritats)
 Matemàtica com a model de ciència
 Racionalisme i empirisme

114. 2. Racionalisme
 Innatisme de les idees
 Exaltació de la raó humana com a facultat
cognoscitiva
 Menyspreu del coneixement sensible
 Admiració per la matemàtica
 Projecte d’elaboració d’una ciència
universal (mathesis universalis)

115. 3. Empirisme
 L’evidència és l’únic criteri de veritat
 La matemàtica com a model de ciència
 Negació de la mathesis universalis
 Negació de les idees innates

116. S ELE
Descartes
L’obsessió pel mètode

117. 1. Biografia i obres
 De familia rica, estudià a La flèche
 Gran interès per la matemàtica i la filosofia
 Volia viatjar i es va allistar a l’exèrcit
 Va ensenyar a la cort de Cristina de Suècia

118. Obres
 Regles per la direcció de l’esperit
 Discurs del mètode
 Meditacions metafísiques
 Principis de Filosofia
 Les passions de l’ànima

119. 2. La preocupació pel mètode
EVIDÈNCIA
ANÀLISI
SÍNTESI
ENUMERACIÓ I
REVISIÓ
REGLES DEL MÈTODE

120.  Evidència: captació amb claredat i
distinció d’un coneixement sobre una
realitat fent servir la intuïció intel·lectual
com a mitjà

121.  Anàlisi: és el procediment del mètode
que divideix la reaitat estudiada en les
parts més petites possibles (naturaleses
simples)
Naturalesa simple: part més petita en què podem dividir un problema de
manera que la part més petita es pugui captar per intuïció amb claredat i
distinció
NATURALESA SIMPLE = IDEA INNATA = VERITAT

122.  Síntesi: És el procés invers a l’anàlisi que
consisteix en partir dels objectes més
simples i més fàcils de conèixer
(naturaleses simples) per anar ascendint
gradualment fins el coneixement dels més
complexos. L’operació mental pròpia de la
síntesi és la deducció

123.  Enumeració i revisió: Per acabar caldrà
fer recomptes detallats i revisions generals
per tal d’estar segurs de no deixar-nos res

124. Mètode
Naturalesa composta (captada
Naturalesa per intuïció de conjunt)
composta
AN I
ÀL
I SI T ES
SÍN
IN Ó
TU CI
ÏC UC
IÓ
D ED
Naturalesa simple primera
ENUMERACIÓ i REVISIÓ

125. Aplicació
 Mètode:
 Discurs del mètode: exposa les regles del
mètode, obra introductòria a altres treballs
 Regles per la direcció de l’esperit: comença
les reflexions sobre el mètode
 Aplicació del mèt. als problemes metafísics:
 Ordo inveniendi o cognoscendi [ANÀLISI]
 A “Meditacions metafísiques” (1641)
 Ordo essendi [SÍNTESI]
 A “Principis de filosofia” (1644)

126. Meditacions metafísiques
 Evidència→ Dubte metòdic
 Dubte escèptic: dubte universal, no condueix a cap
veritat (escepticisme de Pirró)
 Dubte metòdic: és un procediment d’aplicació del
mètode cartesià que condueix a una primera veritat

127. Descartes decideix dubtar de tot fins a trobar una
evidència que es resisteixi al dubte. Abans de
començar i tenint en compte que ha de seguir
visquent es construeix una moral provisional (si
no podria fer qualsevol cosa simplement perquè
està dubtant. Exemple Joaquín: Si Descartes
roba, està malament? Ah no, és que està
dubtant!)

128. 1a meditació (de tot el que es pot posar en dubte)
 Dubte sobre el coneixement sensible
 Posa en qüestió el postulat del realisme
ontològic. Puc dubtar dels meus sentits, si
m’han enganyat una vegada, em poden
enganyar sempre
 Argument de la vigília-somni
 Dubte del coneixement racional
 Argument del geni maligne
“És prudent desconfiar del que ja ens ha enganyat una vegada"
“Dubium sapientiae initium” (El dubte és l’origen de la saviesa)
René Descartes

129. 2a meditació (el cogito)
El final de la primera meditació condueix
a un estat d’aporia, però també condueix a
la primera evidència de l’anàlisi; la segona
meditació concreta aquesta evidència:
Cogito, ergo sum
El cogito és la primera veritat en l’ordre de
l’anàlisi (ordo cognoscendi), una naturalesa simple
captada per intuïció d’una manera immediata amb
claredat i distinció (evidència). Té com a precedent
El “si fallor, sum”, d’Agustí d’Hipona

