El fotògraf i conservador de col·leccions fotogràfiques Pep Parer, presenta la seva ponència "Els drets d'autor des de la visió d'un fotògraf"

1. Els drets d’autor. Visió d’un fotògraf professional
Pep Parer (Fotògraf i conservador)
Benvolguts,
El que aquí intentaré explicar-vos són les reflexions que a partir de la meva experiència, he
anat realitzant sobre el tema dels drets d’autor i el respecte o valoració que han mostrat les
diferents persones i entitats per les què he treballat al llarg del meus anys de professió.
Reconec que la meva és una visió molt parcial, perquè a diferència de molts companys d'ofici,
que s’han mogut en terrenys com la publicitat, fotografia industrial o el reportatge
documental, el meu àmbit de feina ha estat centrat sobre tot entre entitats públiques, -museus,
arxius...-, i el món editorial. De tota manera crec que aquests pensaments poden ser del vostre
interès.
Drets i deures
Amb més de vint-i-cinc anys de feina he vist de tot: respecte i professionalitat per part d’uns i
deixadesa i menyspreu per la feina i els drets més bàsics per part d’altres. La tònica general,
però ha estat navegar en aigües poc clares, d’anar fent via, que “qui dies passa anys empeny”,
confiant amb la bona voluntat de tots i intentant resoldre els errors o advertir-los amb bones
paraules per poder corregir-los.i El típic cas de no esmentar l’autoria de les imatges és el més
habitual i pot servir d’exemple.
Els primers anys, deixant de banda alguna excepció, podies entendre la dificultat, per part
d’alguns, de no respectar unes normes mínimes, perquè simplement, per inèrcia o
desconeixement, no ho feien. També nosaltres, els fotògrafs, per manca d'hàbit, per no tenir
clar com defensar-nos o simplement per no perdre el client, ens limitàvem a fer tímidament
alguna queixa, esperant que “la propera vegada si, recordeu-vos de mi”.
Però al llarg dels anys, i després de congressos, conferències sobre el tema, xerrades i articles
amb voluntat pedagògica i més d’un procés judicial sonat, encara de vegades et trobes amb el
mateix: la teva foto publicada al diari feta per un tal Sr. “Arxiu”, o una foto creada per
generació espontània perquè ningú l’ha fet, (cosa que et genera dubtes existencials perquè
veus que “no ets”), o situacions impactants com, tot remenant les novetats editorials a la
llibreria, fullejar l’obra d’un autor respectat i saberut, i veure-la il·lustrada profusament amb
fotos teves, amb el teu nom com autor de les imatges, però sense tu saber-ho, i altres
situacions amb variacions diverses que tant jo com molts dels companys d’ofici hem patit.
I penses, “encara estem així?”...
El primer que et preguntes és perquè, després de quasi trenta anys d’ofici, en aquesta nostre
societat més lliure i democràtica, on el respecte als drets i el compliment dels deures haurien
de ser sempre presents, encara hi ha situacions que són injustificables.
I, ingenu com sóc, en aquest punt entres en un remolí de dubtes, acompanyat d’un estat
d’indignació decebedor que et fa qüestionar moltes coses.
1

2. Preguntes en veu alta
I aquí per aclarir-me, he intentat fer una llista dels elements en joc, pensant amb les
fotografies, els fotògrafs i els drets que hi van associats:
1. El fotògraf: Pot ser no caldria definir-ho, però sembla haver dubtes de categoria entre
tots els essers capaços de fer anar una càmera. Fotògraf és qui fa fotos, però fotògraf
professional és qui viu de les fotos i ho fa d'una manera legal i certificada. És una
confusió que ve de lluny i està provocada en aquest nostre país perquè la professió com a
tal no està reglada ni acreditada formalment a nivell d'estudis, o emparada col·legialment
d'una manera oficial. Hi ha escoles i acadèmies, però no una titulació oficial. Ser
professional comporta compromís envers els clients i la societat. Aquestes mancances
porten problemes, com l'intrusisme, però això ja és un altre tema...
