Comentari PAU d'Eros i Psique d'Antonio Canova

1. Antonio
Canova:
Eros i Psique

2.  Títol: Eros i Psique.
 Autor: Antonio Canova
(Possagno, 1759 – 1822).
 Cronologia: 1787-1793.
 Tipologia: escultura exempta.
 Materials: marbre.
 Mides: 1,55 x 1,68 m.
 Estil: neoclassicista.
 Tema: mitològic.
 Localització: Musée du Louvre
(París).
Fitxa tècnica

3. Paulina Borghese
(1805- 1808).
Obra del mateix autor

4. Les tres Gràcies (1815-1817).

5. Biografia de l’autor
 Antonio Canova va ser l’escultor de més èxit
del Neoclassicisme. La seva carrera va
començar com a picapedrer. La seva
dedicació a l’escultura es va produir arran del
seu trasllat a Venècia l’any 1768. Les primeres
escultures que va realitzar mostraven un aire
viu i naturalista, que va canviar quan va
arribar a Roma, el 1781. A partir d‘aquell any,
l’obra de Canova es va definir mitjançant un
estil clarament influenciat per l’escultura
clàssica antiga.
 Després d’obtenir un encàrrec important del papa Climent XIV,
la seva el va obligar a organitzar un gran taller, des d’on va
treballar per als personatges més notables de l’època, com
Napoleó, el duc de Wellington o Caterina la Gran de Rússia.
Orfeu i Eurídice (1775 - 1776).
Teseu i el centaure (1804-1819).

6.  Canova va treballar molt per a la cort pontifícia i l’any 1815, va
actuar com a delegat del papa per a la recuperació de les
obres d’art saquejades per Napoleó. Un any més tard, el 1816,
el papa nomenà Canova marquès d’Ischia, i poc després es
retirà a Possagno, on va construir un taller que avui és un
museu dedicat a la seva figura.
 Totes les seves obres van ser fruit d’una llarga elaboració, cosa
que li va permetre fer-ne un acabat gairebé artesanal. La seva
obra va ser menystinguda durant l’època romàntica perquè
era considerada freda i estàtica.
Venus itàlica (1815).

7. Descripció formal
 Canova expressa en aquesta escultura el rigor de l’art
neoclàssic i mostra l’ideal de bellesa masculí i femení de
l’època. Compositivament, els dos cossos juvenils tracen un
aspa, determinada per les ales del dèu grec el centre de la qual
passa entre els llavis dels dos amants. Aquest instant fugisser
del petó, Canova l’enquadra en un cercle format pels braços
de Psique, que abraça el cap del seu estimat, i els d’Eros, que
envolten i agafen el cap i el cos de la seva estimada. Amb això,
l’escultor aconsegueix que l’espectador, inconscientment,
centri la mirada i l’atenció en aquest punt focal.
 Lluny de la característica fredor neoclàssica, l’autor
aconsegueix una obra plena de tendresa, aspecte que es veu
potenciat no només per l’elecció del moment de la història,
sinó també pel tractament acurat del material.

8.  Canova va aconseguir transformar la duresa del marbre en una
textura suau i delicada polint amb pedra volcànica l’obra
acabada i banyant-la amb calç i àcid. Gràcies a aquest acabat,
aconseguí una intensa sensació de realisme anatòmic. Malgrat
la pretensió de fidelitat als models de l’escultura grega clàssica
l’obra no està policromada, perquè durant el Neoclassicisme
es considerada, erròniament, que a la Grècia clàssica es
valorava la puresa blanca del marbre.

9. Temàtica
 L’escultura reflecteix el final de la història mitològica narrada
per l’escriptor llatí Apuleu al llibre L’ase d’or: Eros, déu de
l’amor, es va enamorar de Psique, la bella i capritxosa filla d’un
rei d’Àsia, i, per seduir-la, Eros va construir un palau on es
trobaven cada nit, sense que Psique sabés qui era el seu
amant ni li pogués veure el rostre.
 Un dia, encuriosida, va acostar una llàntia al seu amant mentre
dormia; però se’n va desprendre una gota d’oli i va caure
sobre Eros, que es despertà i, en veure descoberta la seva
identitat, va fugir. Desolada, Psique va recórrer a un oracle de
Venus que, per recuperar el seu amor, li va imposar tres
condicions, l’última de les quals consistia a recollir l’atuell de
Proserpina que contenia el secret de la bellesa. Encuriosida,
Psique va obrir l’atuell. Aquesta acció va ser castigada amb un
somni profund del qual no es despertaria fins que Eros la
besés.
Portada d’una edició en llatí de L’ase
d’or d’Apuleu (1650).
Jacopo Zucchi: Eros i Psique
(1589).

10.  La intensitat del
moment escollit per
l’autor fa que el gest
anecdòtic d’un petó
es converteix en
imatge paradigmàtica
de l’amor. Pensada
per decorar la sala de
Lord Cawdor,
l’escultura va arribar
a mans de Napoleó,
després que fos
robada del seu
emplaçament original
pel general Murat.

11. Models i influències
 Des d’un punt de vista monogràfic i formal, l’obra de Canova
té com a referent el món clàssic, que ell havia estudiat a través
de l’estatuària clàssica de les col·leccions italianes, en
particular les col·leccions del Campidoglio, el museu Pius
Clementi del Vaticà i la col·lecció Farnese a Nàpols. Tanmateix,
també s’ha d’analitzar com una reacció estètica contra els
excessos del decorativisme rococó.
 L’obra de Canova va exercir una gran influència sobre els
integrants del moviment neoclàssic, principalment gràcies al
prestigi i la fama internacionals que va aconseguir. No obstant
això, la seva particular sensibilitat, present en aquesta obra, va
sobrepassar els preceptes neoclàssics estrictes, i va anticipar
un dels conceptes de l’escultura moderna.
Part de la col·lecció Farnese.
 A Espanya, el seu ideari artístic va ser seguit per alguns
alumnes a l’Acadèmia de Roma, entre els quals, els catalans
Damià Campeny i Antoni Solà.
Richard Westmacott:
Monument a Charles James
Fox (1810-1823).
Damià Campeny: Lucrècia (1804).