2. Hi havia una vegada un sabater que era molt pobre. No tenia diners, només tenia un trosset de pell
damunt la taula per fer unes sabates. Com estava tan trist, va pensar que ja faria les sabates demà i
se'n va anar a dormir amb la seua dona.
Al matí següent, va sonar el despertador: riiiing! El sabater es va alçar del llit i se'n va anar al seu
taller. Però quan va entrar, es va trobar que les sabates ja estaven fetes! Amb cara de sorpresa, les
va mirar per tots els costats. Eren les millors sabates que havia vist mai!
- Qui ha fet aquestes sabates? - va pensar. I va cridar a la seua dona - Mariiiia, Mariiiia! Vine, vine!
- Però què passa?
- Escolta, tu has fet aquestes sabates?
- Jo? No. Jo no sé fer sabates! Les hauràs fet tu - va dir la Maria.
- No. Ja estaven aquí quan he arribat.
En aquell moment, va passar per allí un senyor molt ric.
Va entrar a la sabateria i quan va veure les sabates va dir:
- Quines sabates més boniques! Que me les puc provar?
- Clar que sí - va respondre el sabater.
A aquell senyor li van semblar les sabates més còmodes que
s'havia posat mai. Així que li va donar el doble de diners que valien. El sabater es va quedar molt
sorprés i va anar a comprar més pell per poder fer més sabates.
Aquella nit, va fer el mateix: va deixar el tros de pell damunt la taula del taller i se'n va anar a dormir.
3. Com cada dia, al matí següent, va sonar el despertador: riiiing! El sabater es va alçar del llit i se'n
va anar al seu taller. I quan va entrar, es va trobar dos parells de sabates ja fets! Sorprès una altra
vegada, va veure que els clients començaven a fer fila a la porta de la seva sabateria. Resulta que
l'home del dia anterior ho va explicar als seus amics i ells també en volien de sabates tan
boniques i còmodes. Com el sabater no tenia prou sabates per tothom, els clients van començar
a cantar:
Sabater, bon sabater,
les sabates, les sabates...
Sabater, bon sabater,
les sabates m'has de fer!
El sabater els va poder convèncer per a que tornessin a l'endemà.
Amb els diners que va aconseguir dels dos parells de sabates,
va poder comprar més pell. Cada nit la deixava a la taula del seu
taller i al matí sempre es trobava totes les sabates fetes i enllestides.
Poc a poc, el sabater i la seua dona es van fer rics. Però, ell volia
saber qui l'ajudava.
Un dia d'hivern, va cridar:
- Mariiiia, Mariiiia! Vine, vine!
- Què passa?
- Necessito saber qui ens ajuda a fer les sabates perquè vull agrair-li tot el treball que ha fet.
- Doncs, saps què podem fer? - va dir Maria - Aquesta nit, en lloc d'anar a dormir, ens amagarem
a l'armari. Deixarem un ciri encès damunt la taula del taller per poder veure qui entra per la nit.
4. Així ho van fer. I van tocar les dotze de la nit: dong, dong, dong... De sobte, es va obrir la porta i
van entrar uns homenets molt petits, amb unes grans orelles de punta i molt mal vestits. Els
follets contents, van arribar a la taula i van començar a treballar:
Passa el fil
i torna a passa el fil,
estira, estira
i tap, tap, tap!
Les mans dels follets es movien molt ràpid, però a la vegada
suaument. Les sabates van quedar enllestides en un tres i no res.
Semblava màgia! Quan van acabar, van fer un salt i van desaparèixer.
Tot el taller va quedar ben ordenat, les ferramentes al seu lloc i
les sabates ben col·locades. Pareixia que no haguera passat res.
El sabater i la seva dona no s'ho podien creure. La Maria,
amb llàgrimes als ulls per l'emoció, va dir:
- Gràcies als follets som rics!
- Però què podem fer per agrair-los el que han fet?
- T'has fixat en com anaven vestits? Pobrets, van quasi despullats.
I amb el fred que fa! Mira, demà serà Nadal. Anem a fer-los
un regal. Els cosiré roba per a que estiguen ben calentets.
- Molt bona idea, Maria.
La dona del sabater es va posar a la feina de seguida. Els va cosir uns pantalons de color roig, una
camisa verda, una barretina lila i uns mitjons a ratlles plens de cascavells.
5. A la nit de Nadal, en lloc de pell, van deixar tota la roba plegada a la taula del taller. Quina
sorpresa que s'endurien els follets! El sabater i la seva dona van tornar a amagar-se a l'armari. I
quan va ser mitjanit: dong, dong, dong... es va obrir la porta i van entrar el follets cantant:
Trau el fil
i torna a traure el fil,
estira, estira
i tap, tap, tap!
Però, quan van arribar a la taula:
- Eh! Mira! Què és això? - va dir un d'ells.
- No és pell.
- Mireu, són pantalons! - va dir el més espavilat
- Una barretina, mitjons... És roba!
Van començar a vestir-se molt contents. Tot eren
riatlles, crits i cants.
- Estic guapo?
- Què calentet que estic!
- Visca, visca!
Finalment, van fer un salt i van desaparèixer.
Però, no van tornar mai més. La seua feina ja
estava feta... i ben feta!
I aquest conte de Nadal, ja s'ha acabat!