2. La llei: Sembla que això està clar. La Llei de la Propietat Intel·lectual és la que és,
està publicada i encara que jo no la conegui prou o no entengui part del seu text, hi ha
professionals que ens poden aconsellar. Aquest no sembla el problema.ii
3. L’aplicació de la llei: Això ja és un altre cosa, perquè respectar la llei també
comporta deures i de vegades és, o sembla ser, una responsabilitat que moltes persones
no volen assumir:
a. Uns no se senten capacitats, perquè estan subordinats a l'autoritat d'uns caps, de
vegades massa distants, o no saben com justificar una decisió que potser pot afectar
els interessos de l’empresa o entitat per la que treballen. En aquest cas els drets fan
nosa, es veuen com una pedra al camí, o com una mina que et pot esclatar quan
menys t’ho esperis. Conec persones que eviten els drets tant com poden, per por a
reclamacions futures per part d’autors, hereus o el que és pitjor, d’agències gestores
de drets.iii La solució que troben és que les fotos no les faci un fotògraf (!), i
l'encàrrec passa a un becari, al guàrdia jurat, o a la bibliotecària... Per la mateixa raó,
deixen de banda fons històrics documentals valuosíssims, inclús fons que formen
part del patrimoni de la pròpia empresa o entitat i centrar-se en “autors anònims”. I
n’hi ha d’altres que simplement, ja no posen fotos enlloc.iv
b. Altres perquè no entenen que unes fotos, o un fotògraf, puguin tenir drets. Per tant
creuen que la llei no els afecta o que la poden interpretar lliurement. Es justifiquen
dient coses com “però..., si és una foto!!”, deixant clar que per ells no val res , o “si
pago puc fer el que vull”. Caricatures a part, aquesta actitud evidencia sobretot una
manca de coneixement de la Fotografia (en majúscules), com a eina d’expressió i del
valor de la feina del fotògraf. I aquí cal pedagogia, per explicar el paper del fotògraf i
els avantatges que representa treballar amb un professional, (qualitat d’imatge,
domini tècnic i creatiu, garantia de perdurabilitat i gestió en un futur...). I també cal
explicar que els dret d’ús i els drets morals que reclamem els fotògrafs de les nostres
imatges, encara que siguin fruit d’un encàrrec, generalment, no és una qüestió de
cobdícia o un afany de lucre desproporcionat. La possibilitat d’un rendiment futur de
les nostres imatges ens permet mantenir els nostres arxius vius i oferir un servei de
qualitat i així permetre la continuïtat de la feina i la perdurabilitat dels fons dels
fotògrafs. Si acabem sent mers copistes, si les fotos deixen de ser meves i no en tinc
cap dret, per què preocupar-me'n? Perquè mantenir un arxiu? Perquè gastar en
programari de gestió i discs durs, si no en puc fer res? I amb els anys i les fotos
2

3. disperses, on seran els arxius dels fotògrafs, que en teoria nodreixen i han de nodrir
els fons dels arxius patrimonials, públics o privats? v
La manca de respecte a la llei és especialment dolorosa quan, qui comet aquesta falta és la
pròpia administració. Aquests exemples que he esmentat, els trobem en tots el àmbits, però jo
allà on els he patit més ha estat treballant per entitats públiques. No vull caure en la mala fe,
perquè molts cops el desconeixement ha portat a situacions doloroses, tot i que no hauria de
servir d'excusa. Confondre autoritat amb impunitat és un mal camí, i qui hauria de donar
exemple no pot cometre aquests errors.
I certament, acabem relacionant drets amb diners i és veritat que part de la defensa dels drets
passa per aquest aspecte importantíssim. De fet entre altres raons, l’existència de la llei és per
garantir la supervivència dels autors amb la seva obra i permetre i promoure la creació com a
valor indispensable per la societat. I en el cas dels fotògrafs, jo hi incloc també garantir la
supervivència de les imatges, dels seus arxius cara al futur. Tot això té un preu, que no té
perquè ser inabordable. Per això som lliures de negociar i triar el que més convingui.
3. L’Autor i l’Obra: Potser el que la llei no explica prou és qui pot tenir el títol “d’autor” i
quines fotos poden ser considerades “obres”, i ho expresso així perquè certament genera
dubtes definir aquests conceptes.
a. Sembla clar que el fotògraf creatiu, que genera una obra per iniciativa pròpia, amb
voluntat artística i expressa el seu talent amb un treball constant i reconegut és un
“autor”. Si aquest fotògraf a més té la sort o l’habilitat d’entrar a formar part d’un
dels cercles que formen les elits de creadors, i la seva obra adquireix el
qualificatiu de “fotografia d’autor”, ja no cal discutir.vi
b. Però quan deixem els dominis de les muses i baixem a peu de carrer, al dia a dia
que és on es mouen la majoria de professionals, fotògrafs industrials, retratistes,
reporters gràfics, de publicitat, etc..., sembla que la creativitat queda qüestionada.