130. 3a meditació (el problema de l’
 Tipus d’idees
 Adventícies: provenen de
l’exterior
Idea d’ésser
absolut
 Factícies o fictícies:
COGITO construïdes per la imaginació
GENI MALIGNE
 Innates: veritats absolutes
que formen part de l’essència
de l’ànima
Aplica l’argument ontològic
d’Anselm de Canterbury

131.  En aquesta tercera meditació Descartes demostra
que Déu no és un geni maligne a partir de la idea
d’ésser perfecte que tots tenim a la nostra ment.
 Amb l’ajuda de l’argument ontològic (diapo. 107)
demostra a priori que si Déu fos enganyador seria
imperfecte, per tant, no pot existir un Déu
enganyador o geni maligne.
 Llavors, Déu és també la garantia del criteri
d’evidència

132. 4a meditació (el problema de l’error)
PREGUNTA: Com és possible que ens equivoquem si Déu és
bo i no ens enganya?
RESPOSTA: L’error és conseqüència d’un desequilibri entre
l’enteniment i la voluntat
 Enteniment: Potència o capacitat finita de l’ànima
 Voluntat: Potència o capacitat infinita de l’ànima
 ERROR: precipitació de la voluntat sobre l’enteniment
S’ha d’evitar tant la precipitació com la prevenció

133. 5a meditació (demostració de l’existència de Déu)
 Desenvolupa la prova de l’existència de
Déu (Joaq:“No ens podem treure Déu només del cogito, seria com
treure’s a Déu de la chistera, Déu ha de tenir una demostració per si sol”)
 Enlloc de demostrar Déu a partir d’una
ment finita (cogito), ho fa a través de
l’Essència Divina

134. 6a meditació (demostració de les coses materials)
 S’empra el criteri d’evidència
 Un cop demostrat el cogito i a partir de la
seva realitat demostrat Déu, podem
considerar que quan apliquem el criteri
d’evidència seguint les regles del mètode,
no ens podem equivocar

135. Res divina = substància divina = Déu (garantia de
la relació entre les dues altres substàncies
DÉU
MÓN
COGITO
Res cogitans = substància pensant = Cogito Res extensa =substància extensa = món
Extensió (només pots captar evidentment, amb
claredat i de manera intuïtiva el volum , la
superfície…)

136. 3. Influència de Descartes
 Arrela en la societat (fins i tot avui en dia)
el concepte dualista cartesià, el món i jo
 Fins l’arribada de la mecànica quàntica la
ciència també té una visió cartesiana

137. 4. La síntesi: Els principis de la filosofia
 En aquesta obra, Descartes aborda el mètode de
composició (ordo essendi), la tercera regla del
mètode (síntesi).
 En l’ordo cognoscendi (ordre del descobriment) la
primera veritat, és el cogito (res cogitans), ara,
en l’ordo essendi, la primera veritat serà Déu
 La síntesi dels principis de filosofia comença
exposant l’existència de Déu, per demostrar a
partir d’ell l’existència de les coses materials.
D’aquesta manera fonamentarà la física i la
metafíscia

138. 5. El problema de la interacció entre
substàncies. Les passions de l’ànima
 Formulació del problema (tinguem en compte que Descartes és mecanicista)
 Unió ànima-cos
 Accidental (Plató)
 Substancial (Aristòtil)
 A través de la glàndula pineal (epífisi)

139. Passions
Accions
PASSIÓ
ACCIÓ
L’ànima transmet al cos les accions a través dels esperits animals i per les passions que
produeix el cos mitjançant el mateix mecanisme
Esperit animal: Partícula subtilíssima que actua com a mitjancer entre l’ànima i el cos