La naturalitat en que se’ns presenten moltes imatges, sembla que porta a pensar a
més d’un, que fer una foto “no costa gens”.
Certament hi ha imatges que són fàcils de fer, però part de la feina dels
professionals és fer que allò difícil d’aconseguir sembli senzill i intel·ligible a ulls
d’un espectador profà. La tècnica, cóm aplicar-la, l’experiència i el coneixement
de qui gaudirà d’aquella imatge és el que condicionarà la creativitat silenciosa de
l’autor, que serà clau perquè, per exemple, triem d’anar a un restaurant perquè la
galeria d’imatges que veiem a la web és més atractiva a la d’un altre establiment,
o que copsem amb més criteri els fets d’una manifestació en un reportatge
fotogràfic.
L’escala de valors aquí canvia. No totes les imatges valen el mateix, ni totes tenen
la capacitat que el nombre de clients d’una casa de mobles creixi, o que els
lectors d’una guia d’un museu quedin satisfets amb el que veuen. I darrera de les
fotos d’un professional també hi ha valors afegits de tracte, servei i compromís.
Quan respectem els drets d’una imatge, cal que tinguem clar que respectem tot
això també.vii
c. I és autor un aficionat? No ser professional no priva de que les fotos que pugui fer
un amateur no tinguin qualitat i rigor, tot i que la major part d’ells pot ser no
3

4. superarien els nivells tècnics i estètics que un professional format pot oferir. No
per això s’han de menysprear les seves fotos. Els nostres arxius històrics estan
plens de col·leccions d’aficionats amb un valor evident. Potser tècnicament tenen
falles, però la constància en la producció, els temes representats, la sensibilitat
estètica, el volum d’imatges i el pas del temps, fan d’aquestes col·leccions de
particulars un patrimoni a preservar.
4. La negociació i els pactes: Poca cosa queda a dir sobre això, si tenim clars els punts
que hem apuntat abans. Existeixen uns drets, la obligació de respectar-los, podem definir
amb criteri autor i obra i a partir d’això cal negociar el valor i els termes d’ús de les
imatges. I no cal inventar res, perquè hi ha molts exemples i models per aplicar. Només
caldrà ajustar els interessos de cada una de les parts, posant voluntat i molts cops una
bona dosi de generositat, i buscar un equilibri el més bo per tots.
Escrit així sembla fàcil, però la situació personal de cada fotògraf i la situació del mercat,
l’intrusisme elevadíssim, la oferta i la demanda, condicionaran i molt els límits dels
tractes. No tots seran iguals, ni tampoc desapareixeran situacions d'abús escandaloses.
Però marcar unes pautes pot ser d’utilitat per tots. Tenir una política clara i transparent
sobre aquest tema farà les negociacions molt més fàcils.
El que jo tinc clar és que el respecte pels drets dels autors, beneficia a tothom, creadors i
usuaris.
Per mi hi ha unes passes bàsiques que és bo seguir:
a. Assessorar-se: Tant els fotògrafs com les entitats o clients i per fer-ho hi ha
professionals capaços i associacions de professionals, com la UPIFC, que
ofereix aquests serveis.
b. Planificar: L’ús de les imatges marcarà en molts casos el tracte final. Si les
imatges s’usen una vegada i prou o si han de formar part d’un fons per poder-
ne fer un ús futur, modificarà les condicions i cal saber-ho d’avançada. Però
això passa per conèixer les necessitats reals i el tipus d’imatges que calen.
c. Qualitat i rigor: També els fotògrafs han de demostrar rigor, en la qualitat del
seu treball visual, i també amb les tasques de gestió per facilitar l’ús de les
imatges (inclusió de meta dades, condicions d’ús de drets, ús de paraules
clau,...). Com a fotògraf, si busco que respectin els meus drets, seré el primer a
posar ben clara l’etiqueta que els indiqui. © Foto: Pep Parer...
d. Compromís: A part de la obligació legal que un contracte pot suposar, cal
donar valor al compromís que professionalment adquirim. Per ambdues parts.
Per mi és la base de la confiança en els tractes, tot i que un paper signat
obligui.
5. L’entorn que ens envolta: I si pensàvem que el tema no és prou complexa, encara cal
afegir un altre valor a l'equació: la fotografia digital i l'Internet globalitzador.
Aquest ha estat el canvi radical a la manera de fer de quasi tot, i a portat a declarar a més
d’un fotògraf que l’ofici com a tal ja és mort.viii El canvi digital ja va apartar del camí a
4

5. molt bons professionals incapaços de seguir el ritme, i la jovenalla que els ha substituït,
tècnicament atrevits però carregats d’inexperiència, tampoc han trobat encara el seu paper
en tot això. La tasca del fotògraf ara s’ha diversificat. Tenim més tecles que mai per
tocar, però els resultats són incerts i canviants. Les nostres fotografies deixen de ser
nostres i allà on no teníem competència, apareixen deu o dotze que com nosaltres,
ofereixen els seus serveis.
Molts fotògrafs han viscut la conversió al digital i Internet com una amenaça en lloc de
veure-ho com una oportunitat. És un canvi que ens afecta a tots, i tots hem de cercar nous
patrons, nous models, i no només amb productes o serveis.
El valor dels drets i la manera de protegir-los també ha de canviar. Feina tenim a entendre
i conèixer el funcionament de sistemes per la gestió dels drets com les “Creative
Commons”, la “Gestió de Drets Digitals o DRM”, les “Llicències de Documentació
Lliure o GNU”, o el “Sistema Universal de Llicències d’Imatges – PLUS”, i d’altres que
deuen existir, però que jo encara soc incapaç d’assimilar.
Potser haurem de qüestionar el mateix concepte de propietat i reconèixer que les barreres
que tancaven el nostre ramat han desaparegut.
I és ben possible que tot el que he comentat fins ara, ja sigui anacrònic, sense sentit.
Per els fotògrafs, trobar formules per continuar vivint de les nostres fotos és el repte
actual. I és feina de tots encertar el camí. Si amb les fotos no ens guanyem la vida, l’ofici
es perdrà. Si no hi ha ofici, on seran els arxius dels professionals de la imatge, que han
nodrit durant anys els fons patrimonials? La història visual com serà? Serem capaços de
preservar imatges de qualitat del nostre passat? On estarà el “núvol” immaterial que avui
aplega milions d’imatges?...
Preguntes que esperen respostes, què espero trobem aviat.
Conclusió, o no
La conclusió necessària a tot plegat passa per aconseguir, entre tots, la revalorització de la
fotografia com eina d’expressió i memòria. Els milions de fotografies que avui en dia
produïm, no són garantia de qualitat ni de bona salut creativa o documental. De nosaltres
depèn posar soroll al nostre àmbit d'actuació, (a l'arxiu, a la xarxa...), o bastir una estructura
amb imatges carregades de coneixement. Haurem de primar la qualitat, saber triar i donar
continguts precisos. I això passa per donar valor a la feina ben feta, a l’ofici, a la
professionalitat, a la formació, no només dels fotògrafs, si no de tots els actors de l’auca:
homes i dones dels arxius, biblioteques, museus, associacions, universitat, mitjans de
comunicació, escoles professionals, col·leccionistes, etc...
Malgrat tot, tinc motius per a ser optimista, perquè som molts els que estimem la fotografia i
la valorem. I la Jornada on s'inscriu aquest text és un magnífic exemple. La iniciativa del
Museu Marítim, o les d'altres entitats, com el CDRI de Girona, marquen una pauta que
necessitem ampliar. També les iniciatives privades de col·lectius i associacions com
Fotoconnexió, de formació recent, són una altra via per sumar esforços.
Si respectem i valorem la nostra feina, la de tots, i planifiquem i compartim la nostra força,
segur que ens en sortirem.