140. Examen selectivitat 2006
Perquè, al capdavall, tant si estem desperts com si dormim, no ens hem de
deixar convèncer mai sinó per l’evidència de la raó. I cal remarcar que dic de la
raó, i no de la imaginació ni dels sentits. Així, encara que vegem molt clarament
el Sol, no hem de jutjar per això que ha de tenir la grandària amb què el veiem; i
molt bé podem imaginar distintament un cap de lleó unit al cos d’una cabra, sense
que calgui concloure per això que existeix realment aquest ésser quimèric; perquè
la raó no ens diu pas que allò que veiem o imaginem així sigui veritat, però
sí que ens diu que totes les nostres idees o nocions han de tenir algun fonament
de veritat, ja que no és possible que Déu, que és totalment perfecte i conforme
a la veritat, les hagi posades en nosaltres sense aquest fonament. I, per tal com
els nostres raonaments no són mai tan evidents ni tan complets durant el somni
com durant la vigília, encara que, de vegades, les nostres representacions mentre
somiem siguin tan vives i nítides, o més, la raó ens diu també que, com que els
nostres pensaments no poden ser tots vertaders perquè nosaltres no som totalment
perfectes, allò que aquests tenen de veritat ha de trobar-se infal·liblement
més aviat en els que tenim estant desperts que no pas en els nostres somnis.
René DESCARTES. El discurs del mètode, IV

141. Preguntes:
1. Expliqueu breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principals del text i
com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2. Expliqueu breument –al voltant de 30-45 paraules– el significat, en el text, de
l’oració següent. [1 punt]
«...la raó no ens diu pas que allò que veiem o imaginem així sigui veritat.»
3. Per què diu Descartes que «no és possible que Déu, que és totalment perfecte i
conforme a la veritat, les hagi posades en nosaltres sense aquest fonament»? (En
la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensament de Descartes
que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes del coneixement empíric (o coneixement
pels sentits) amb una altra concepció del coneixement empíric que es pugui trobar
en la història del pensament. [2 punts]
5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que els sentits, per si sols, no ens
poden garantir l’existència del món extern? Raoneu la resposta. [2 punts]

142. Examen selectivitat 2008
Si no sabéssim que tot allò que hi ha en nosaltres de real i vertader prové d’un ésser
perfecte i infinit, per més clares i distintes que fossin les nostres idees, no tindríem cap
raó que ens fes estar segurs que són vertaderes.
Ara bé, des del moment que el coneixement de Déu i de l’ànima ens permet d’estar
segurs d’aquesta regla, ens és ben fàcil de saber que els somnis que imaginem estant
adormits no ens han de fer dubtar de cap manera de la veritat dels pensaments que
tenim estant desperts. […] I, pel que fa a l’error més ordinari dels nostres somnis,
que consisteix a presentar-nos objectes diversos de la mateixa manera com ho fan els
sentits externs, no ens ha d’importar que ens doni motius per a desconfiar de la veritat
de tals idees, ja que aquestes també ens poden enganyar mentre estem desperts, com
quan els qui tenen icterícia ho veuen tot de color groc, o quan els astres o altres cossos
molt allunyats ens semblen molt més petits del que són. Perquè, al capdavall, tant si
estem desperts com si dormim, no ens hem de deixar convèncer mai sinó per l’evidència
de la raó.
René DESCARTES. El discurs del mètode, IV

143. Preguntes:
1. Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
(entre 40 i 80 paraules). [2 punts]
2. Expliqueu breument el significat, en el text, dels mots o les expressions següents
(entre 5 i 15 paraules en cada cas): [1 punt]
a) «clares»
b) «sentits externs»
3. Per què diu Descartes que «tot allò que hi ha en nosaltres de real i vertader prové
d’un ésser perfecte i infinit»? Feu referència als aspectes del pensament de Descartes que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text. [3 punts]
4. Compareu la concepció de Descartes de la raó amb una altra concepció de la raó
que es pugui trobar en la història del pensament. [2 punts]
5. Creieu que Descartes té raó quan defensa que sense saber que Déu existeix és
impossible conèixer l’existència del món extern? Raoneu la resposta.
[2 punts]

145. Spinoza
Un hereu crític del
cartesianisme

146. 1. Biografia i obres
 Jueu d’origen portuguès
 Visqué a Holanda
 Afectat de tuberculosi
 Tractat de l’esmena de l’enteniment
 Principis de la filosofia de Descartes
 Tractat teològicopolític (1670)
 L’ètica (pòstuma)
 Tractat polític (inacabat)

147. 2. Filosofia de la substància
Renega de la seva educació i de Descartes i diu que hi ha una sola substància.
Així, tot és Déu, que té infinits atributs o manifestacions (dividits al seu torn en
modes) dels quals només en podem percebre dos: extensió i pensament
SUBSTÀNCIA ABSOLUTA (DÉU)
Extensió … …
Pensament
COS ÀNIMA
ÉSSER HUMÀ Monisme
Paral·lelisme psicofísic panteista