5

6. Pep Parer
-fotògraf-
Barcelona, a 20 de setembre del 2011
P.D.- Dedicat al meu germà d'ofici Ricard Marco, agraint els seus suggerents comentaris.
i
Durant molts anys hem treballat tots sense definir quines eren les relacions entre fotògrafs i clients,
més enllà de l’ús immediat que la necessitat de fotografies generava. I no per deixadesa. Simplement
perquè no hi comptàvem, per manca de planificació o perquè ens semblava tant feixuc entrar en
tràmits contractuals que preferíem confiar en la paraula donada i en la bona voluntat de tots. I amb el
temps, aquesta actitud, per part de tots, veiem que no és l’adequada.
ii
Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, que aprova el Text Refós de la Llei de Propietat
Intel·lectual.
Per saber més de la llei i del que significa, podem recórrer a les actes i articles publicats, per entitats
com el CRDI de l'Ajuntament de Girona, promotors de les magnífiques jornades Antoni Varés, en les
que any rere any compten amb l'experiència de magnífics especialistes, com l'advocat Pep Cruanyes,
entre d'altres professionals d'aquí i d'arreu.
iii
La prepotència i males pràctiques d'algunes d'aquestes agències, han generat molts problemes i
conflictes. Les seves maneres de fer amenaçadores i bel·ligerants han portat a veure els drets dels
autors com una amenaça. Un dels efectes més perniciosos d'aquesta pràctica abusiva, per mi, és que
està portant a l'ostracisme col·leccions d'autors, que amb un tracte més raonable i transparent,
veuríem més sovint en publicacions, exposicions públiques o il·lustrant estudis i treballs històrics, que
justament afavoririen el seu reconeixement i el de les seves obres. Pot ser el daltabaix de les SGAE
ajudi a posar ordre en aquest sector i ordeni unes societats gestores que han confós molts cops la
defensa dels drets dels autors i dels usuaris -també en tenen-, amb una patent de cors per
l'enriquiment d'uns pocs.
iv
La por a la denúncia i al conflicte no justifica algunes actituds. La negociació i l’assessorament són
bàsics per arribar a acords profitosos: una bona planificació de l’ús i necessitats de fotografies donarà
la clau de quina mena de relacions es volen amb els fotògrafs a l’hora d’encarregar imatges
(contractes), i de quin benefici hi haurà per part de cada una de les parts. Hi ha situacions que la
bona voluntat d’un becari o dels professionals de biblioteques o arxius, (i vagi per endavant el meu
profund respecte per aquets col·lectius), o l’ús d’una càmera de primera o uns escàners caríssims, no
dona com a resultat unes imatges de qualitat. I pel que fa a les col·leccions antigues, possiblement un
bon estudi de les mateixes i una investigació seriosa, pot esclarir si estan subjectes a drets, si hi ha
algun familiar o entitat relacionada, o si en podem fer ús lliurement.
Aquí s'imposa decidir una política d'actuació, que marqui pautes en l'adquisició o generació de
fotografies, un control de qualitat precís, que potencií l'estudi i la investigació i faciliti una gestió de les
imatges eficaç. I ha de ser una política transversal, de la que participin tots els membres o equips que
s'hi vegin implicats.
Pel que fa als fons històrics, la manca de polítiques clares sobre el patrimoni fotogràfic ha permès
abusos injustificables que simplement han deixat a l’ostracisme fons d’un valor importantíssim. I aquí
la manca de valentia per part d’alguns que haurien de ser referents i les males pràctiques d’altres,
(VEGAP, SGAE,.. per dir-ne alguns), han deixat un panorama ple de confusió i mala maror.
6

7. v
Gabinets jurídics d’entitats importants cauen de vegades en aquest parany. Buscant defensar
l’interès de l’entitat que representen, volen eliminar el dret d’explotació del fotògraf sense pensar en
les conseqüències que pot suposar. Tot és negociable, evidentment, i cada professional sap les
seves coses, però comprar “tots” els drets, (excepte el dret moral, perquè la llei no ho permet), per
part de l’entitat vol dir que l'explotació de les imatges passa a les seves mans, (cosa que sembla
positiva, perquè fer diners sempre atrau). Però per fer això cal una infraestructura per dur a terme
aquesta explotació. Cal doncs organitzar un Arxiu, dotat de personal qualificat, capaç de gestionar les
imatges i controlar el seu ús i comercialització, amb un servei de difusió atractiu, encarat als futurs
compradors d’aquests drets d'ús (perquè això és el que es vendrà), per rendibilitzar-ho tot. Quantes
entitats estan capacitades per assumir funcions d’agència d’imatges, si aquesta és una de les seves
funcions? Compartir els drets amb els fotògrafs, amb una planificació i uns acords raonablement
pactats, pot resultar més econòmic i eficaç, i més segur per preservar els fons d'imatges cara al futur.
vi
Parlar de la responsabilitat dels que han tingut durant anys, des de institucions públiques, la potestat
de qualificar de "fotografia d’autor" unes determinades tendències, protegint-les i relegant d’altres a la
seva pròpia sort, seria un debat pendent que tenim a casa nostra. D’una manera tangencial es va fer
evident aquest debat a la taula rodona que inaugurava les 11es Jornades d’Imatge i Recerca Antoni
Varés a Girona, amb la presència de figures destacades com Ramon Alberch, David Balsells o Joan
Fontcuberta, entre d’altres. Les conclusions en relació al patrimoni, que molts dels presents varem
treure, crec que podríem qualificar-les d’inquietants.
L’enfrontament existent entre la fotografia documental i una determinada “fotografia d’autor”, també va
ser present en el debat que va seguir la taula rodona titulada “Què fer amb el patrimoni fotogràfic
de Catalunya”, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, del dia 23 de juny del 2011, amb el
Conseller Ferran Mascarell al capdavant. La intervenció esplèndida de la fotògrafa Pilar Aymerich
reivindicant la fotografia documental com a valor patrimonial va ser extraordinària.
vii
Tampoc els fotògrafs “de carrer”, per qualificar-nos d’alguna manera, no ens podem salvar de les
crítiques. Tants professionals com som, conscients que som majoria, no hem estat capaços de posar-
nos d’acord i fer força perquè el nostre treball sigui més visible i valorat. Les reivindicacions
particulars, els protagonismes excloents i els canvis que la digitalització de l’ofici ha provocat, han
esvaït la força que hem pogut tenir. Crec que per aquesta manca de consciència de grup, -digueu-li
consciència gremial-, les associacions de professionals no han estat mai prou potents, tot i que no
podem menysprear la feina feta des de fa molts anys per grups de professionals de la imatge i
associacions com la UPIFC, entre d’altres.
viii
Molt significativa va ser la Taula Rodona organitzada per l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista
de Catalunya – (AFCEC), en el marc de la celebració del seu centenari, el 29 d’octubre del 2010 i
amb el títol “Arxius fotogràfics i fotògrafs. Mons divergents? Els arxius fotogràfics en relació
amb la fotografia digital”. A la xerrada moderada per en Jordi Serchs, director de l’Arxiu Fotogràfic
de l’Ajuntament de Barcelona (AFB), hi van participar els fotògrafs Antoni Anguera de Vic,
especialitzat en esports de muntanya i fotografia industrial, el Manel Úbeda, fotògraf, professor i
director de l’Escola de Fotografia IDEP, i l’Oriol Alemany, especialista en fotografies de viatge i natura.
Tots tres grans professionals, representants de tres branques diferents de l’ofici. La sensació final de
la xerrada va ser preocupant. L’Antoni Anguera era el que notava més negativament el canvi amb la
fotografia digital. Fotògraf de galeria havia patit l’obsolescència de les tècniques analògiques d’una
manera dràstica i el perfil dels seus clients també era diferent. L’Oriol Alemany està de ple en l’era
digital i professionalment està molt adaptat a les noves tècniques. El seu problema semblava ser el
reconeixement dels seus drets d’autor. Les seves imatges de natura, tan especialitzades, corren molt
per la xarxa i sovint són “robades” per mitjans sense gaire escrúpols. La queixa per l’esforç que
comportava fer valdre els seus drets era evident. El Manel Úbeda, potser va ser el que va posar la
nota més optimista. Conscient dels problemes, crec que veia el repte digital com una oportunitat. Tots
tres veien que l’ofici de fotògraf com el coneixíem fins abans de l’era digital, ja no existia. El plany era
unànime. I en relació als Arxius Fotogràfics, vaig tenir la sensació de que uns i altres estaven en mons
paral·lels, amb poc contacte real entre ells i amb la incertesa de la permanència dels seus propis
arxius. Que arribarà d’aquests fotògrafs als fons patrimonials? No ho sabem.
7